Pel seu interès, reproduïm un article de Joan Josep Nuet, Secretari General de Comunistes de Catalunya, publicat recentment a la revista El Crític.
Als inicis de l’any 2011, a Esquerra Unida i Alternativa (EUiA) vam començar a teoritzar la necessitat d’un “Nou Espai” de l’esquerra catalana. Ja havíem acumulat l’experiència de la coalició d’ICV-EUiA que el 2002 havia sumat un espai polític i electoral trencat des del 1981, i que va presentar diversos episodis unitaris sense continuïtat: IC el 1987 (suma de PSUC, PCC i ENE), IC-Els Verds el 1994 (suma d’IC, Els Verds i PCC) i EUiA el 1998 (suma de PSUC Viu, PCC, PASOC, POR i Grup Llibertari).
L’esgotament de la fórmula de coalició electoral d’ICV-EUiA, però, era evident. La reconversió que proposava EUiA de desenvolupar una “coalició política” on no s’establís una dicotomia de domini de l’aparell i la política institucional d’ICV sobre el conjunt, sinó passar a un comportament de “moviment polític”, no de partit, on les prioritats polítiques i les formes organitzatives transversals com les dels moviments socials es convertissin en una nova estructura política superadora, va obtenir la negativa de la direcció d’ICV. Aquesta seguia centrada a seguir absorbint bona part del prestigi i els recursos unitaris en el manteniment de l’aparell partidari i molt temorós d’iniciar dinàmiques veritablement rupturistes en la política i l’organització, fora del control institucional.
Va representar un encert final la celebració de la jornada “Ara és Demà” l’1 de febrer del 2014, coorganitzada per ICV i EUiA, però la tardança a materialitzar-la i la manca de continuïtat van fer perdre definitivament a aquest espai la iniciativa política del canvi com a resposta a la crisi. L’esperit 15-M ja impregnava la política de transformació, la CUP havia fet el salt dels municipis al Parlament, apareixia amb força el moviment “Procés Constituent” i Podem entraria en escena a les Eleccions Europees de maig del mateix 2014. Ens vam quedar per a vestir sants.
Paral·lelament, l’anomenat Procés Sobiranista ja tenia vida pròpia. El 2010 es posava en marxa amb la sentència retalladora de l’Estatut, i el setembre del 2012 amb la massiva manifestació als carrers esclatava el crit d’independència que fins al moment era una proclama minoritària. Però la CiU d’Artur Mas, que venia d’una experiència de govern retallador a Catalunya amb el suport del PP d’Alícia Sánchez Camacho (el “Govern del Millors” de 2010 a 2012), i que intentava pujar precipitadament al cavall del moviment independentista, va reduir el seu nombre de diputats demostrant que la crisi social influïa de forma notòria en l’opinió política dels catalans, que no oblidaven el cel retallador del seu govern.
EUiA realitzava el 2013 una important aposta política en la seva Conferència d’octubre, “Un Procés Constituent per a Catalunya”, amb la proposta d’una “República Catalana, social, democràtica i lliurament federada” que intentava sintetitzar una iniciativa que compatibilitzés la sobirania amb la fraternitat entre pobles. Era una proposta per competir per l’hegemonia del procés sobiranista des d’una lectura de classe, popular, inclusiva i solidària, que connectava la realitat del moment amb les tradicions republicanes, federalistes i del catalanisme popular, de les quals la socialdemocràcia no només se n’havia allunyat sinó que les havia pervertit en el seu viatge al centralisme socioliberal.
L’esperança de molts, aquell 2014, era aprendre de la nova politització que es desenvolupava i poder sumar-la a tres fets ja constatables: el primer, la crisi econòmica i social que colpejava als sectors més vulnerables de la societat; el segon, la crisi de representació democràtica que feia agenollar-se als parlaments davant dels poders oligàrquics de les finances i la seva corrupció; i finalment, la crisi territorial que la sentència del TC havia fet esclatar i que esperonava la necessitat d’un referèndum d’autodeterminació.
