Crida l’atenció que l’administració de Donald Trump es mantingui dins d’una onada d’escàndols, on alguns d’ells l’han forçat a portar canvis dràstics en el seu cercle més proper. Entre altres dels fenòmens que l’assenyalen com incompetent per a política internacional.
Ha incorporat al seu gabinet a personatges amb ampli historial ingerencista en els assumptes internacionals, d’extrema dreta i ampli caràcter intervencionista, les metes es recolzen en cadenes de mentides i falsedats.
Entre aquests personatges estan Marco Rubio, Elliot Abraham, Mike Pompeo, John Bolton, entre d’altres menys radicals; sense oblidar que el seu anterior portaveu davant l’Assemblea General de l’ONU, Nikki Haley, va dimitir en una atmosfera enrarida, a més del tàcit rebuig que ha provocat la seva tasca “diplomàtica” a l’ONU. Tot i que els experts en relacions internacionals han exposat que la substitució de Nikki per la inexperta Heather Nauert (presentadora de Fox News, el canal favorit del president) ha estat un altre mal pas.
Des de les fatídiques paraules d’Obama en entrevista a VOX: “hem de torçar el braç a països que no farien el que necessitem que facin”; l’administració de Trump s’encamina més aviat a escometre a fractures d’ossos irreparables, per una contínua posada en marxa d’agressions contra diversos països en diverses latituds, sense prendre en consideració les conseqüències polítiques. Això posa en entredit, un cop més, la diplomàcia del govern dels EUA i va creant una creixent involució en el paper que aquest país vol jugar al món.
Trump s’esforça en la construcció d’un mur a la frontera amb Mèxic i en imposar mesures coercitives per a frenar la immigració llatinoamericana, incloent-hi la separació de pares i fills que arriben a travessar la frontera, empresonant-los en condicions inhumanes i provocant més d’una víctima mortal.
Les constants tensions amb la Xina en el camp econòmic, les creixents amenaces i sancions contra Corea del Nord, la sortida de l’acord nuclear amb l’Iran per “afavorir” un clima tens i al límit bèl·lic, el canvi de la seva ambaixada a Jerusalem en oberta complicitat amb el genocidi que Israel comet contra Palestina, la seva directa participació en la guerra contra Síria i els desacords amb Rússia en la posició de cada un d’ells en aquesta contesa, la retirada de l’Ambaixada nord-americana de l’Havana, el suport propagandístic a la colonització del Iemen per Aràbia Saudita… A propòsit d’això, també hi ha les creixents agressions contra països llatinoamericans que han decidit forjar-se un camí propi (Cuba, Veneçuela, Bolívia i Nicaragua) i el suport al reforçament de la dreta de la regió, amb l’objectiu de recobrar el seu “pati del darrere”.
El més cridaner de l’actual administració és que va ser precisament Trump qui va iniciar la campanya contra les Fakes News, però ha estat ell mateix qui ha assolit un alt rècord de mentides. El diari The Washington Post va declarar que en els primers dies de mandat, el president Trump declarava una mitjana de 5 mentides per dia, però que en els últims mesos les va superar a 23 diàries; és a dir, en tot el que portava de mandat, Trump ha fet més de 10.000 declaracions «falses o enganyoses».
Va ser una sorpresa per al món les revelacions públiques que va fer Julian Assange el 2009 a través de la seva web Wikileaks. Però s’ha de tenir present que els grans mitjans devoren la veritat, però s’alimenten amb la manipulació. El 2010, els diaris The New York Times, The Guardian, Der Spiegel, Le Monde i El País es van beneficiar amb la informació cedida per Assange, on va posar al descobert els crims de l’imperialisme en les seves guerres a l’Orient Mitjà o els truculents negocis d’empreses tapadores que es beneficiaven amb la guerra i les operacions subversives en altres països. No obstant això, molt a pesar de les impactants imatges de vídeo de l’assassinat comès des d’un helicòpter militar nord-americà contra civils a l’Iraq i els milers de documents militars sobre l’Afganistan, com de tantes altres operacions contra altres països en altres latituds, en aquesta gran premsa mai van faltar els matisos per deixar clar en el guió editorial imperialista va exigir que l’acte d’Assange fos declarat com “traïció”. Després de tants anys d’obstinacions de condemnar-lo, va ser lliurat a la gossada.
La premsa ja no parla dels crims de l’imperialisme, sinó que posen el focus en les “causes” que li imputen. El més curiós és que la premsa capitalista, fins i tot coneixent molt bé la política intervencionista dels EUA i el procediment ingerencista dels seus mandataris, segueix canalitzant pels seus mitjans determinats estats d’opinió que excusen el comportament bel·ligerant, agressiu i hegemònic dels EUA; com d’igual manera segueix sense denunciar la barbàrie israeliana o saudita, mentre posa tots els seus instruments en demonitzar a altres pobles que lluiten per la seva sobirania o que es resisteixen a no ser trepitjats (a no deixar-se torçar el braç) pels interessos imperialistes dels EUA i Europa.
Aquells països que decideixen construir el seu futur per mitjà d’un camí propi, que ofereixen polítiques amb alternatives socials més justes, promouen la cooperació sota principis de respecte mutu i aixequen instruments d’integració i de pau, en diuen dictadures, terroristes o eixos del mal; però als qui creen conflictes polítics entre països, promouen guerres, comenten massacres, financen organitzacions veritablement terroristes i s’enriqueixen amb l’espoli dels recursos aliens i la indústria armamentista, la premsa capitalista els anomena governs democràtics.
¿Molt irònic, veritat?
GTM
