El passat 7 de setembre el company José Luis Rivera publicava un enfilall de quatre tuïts en el seu compte d’aquesta màquina de destrucció massiva que es diu twitter.
Imagino, encara que no ho sé del cert, que es tracta d’una resposta a La hora de la izquierda soberanista publicat el dia anterior a La Vanguardia. O potser es refereix a l’entrevista que li va fer la revista El Temps publicada el dia 7 de setembre. Si estic equivocat demano disculpes de bell antuvi, al company Rivera.
Sé que els commentaris que segueixen potser adoptaran un caire massa maniqueu. Em sap greu. Però és que el mètode de les frases lapidàries de twitter no deixa gaire espai al matís.
En el primer tuït, sosté Rivera,
“Parlar de les esquerres sobiranistes encara és més utòpic: entre troskotanistes i prusesionistes ( catalanistes i espanyolistes), les presumptes esquerres socialdemòcrates i transformadores no proposen un projecte alternatiu a l’imperi de l’OTAN i l’oligarquia financera mundial”.
Per la meva part, penso que,
Te tota la raó el company Rivera quan diu que: “les esquerres, en el seu conjunt no proposen un projecte alternatiu a l’imperi de l’OTAN i l’oligarquia financera mundial”. Molta raó.
De tota manera, noto a faltar en el seu tuït una referència a la Unió Europea, causant amb les seves polítiques austeritàries dels desequilibris territorials ( que no son exclusius del Regne d’Espanya, sinó del conjunt d’Europa), del creixement del deute públic, del manteniment de l’atur estructural dels països perifèrics, de la precarització del treball i del creixement de la pobresa i de l’austeritat. D’altra banda, “l’oligarquia financera mundial” és una certa abstracció. Aquesta oligarquia, financera, armamentista, petroliera, etc. es concreta a Europa en la UE. No mencionar-la o és un oblit ( no petit, un oblit de bulto) o és un error.
Però a les esquerres que obliden que no hi ha sobirania, és a dir que no hi ha democràcia dins de l’OTAN i de l’UE no es limiten als “troskotanistes i prusesionistes (catalanistes i espanyolistes) (sic)”, mencionats per Rivera.
Pel contrari. Cal incloure al PSOE i al PSC ( amb qui Izquierda Unida i suposo que la seva federació catalana en procés de creació, es a dir aquest nasciturus que es diu Esquerra Unida Catalunya) s’obstinen en governar a qualsevol preu. Inclouen també Els Comuns i Podem que no han superat mai els límits de la socialdemocràcia, ni han posat en qüestió l’OTAN i l’UE. En aquests cas, particularment sagnant és l’absència d’una autocrítica de l’experiència de Syriza ( recordem allò de la Syriza catalana?) i que s’obstinen també en governar a qualsevol preu amb el PSC (cas BCN) o amb el PSOE, respectivament.
No estic dient que els comunistes en determinades circumstàncies no ens haguem d’aliar amb la socialdemocràcia. Però la política d’aliances dels comunistes sempre és un afer complex que no es fàcil de debatre amb tuïts lapidaris. Ni tant sols amb aquesta resposta meva, potser tant mancada de matís com el tuït del company Rivera.
En el segon tuït, sosté Rivera,
“Una altra cosa és pensar que cal arrabassar l’hegemonia del nacionalisme catalanista al neoliberalisme prusesionista… Estaria bé, però no passarà, perquè el motor del nacionalisme és de dretes i competir en l’eix nacional t’arrossega al costat fosc neocon. Només cal veure erC:” (sic)
Per la meva part, penso que,
Quan el company Rivera afirma “Estaria bé, però no passarà, perquè el motor del nacionalisme és de dretes i competir en l’eix nacional t’arrossega al costat fosc neocon”, sembla pensar que en el catalanisme no hi hagi cap contingut democràtic. Potser no ho pensa i si no és així, de nou li demano disculpes.
Si això és el que pensa, el company Rivera sembla oblidar aquell criteri leninià que diu que “tot nacionalisme burgés de qualsevol nació oprimida posseeix un contingut democràtic general dirigit contra l’opressió; nosaltres recolzem incondicionalment aquest contingut”.
Penso que aquest criteri, que no pas dogma, traduït a la actual situació política catalana això vindria a dir quelcom com: no tots els continguts del “nacionalisme burgés” son de dretes, en el cas del “nacionalisme catalanista” hi ha un “un contingut democràtic general dirigit contra l’opressió” i aquest contingut els comunistes l’hem de recolzar incondicionalment.
Podríem discutir llargament sobre què és el moviment popular independentista i sobre la distinció que el separa del processisme post-convergent i de part d’ERC. Però no distingir entre ambdós fenòmens significa cometre un error de mètode d’anàlisi: confondre la part per a el tot.
D’altra banda sembla que el company Rivera considera impossible aconseguir una hegemonia per a les esquerres revolucionàries dins del moviment nacional català. Si no és així em torno a disculpar. Llegiu: “Estaria bé, però no passarà, perquè el motor del nacionalisme és de dretes i competir en l’eix nacional t’arrossega al costat fosc neocon. Només cal veure erC (sic)”.
