No fa gaire, en un “Best Seller” de renom internacional vaig llegir la següent frase; “No hi ha cap història de la ciència moderna que pugui deixar al capitalisme fora del panorama.” Al moment vaig sentir la necessitat de rebatre aquest absurd argument, ja que molts avanços científics i tecnològics del passat segle XX van tenir lloc a l’URSS, que no posseïa una economia de lliure mercat i on la seva societat i la seva política no estaven sotmeses, al credo capitalista, l’avarícia i l’acumulació de béns.
La ciència i la tecnologia van tenir un paper preponderant dintre de les fronteres de la Unió Soviètica des dels temps de Lenin fins a la seva dissolució. A l’Estat Soviètic la frase “el coneixement és poder” va agafar tot el seu significat i tota la seva rellevància. Aquest nou Estat que va sorgir de la Revolució bolxevic de 1917, i que trencava tot lligam amb el seu passat feudal, es va embarcar en una aventura científica i tecnològica gairebé sense precedents. Conscients que això els portaria a construir una societat més justa, equitativa i competent, i situaria les seves Repúbliques Socialistes en l’avantguarda del saber i del coneixement a escala global.
En menys de 40 anys d’existència de l’URSS van passar de tenir una tassa d’alfabetització terrible (més del 80% de la seva població era analfabeta abans de la Revolució d’Octubre) a posar el primer Satèl·lit artificial en Òrbita el 1957, el conegut Sputnik i el primer home a l’espai, Yuri Gagarin a bord de la Vostok el 1961, fent d’aquesta manera a la Unió Soviètica pionera en la difícil tasca de l’exploració del Cosmos de la mà de l’enginyer en cap Serguei Koroliov i demostrant a tot el Món, el seu potencial tecnològic després de sortir d’una guerra devastadora en la qual van alliberar a bona part d’Europa del feixisme.
Era evident que el govern Soviètic va fer del desenvolupament i l’avanç científic una prioritat nacional. Fent que els ciutadans Soviètics destaquessin en camps com la física, la química i la biologia, ja que el seu sistema educatiu emfatitzava la ciència, fent d’aquesta manera que cada any és graduéssim gran nombre d’enginyers en els seus Instituts d’investigació científica. A diferència d’Occident, la majoria de la investigació científica no es donava a les Universitats, aquesta es feia en Instituts especials destinats al desenvolupament i la investigació. Els de més prestigi d’aquests Instituts pertanyien a l’Acadèmia Soviètica de les ciències, que era l’heretera de l’Acadèmia de ciències de Sant Petersburg fundada el 1724 per Pere I i que avui dia i després de la dissolució de l’URSS, es coneix com a Acadèmia de les ciències de Rússia. També cal esmentar que a l’època Soviètica, cada República tenia la seva pròpia Acadèmia de les Ciències, fent d’aquesta manera que el coneixement i la ciència arribés a tots els racons de la Unió.
La visió que havia de tenir la Societat Soviètica sota els ideals Marxistes eren el raonament i el pensament científic. Ser pragmàtics en oposició a la religió i l’obscurantisme cultural al qual havien sigut sotmesos els ciutadans durant l’època zarista. I és així com entre el 1918 – 1919 és creen 33 instituts d’investigació científica. Multiplicant per 12 el seu nombre el 1929, fins a arribar a 406. Durant els anys 30, un període de ràpida industrialització, els fons destinats a la investigació científica es van multiplicar per 8,5 en comparació amb el final de la dècada dels anys 20. I va ser d’aquesta manera que al final de la dècada dels 30, els Soviètics havien desenvolupat completament la infraestructura científica que havia començat a formar-se a Rússia 2 segles abans. A l’URSS també es donava molta importància a la promoció i divulgació del coneixement científic entre els joves, i és per això que es van fundar nombroses revistes, clubs, societats i organitzacions per promoure aquest pensament entre els seus ciutadans més joves. Entre les publicacions més destacables podíem trobar la revista Tehnika Molodezhi (Tecnologia per la joventut), publicació mensual de divulgació científica fundada el 1933.
Indubtablement el programa espacial va donar un gran impuls a la popularitat de la ciència a l’Estat Soviètic, en el que van ser pioners en moltes de les fites que es van aconseguir en aquest àmbit. Això va fer que la indústria aeronàutica soviètica amb les seves OKB (oficines de disseny experimentals) fos la millor del món durant dècades. Una dada, aquestes oficines no produïen els aparells, només els dissenyaven i tenien la capacitat i els mitjans necessaris per produir algún prototip que presentaven a les autoritats competents, i eren aquestes les que decidien la producció en massa dels millors dissenys a alguna fàbrica estatal.
Evidentment, la competència entre aquestes (nombroses) oficines existia, ja que devien ser molt competents en la seva feina perquè els seus dissenys fossin produïts en massa per la indústria. Aquestes OKB van dissenyar entre d’altres els primers Satel·lits artificials, les primeres sondes espacials de la història que es van posar en un altre cos celeste al nostre sistema solar com la Lluna, Venus i Mart, i els primers vehicles tripulats que van sortir a l’espai exterior. També van dissenyar models d’avions militars i civils que encara avui dia continuen sent funcionals i totalment operatius. Una curiositat, el primer avió civil supersònic dedicat al transport de passatgers de la història no va ser el conegut Concorde produït en col·laboració entre Anglaterra i França, va ser el Tupolev TU-144 que va ser dissenyat i construït de manera totalment independent per l’estat Soviètic.
