Actualment hi ha un debat sobre el projecte de llei de contractes de serveis a les persones, la coneguda “llei Aragonès”. Aquest projecte de llei d’aprovar-se condicionarà de manera molt preocupant el futur dels serveis públics, ja que consolida i obre les portes a noves privatitzacions de serveis bàsics com l’educació. Aquesta ja retallada, veu perillar la gestió de l’educació pública, ja que aquest servei pot veure com se subcontracta o s’externalitza encara més la seva gestió per part d’empreses privades. Mercantilitzant d’aquesta manera un servei bàsic i públic per a la ciutadania. És per això i perquè estic totalment en contra d’aquest projecte de llei, que vull donar un repàs històric a uns dels sistemes d’ensenyança públics i universals més eficients de la història, ja que des de la seva instauració va aconseguir portar l’ensenyança i l’educació a tots els racons del seu territori a una població que fins a la Revolució Bolxevic de 1917 va viure en l’obscurantisme cultural més absolut.
Després del triomf de la Revolució d’Octubre, el Govern Bolxevic tenia (entre d’altres) una gran tasca al davant. Crear un sistema educatiu públic i gratuït que arribés a tots els racons de l’antic imperi Rus, ja que el panorama que es van trobar era desolador. Un 80% de la població en edat escolar era analfabeta. Més de la meitat dels homes (un 60.9%) no sabia ni llegir ni escriure, i més de tres quartes parts de les dones (un 86.3%) també era analfabeta. Aquesta va ser junt amb la fam i la guerra, una de les herències que va deixar l’antiga autocràcia zarista als seus ciutadans.
Així que una de les principals tasques del nou govern va ser fer una gran inversió en un sistema educatiu massiu, gratuït i de qualitat per formar ciutadans conscients dels seus drets i les seves obligacions, per revertir d’aquesta manera l’obscurantisme al qual s’havia sotmès a la població a l’època anterior. Ja que si pertanyies a una determinada ètnia (només un 2% de la població de Kazakhstan estava alfabetitzada) o a una determinada classe social (només els fills dels rics podien accedir a l’educació secundària i superior) o simplement si eres dona, quedaves exclòs d’accedir a l’educació.
D’aquesta manera i amb la situació envers l’educació al País, el Març de 1919 en el VIII Congrés del Partit dels Bolxevics s’establia el programa per l’educació popular amb punts tan rellevants com aquests:
1. Instrucció gratuïta, obligatòria i politècnica per tots dos sexes fins als 17 anys.
2. Creació d’institucions preescolars i guarderies per millorar l’educació pública i facilitar l’emancipació de la dona.
3. Subministrament d’aliments, roba, calçat i textos pels alumnes per compte de l’Estat.
4. Escola laica.
5. Mobilització dels ciutadans que sabien llegir i escriure en pro de la instrucció pública.
6. Suport de l’Estat als Obrers i Camperols amb desitjos d’aprendre a través d’escoles, biblioteques, cursos, cinema, conferències i sales de lectura entre d’altres.
7. Promoure el desenvolupament de l’escola professional. Garantir l’accés a les aules de l’escola superior als qui vulguin accedir i facilitar l’ingrés a l’educació professional a Proletaris i Camperols.
8. Obrir al poble les col·leccions d’Art fetes sota el règim explotador.
9. No limitar-se a proclamar la separació entre església i Estat, sinó portar-la diligentment sota el pensament científic, però cuidant de no ferir els sentiments dels creients.
Aquest eren alguns punts que constituïen l’educació Socialista a l’URSS i cap al 1922 el sistema educatiu soviètic proporcionava ensenyança gratuïta a prop de 7.300.000 estudiants en l’àmbit primari i secundari. Tant les dones com els diferents grups ètnics (els seus idiomes es van dotar d’un alfabet i van poder accedir a la vida estatal i política, a la informació, la ciència i la tècnica) es van veure afavorits pel sistema d’ensenyança Soviètic. En el cas de les dones el 1926 el grau d’analfabetisme era del 57.3% i eren el 31% del total d’estudiants al País.
Un altre problema afegit eren els milers d’orfes afamats que vagabundejaven pels carrers de les ciutats el 1917. Com a resposta a aquest greu problema es va introduir menjar gratuït, roba, calçat i material escolar a les escoles i es va crear una xarxa d’albergs. El nombre de nens als quals si els hi va donar assistència a aquests albergs i escoles va pujar dels 30.000 al 1917 als 540.000 al 1921.
Lenin va pronunciar més de 270 discursos i declaracions sobre educació, i va signar 192 decrets per l’educació en els següents 5 anys després de la Revolució d’Octubre, ja que creia fermament en què un sistema d’educació Socialista sostindria el poder Soviètic.
Durant el període Estalinista (1927 – 1953) va continuar disminuint el grau d’analfabetisme, encara que amb divergències entre homes i dones malgrat l’establert a la carta magna al seu article 122 a on s’estableix que tots dos sexes tenen els mateixos drets en tots els àmbits de la vida social, econòmica, cultural i política. L’any 1939 en el cas dels homes un 4,9% era analfabet i en el cas de les dones, un 16,6% encara que aquestes ja eren un 43% del total d’estudiants.