Crec que un pessimisme tant radical que ens condemnaria a la inactivitat en l’eix nacional, és a dir a tot el camp lliure al nacionalisme conservador per a manipular el conjunt del moviment catalanista.
Potser convindria recordar a aquells companys a qui la frase del company Rivera aquella posició del Manifest Comunista:
“També s’ha retret als comunistes que volien abolir la pàtria, la nacionalitat. Els obrers no tenen pàtria. No és possible llevar-los allò que no tenen. Ja que el proletariat encara ha de conquerir en primer terme, l’hegemonia política, elevar-se a classe nacional, constituir-se a si mateix en nació, encara és nacional, tot i que de cap manera en el sentit que li dóna burgesia.”[1] En un altre pas del Manifest comunista s’afirma: “Per la seva forma, encara que no pel seu contingut, la lluita del proletariat contra la burgesia comença sent nacional. És lògic que el proletariat de cada país acabar primer els comptes amb la seva pròpia burgesia”[2]
El resum és clar i no seré jo qui el faci. Ho va fer fa bastants anys Pierre Vilar: “Analitzem: 1) la nació existeix. 2) És un fet polític. 3) Tota classe dominant s’erigeix en classe nacional. 4) Tota classe nacional s’identifica amb la nació. 5) La burgesia ho ha fet; el proletariat pot pretendre fer-ho. 6) El fet nacional pot canviar de sentit, segons la classe que l’assumeixi”.[3]
Altra cosa seria discutir si allò que estem fent ara els comunistes és lo més encertat o no en el camí de construir una hegemonia de classe dels treballadors en el moviment d’emancipació nacional. Ens caldrà discutir molt i afinar sobre la correlació de forces existent, sobre com s’estan movent i canviant d’estratègia i de representació política les diverses classes, sobre els moviments socials, sobre el nostre estil de treball etc. Des del meu racó, crec que aquesta és la discussió política que hauríem de fer el comunistes avui i no embolicar-nos en l’enèsima escissió i en les desqualificacions mútues que totes les escissions comporten.
Negar, com es pot deduir del tuït del company Rivera que sigui possible o necessari construir una hegemonia del poble treballador sobre el moviment d’emancipació nacional em sembla d’un pessimisme que podría dur a la impotència política o, allò que seria pitjor (penso no és el cas del company Rivera) en mans de les diverses versions del nacionalisme espanyol d’esquerres. Siguin les opinions de Borrell, les tesis pseudo-obreristes de Coscubiela, López Bulla i Alfredo Clemente, les dels sectors més dretans de l’ex-tinta però no morta ICV o bé de Podemos o els Comuns.
En el tercer tuït sosté Rivera,
“D’un socialiberalisme amb complicitats amb el sindicalisme, està evolucionant cap al neoliberalisme que encarnen la Llei Aragonés i el seu impulsor, o subcontractar la implantació de la @ILPRendaGC als voltors corporatius. Al final, l’eix nacional subordina la classe treballadora.”
Per la meva part, penso que,
Això va referit òbviament a ERC. Considero que l’anàlisi que ens ofereix el company Rivera sobre ERC és una mica reductiu i simplificador. Vull suposar que es deu a les limitacions d’espai que imposa Twitter.
ERC és un partit-moviment complex, inter-classista, amb components d’esquerres i amb components socio-liberals.
Cal començar per posar de manifest que el nostre partit ja ha denunciat la Llei Aragonés. Si oblidem això potser estem oblidant un element important, essencial. Potser aquest obliterar vagi en benefici de la polèmica, però no de la veritat.
Efectivament ERC conté sectors importants de caràcter social-liberal, aquests sectors podrien ser comparats amb el social-liberalisme del PSOE o de l’errejonisme. Serien una demostració d’allò que dic sovint “la burgesia no posa tots els ous en el mateix cistell”.
Però al costat d’aquests sectors, a ERC hi han sectors que no s’orienten cap a el social-liberalisme. Sectors que no son negligibles. En Joan Tardà en representa un d’aquests sectors i no em sembla precisament marginal. No sé si el company Rivera ha llegit el llibre “Entre Ítaca e Icaria” que recentment han publicat en Joan Tardà i el company Xavier Domènec. Si l’ha llegit li agrairia molt que expressés la seva opinió. Si no ho ha fet, li recomano la lectura. Crec que el llibre i les xerrades de presentació que ambdós companys estan fent son una mostra de que hi ha un espai enorme per a un catalanisme popular, d’esquerres i transformador. Recolzar, aportar, debatre en aquest espai em sembla una de les maneres d’ajudar a que ERC no sigui finalment comandada pels sectors socio-liberals, i de contribuir a obrir perspectives a un sobiranisme democràtic, social i popular.