Al conjunt de l’Estat, Izquierda Unida, que durant decennis va monopolitzar l’organització política de l’alternativa a l’esquerra del PSOE, va respondre tard i amb desconfiança davant dels sectors que volien impugnar les regles del joc i presentar-se al combat electoral inspirats pel 15-M, i posteriorment a les eleccions europees de maig del 2014 va perdre la iniciativa política, que va passar a Podem.
El 2014 i el 2015 Catalunya esdevenir el laboratori per a la creació d’un model polític i organitzatiu que representés els anhels majoritaris de la societat catalana. De reüll seguíem el desenvolupament de Podem i els debats d’Izquierda Unida, però teníem clar que calia un nou subjecte català amb capacitat política i jurídica pròpia que pogués mantenir una relació fraternal amb altres projectes de l’Estat. Sempre vam concebre aquest subjecte com a superador a mitjà i llarg termini dels partits preexistents, amb una transició que ho fes possible.
Per a EUiA, la candidatura d’En Comú Podem el desembre de 2015 a les eleccions generals encapçalada per Xavier Domènech va ser una oportunitat per reforçar l’aposta abans esmentada. Les resistències van ser importants, dins i fora d’EUiA. En primer lloc, a la mateixa IU, que presentava una relació amb Podem no paral·lela a la situació catalana i per tant que volia que EUiA servís com un peó dels seus interessos supeditant l’escenari català als ritmes de l’Estat (que acostumen a ser els ritmes de Madrid) i torpedinant l’acord català com a penyora de la negociació estatal. Dins d’EUiA, els sectors crítics a la política de la República Catalana feien servir aquesta contradicció per carregar contra En Comú Podem i exigir una candidatura col·ligada amb IU que confrontés amb l’inici de confluència que En Comú Podem representava.
En aquest moment ja va quedar clar que IU no entenia la situació catalana ni els ritmes i organitzacions diferenciades d’aquest territori. Només les necessitats centralitzades a Madrid de la política espanyola determinaven l’opinió final, que mutaria en funció d’aquesta o de noves situacions, com s’ha comprovat. Apareixia de nou una tensió entre la sobirania del projecte a Catalunya i la seva dependència o no del projecte estatal. Si en els anys anteriors ICV va presentar-se com a projecte nacional de dependència catalana ara les coses s’invertien, i era EUiA qui representava aquest projecte nacional, mentre que ICV esperava que fos Podem o IU els que marquessin la política catalana, d’altra banda cada cop més decantada cap a l’esquerra sobiranista on Madrid no determinava.
Dels resultats electorals de les eleccions generals de desembre de 2015 i juny de 2016 (victòries a Catalunya amb prop d’un milió de vots), l’impuls de la creació del nou subjecte va esdevenir imparable, i l’abril del 2017 es va fer realitat a l’Assemblea Constituent de Catalunya en Comú celebrada al Pavelló de la Vall d’Hebron de Barcelona. De forma incomprensible no hi va participar Podem com a organització, encaparrats a autoafirmar-se i disposar d’un calendari propi i no en debatre els continguts i les formes organitzatives d’aquell important impuls unitari. A la llarga, aquest fet va resultar letal per a la futura configuració de la militància del que seria Catalunya en Comú, tenint en compte que les incorporacions de Podem que si es produeixen, ho van fer de forma molt satel·litzada a l’aparell d’ICV, reproduint en poc temps els vicis de l’esquerra tradicional i de l’antiga coalició d’ICV i EUiA que volien superar-se.
La nova Catalunya en Comú va configurar al llarg del 2017 i el 2018 un altre efecte contradictori: el projecte de Barcelona en Comú, encapçalat per Ada Colau i guanyador de les municipals a Barcelona de 2015, tampoc va integrar-se dins la globalitat de Catalunya en Comú. Pràcticament des del primer moment Barcelona en Comú no va voler participar de les oportunitats i dificultats de desenvolupar un projecte per a tot Catalunya i es va refugiar a Barcelona, entenent que el “marc Catalunya” li és hostil i configura debats i calendaris no favorables als interessos del govern de la ciutat.