El període de la gran guerra pàtria (1941 – 1945) en què van expulsar a l’invasor feixista del territori soviètic, va implicar un altíssim cost en el pla educatiu. Es van destruir nombroses institucions educatives i es van mobilitzar quasi 250.000 de docents. Malgrat això l’any 1941 hi havia 32 milions d’estudiants a l’URSS, quatre vegades més que el 1914.
Al període post-estalinista la preocupació principal va ser portar l’ensenyança secundària per tothom, ja que l’analfabetisme havia sigut erradicat i l’educació primària era obligatòria i universal. I així va ser com l’any 1966 el govern Soviètic inverteix un 17,6% del pressupost estatal en educació i crea prop de 4.480 noves escoles. Garantint d’aquesta manera l’accés total a l’educació primària i secundària com no podia ser d’una altra manera, gratuïta i universal.
A la Unió Soviètica existien almenys 150 varietats d’escoles tècniques qualificades en dues categories: Escoles secundàries especialitzades o Technicums, que tenien com a objectiu formar quadres Mitjans i especialistes a la indústria, l’agricultura, el transport i les comunicacions. I les escoles professionals tècniques a on formaven als futurs bibliotecaris, auxiliars de medicina i els empleats de comerç i administració. Entre 1971 i 1975 es van formar prop de 9 milions d’obrers qualificats per totes les rames de l’economia soviètica, ja que més del 90% d’alumnes que acabaven la primària continuaven els estudis i d’aquests el 80% obtenia una instrucció secundària completa. Posteriorment si es volia accedir a Estudis superiors o Universitaris, els candidats havien d’estar graduats en una escola secundària general o especialitzada.
La paritat educativa entre els dos sexes al final de l’existència de l’URSS era un fet. El 1986 de cada 1000 dones, 882 tenien una educació secundària completa contra 884 homes, i el 1989 el 92% de les dones estudiava i constituïen el 55,5% del total d’estudiants. L’accés a l’educació va ser massiu i va beneficiar a milions de persones. L’impressionant xifra de 108 milions de persones que van accedir al sistema educatiu l’any 1985 així ho demostra. Com també ho demostra la següent dada, entre els anys 70-80 el nombre de científics a l’URSS era d’1.500.000 i en els serveis científics treballaven 4.500.000 de persones és a dir, un 4% de la població activa.
Indubtablement l’URSS va aconseguir crear un sistema educatiu ambiciós, que va convertir el País en una de les dues superpotències mundials. Les reformes educatives van influir en tot el procés educatiu, des de la guarderia fins a l’educació superior.
Quina lectura en podem extreure d’aquell sistema educatiu que va transformar tot un país i la seva gent en una potència cultural a escala mundial i traslladar aquells fets i dades a la situació educativa actual a Catalunya?
1. Apostar clarament per un sistema educatiu públic 100×100 . Que garanteixi l’accés a una educació de qualitat a totes les capes socials del País. Actualment els centres d’ensenyament poden ser públics, concertats i privats, emportant-se la pitjor part de les retallades que ens assoleixen des de 2010 els primers.
2. Dotar de més pressupost a l’escola pública. L’any 2018 es va destinar a l’ensenyança pública un 3,56% del pressupost total de la Generalitat, una xifra molt per sota del que recomana la UNESCO que és el 6% i que de fet, és el percentatge també que es va marcar el govern de la generalitat per assolir el 2017. Doncs, estem el 2019 i l’exercici del passat 2018 va ser bastant inferior a aquesta previsió i és més, aquest escàs 3,56% s’ho han de repartir l’escola pública i la concertada. En xifres rodones, l’any 2018 es van invertir en aquest sector 251 milions d’euros menys que el 2010 o dit d’una altra manera, el departament d’educació de la Generalitat va invertir 303 € menys per alumne.
3. No subvencionar l’escola privada des de les arques públiques. Un exemple; Almenys 16 escoles vinculades a l’Opus Dei que segreguen als alumnes per sexes, van mantenir des de 2010 al 2015 entorn dels 30 milions d’euros anuals de subvenció per part de la Generalitat, i no va disminuir aquesta subvenció Malgrat les retallades en aquest sector.
4. Dotar a l’educació pública de més recursos humans i materials, ja que el nombre d’alumnes ha augmentat significativament des de 2010 i no així el de professors. L’any 2018 hi havia 62.939 alumnes més que el 2010, per tan sols 329 docents més en aquest mateix període.
5. Apostar clarament per escoles bressol de caràcter públic. Ja que les places públiques són sense cap mena de dubte insuficients i no tothom es pot permetre pagar una plaça privada. I actualment és més que necessari aquest tipus de servei amb caràcter públic, ja que a les llars normalment treballa la parella i les criatures han d’estar degudament ateses.
Crec fermament que amb voluntat política per part del govern i les administracions competents, es pot revertir la greu situació per la qual passa el nostre sistema educatiu. Apostant clarament per un sistema educatiu inclusiu, públic i universal.
José Sánchez