A l’URSS, els seus científics van destacar al desenvolupament de les Ciències pures com la física i la química, i van obtenir diversos premis Nobels al llarg del temps en aquests camps. També es va destacar en medicina, amb fites tan destacables com la planificació de l’erradicació de la verola a tot el Món, amb un pla de vacunació massiva (en el que Cuba també va participar) del viceministre de sanitat soviètic Viktor Zhdanov que l’OMS va començar a implementar a partir de 1959. Possiblement aquesta fita va convertir a Zhdanov i a l’estat Soviètic en els majors salvadors de vides (i ulls) infantils de l’història de la humanitat. Però sent honestos, també es va tenir algun desencert com va ser en el camp de la biologia, en què l’herència lamarckiana era l’única teoria correcta (promoguda per Trofim Lyssenko amb el beneplàcit de Stalin) en l’evolució biològica, en comptes de la selecció natural de Darwin que ja era globalment acceptada. Es van necessitar molts anys (a Mitjans dels anys 60 es va desacreditar el Lysenkoisme) per demostrar que la teoria dels caràcters adquirits era falsa i que s’acceptéssin els postulats Darwinians.
Com és conegut la tecnologia Soviètica també es va desenvolupar dintre del camp de la Física Nuclear, i això va fer possible (això i els seus serveis d’intel·ligència) que obtinguéssim la Bomba Atòmica només 4 anys després que els nord-americans, impedint d’aquesta manera l’hegemonia i la supremacia militar global dels EUA a la resta del món i de pas, perquè no dir-ho, evitant que aquests la tornessin a utilitzar-la contra la població civil en algun conflicte militar com van fer a les acaballes de la II guerra mundial contra el Japó. Una dada, si els EUA va ser el primer (i fins ara l’únic) país en emprar la Bomba Atòmica, l’URSS va ser el primer país del Món en utilitzar l’energia nuclear amb finalitats pacífiques.
Degut també a la competència directa amb els EUA en la carrera d’armaments que va tenir lloc al període de la guerra freda, la tecnologia militar Soviètica va ser de les millors del Món per terra, mar i aire. Malauradament aquest pols que el poble Soviètic es va veure obligat a mantenir amb els tot poderosos EUA per tal d’evitar la seva hegemonia militar global i els elevats pressupostos que eren destinats a la defensa de les seves fronteres i la dels seus aliats, van passar factura al conjunt de les Repúbliques que formaven l’URSS. Primer, entrant en un estancament econòmic sota el mandat del Camarada Secretari General Leonid Bresniev i més tard als anys 80, en una clara recessió de la seva economia a tota la Unió sota els mandats d’Andropov, Chernenko i Gorvachov. I encara així, van posar en òrbita “La Mir” la primera estació espacial d’investigació permanent del Món el 1986, donant un nou impuls a la investigació espacial.
L’era i la revolució informàtica també es va produir al País dels Soviets, encara que a una escala menor que als països industrialitzats d’Occident. A l’URSS hi havia grans enginyers informàtics com Viktor Glushkov, que va desenvolupar la internet Soviètica (OGAS). Aquesta xarxa finalment no va veure la llum malgrat el seu potencial, i no va poder competir amb la xarxa occidental a causa de la difícil relació de les autoritats amb la informàtica, fos per falta de finançament o per una visió obtusa d’aquestes en la matèria. Cal dir que si havia una xarxa d’ordinadors connectats entre si a tota la Unió des dels anys 50, però era d’ús exclusiu militar. També, a pesar de tenir una indústria, uns tècnics i uns enginyers brillants capaços de produir el software i el hardware per desenvolupar sistemes informàtics eficients, es va donar la circumstància que molts dels Ordinadors personals a l’URSS eren en la seva majoria clons (producte de l’espionatge industrial) de models Occidentals com el popular “Spectrum” dels anys 80 o alguns models de les conegudes marques IBM o HP. Personalment crec que a les autoritats de l’URSS els hi va faltar visió de futur i adaptar-se d’una manera més eficient a l’era de la informàtica per poder haver sigut competitius en aquest àmbit i qui sap si així, haver donat també un nou impuls a la seva economia. Però bé, sempre ens quedarà el popular videojoc “Tetris” (1984) del programador Alexey Pajitnov com a premi de consolació.
Per acabar aquest breu i esquemàtic article en el qual resumeixo la importància que va tenir la Ciència i la Tecnologia a la societat Soviètica, només vull afegir que no es pot obviar el paper que va tenir l’URSS al segle XX en aquests dos àmbits a escala global amb frases tan contundents com la que encapçalava aquest article. Perquè el desenvolupament científic i tecnològic d’una societat o d’un País no té per què estar lligat per necessitat al seu sistema econòmic. Com testifica i evidencia, els 1.500.000 de científics i els 4.500.000 de treballadors qualificats (un total del 4% de la població activa) que treballaven pels serveis científics entre els anys 70 i 80 a l’URSS. Per últim només afegir, que aquests Tècnics i Científics que es van formar entre els millors del poble Soviètic, ho van fer al que va ser el primer Sistema educatiu públic i universal de la història de la humanitat.
José Sánchez