Així, es va anar produint a poc a poc una convergència d’interessos que a la llarga ha resultat letal per a l’autonomia política, el caràcter nacional i el funcionament democràtic de Catalunya en Comú. Un nucli de Barcelona en Comú influït negativament per la política d’oposició que pateix de forces com el PDeCat (espai neoconvergent), ERC i CUP, una ICV ancorada definitivament en una hostilitat al procés i un creixent antiindependentisme, i finalment un Podem desorientat i supeditat a un marc estatal incapaç de fer una adaptació catalana eficaç del seu ideari polític.
Finalment, el juny de 2018 aquests interessos convergents van generar dins de Catalunya en Comú un veritable cop d’estat destituent de bona part de la direcció executiva que comandava Xavier Domènech. En poques setmanes va arribar la dimissió del coordinador general i al cap de pocs mesos de la portaveu, Elisenda Alamany, i la consolidació d’un canvi de direcció i d’una relectura de l’ideari fundacional de l’abril del 2017. Conceptes com els de República Catalana o Procés Constituent, centrals en l’aposta política que havíem bastit, van passar a pronunciar-se, en el millor dels casos, amb la boca petita.
Sense l’evolució produïda per aquest canvi no es podria entendre la decisió presa a Barcelona de mantenir l’alcaldia d’Ada Colau a qualsevol preu, pactant amb PSC i acceptant el suport de Valls i Cs. Aquesta decisió n’és una conseqüència lògica i segella un nou estadi d’aquell projecte polític que ja no és tal. Només se li assembla.
L’aparició de Sobiranistes, primer com a corrent intern (setembre de 2018) i posteriorment com a força política que l’abril de 2019 va desenvolupar un acord de coalició electoral amb ERC a les Eleccions Generals del 28 d’abril, significa la constatació de la mutació del projecte de Catalunya en Comú.
Sobiranistes és, en primer lloc, la resposta a les dificultats de mantenir una pluralitat interna, ja que vers les diverses sensibilitats organitzades hi recau l’acusació constant de dificultar el tancament de files al voltant del lideratge carismàtic de l’Ada Colau. En segon lloc, busca mantenir-se desacomplexadament en l’espai del sobiranisme com a punt de trobada entre independentistes, federalistes i confederalistes, en un moment en què els sobiranistes passen a ser tractats internament com a quintacolumnistes al servei dels partits independentistes. Finalment, constata la manca de mecanismes suficientment democràtics de debat i presa de decisions, fora d’un reduït nucli de confiança. En definitiva, Sobiranistes aspira a representar a bona part de l’espai dels comuns que ja no se sent referenciat al partit Catalunya en Comú.
El debat estratègic que cal abordar sobre la lluita per l’hegemonia del procés i el seu caràcter integrador i popular que va aparèixer clarament en el naixement de Catalunya en Comú, per aïllar-hi a la dreta conservadora catalana, s’ha esvaït en una pràctica on la improvisació i l’institucionalisme s’han apoderat de les decisions quotidianes. És precisament per això que Sobiranistes ha apostat per enfortir el sobiranisme progressista, l’esquerra sobiranista d’aquest país, convençuts que és el millor camí per a construir Catalunya des d’una visió sobiranista d’esquerres.
Aquest divendres vinent deixaré de ser formalment coordinador general d’EUiA, set anys després d’assumir aquesta immensa responsabilitat i privilegi. En el futur immediat em dedicaré a les tasques derivades de la meva responsabilitat com a diputat al Congrés i als partits en els quals milito, i per facilitar les tasques i fer compatibles les contradiccions que aquestes generen he cregut millor no només deixar les meves responsabilitats a EUiA sinó també la mateixa militància a l’organització, esperant en un futur pròxim poder-la reprendre. Estic convençut que a EUiA existeix una clara majoria política que acompanya les decisions adoptades en els darrers mesos i que presentarà una anàlisi lúcida sobre els esdeveniments polítics i en garantirà la seva gestió.
S’imposa la necessitat d’una reflexió acurada dels esdeveniments viscuts. Un cop passada la sentència del Tribunal Suprem, les eleccions al Parlament de Catalunya i un balanç de la mobilització social, podrem fer-ho. Però queda clar que un cicle s’esgota i que cal, com sempre, reconstruir aprenent dels errors comesos.
Joan Josep Nuet