Això sense oblidar que les forces sobiranistes no es redueixen ni als sectors d’esquerres d’ERC, ni als sectors sobiranistes que encara estan en els Comuns, ni a tot allò que pugui aplegar el partit de Sobiranistes. Existeixen sectors importants de la CUP, o de les Candidatures Alternatives del Vallès o dels moviments socials que tenen molt que dir en la construcció d’aquest Front d’Esquerres actualitzat. Sectors amb els que el nostre partit té segurament moltes coincidències i experiències de treball conjunt, gens mensypreables.
Aliar-se electoralment amb ERC com hem fet els comunistes en les eleccions generals del passat més d’abril, forçats per les circumstàncies, és una operació complexa que tant pot sortir bé com malament, això dependrà de múltiples factors que no depenen de només nosaltres: l’evolució del conflicte català, de la correlació de forces, de la sentència, de les contradiccions internes entre els processistes i el rupturistes i d’altres. Anirem, verificant els resultats d’aquesta política a partir de l’evolució i dels nous escenaris. Particularment em sembla que es massa aviat per condemnar-la com sembla fer el company Rivera.
Allò que és segur és que per a poder lliurar el combat en la fase actual de la lluita de classes a Catalunya ens calen anàlisis una mica més matisats i propostes de treball que permetin obrir pas a pas, en una lluita de posicions llarga i complexa per la construcció d’un front d’esquerres democràtic, nacional i de classe. No serà fàcil però si ens dividim entre nosaltres el camí serà encara més llarg.
En el quart tuït sosté Rivera:
“I és cert que només tens un paper en la pel·lícula dels mitjans públics i concertat del @govern posicionant-te amb el processisme, o molt en contra per fer d’antagonista espanyol com SCC o VOX, però desenganyem-nos, el protagonista sempre és de la màfia convergent i comparses”
Per la meva part, penso que,
El company Rivera té la raó. Encara no tota.
Coincideixo amb el company Rivera en la idea que els “mitjans públics i concertats del @govern”(sic) tenen la funció, com la resta dels mitjans de comunicació burgesos que no estan “concertats”, i que son anti-independentistes i anti-processistes” (per exemple La Vanguardia, El País, El Periódico, la Cadena Ser, la COPE, Onda Cero, etc. ) de defensar i consolidar l’hegemonia burgesa sobre la nostra societat.
És elemental.
Però també crec que la lluita i el debat entre nosaltres no ens haurien a portar a qüestionar la possibilitat d’usar l’escletxa que la nostra presencia institucional ens proporciona per a arribar a la opinió pública i, en la mesura lo possible fer-los servir d’altaveu i de tribuna per a que les nostres opinions es difonguin més enllà del cercle tancat de les nostres petites xarxes. Seria tant com dir que Joan Josep Nuet o Joan Mena, per posar dos casos, renunciessin a anar a la tele, a la ràdio o als diaris per a difondre les posicions que defensen respectivament.
Si, per un purisme mal entès ho fessin considero que cometrien un error i no farien bé la feina que la seva organització els ha encomanat: fer de portaveus.
Post-data.
Avis a l’amiga o amic lector.
Si has arribat fins aquí en la lectura d’aquests pobres comentaris a uns tuïts d’un company estimable, potser encara tinguis una mica de temps o de paciència per llegir les escasses línies d’aquesta post-data.
No per ser una humil post-data és menys important que allò que has llegit fins aquí.
1.- Em sembla important de debatre políticament, amb matisos, sense desqualificacions globals, intentant no perdre de vista el conjunt, ni que sigui per aquest pobre i reductiu mitjà, amb el company Rivera. Sobretot per que la situació que travessa el poble treballador de Catalunya sembla que ens troba als comunistes amb el risc de consumar d’una nova (l’enèsima…) escissió. Ja sabeu allò del gos caçador que quan surt el conill li venen ganes d’orinar… Sembla que sigui el nostre destí.
2.- Des de la meva experiència, en situacions com aquesta allò que en surt sempre més mal parat és la fraternitat entre companys; el diàleg, la confiança recíproca, el treball col·lectiu es trenca fruit d’una dialèctica diabòlica de bons i dolents, d’allò que els antics en dèiem maniqueisme.
Els arguments els llencem com a pedres sobre el company, sense pensar en el futur del partit, ni en la nostra classe ni en el nostre poble. Veiem l’enemic no al davant nostre sinó infiltrat entre les nostres pròpies rengleres. Allò que prima és la depuració de l’oposició, si es té la majoria a l’organització, o l’escissió si s’està en minoria. Parlo amb coneixement de causa, per desgràcia. Parlo de l’oblit habitual de dos criteris leninians que em sembla que encara ens son stills: saber estar en minoria i ple respecte a la democràcia interna.
El resultat d’aquest obliteració sol ser que un cop consumada l’escissió, som més dèbils, passen els anys embolicats en polèmiques estèrils i finalment ens trobem en la necessitat de restablir la unitat d’acció, de parlar i cooperar amb companys que havíem transformat en els pitjors enemics. Pero llavors som més vells i més febles.
3.- Es possible que la escissió de la que parlo ja estigui consumada si més no en la ment d’alguns companys. M’agradaria que no fora així però ja sabeu que l’optimisme no és la meva millor característica.
La meva experiència em dicta que, inclús en aquestes circumstàncies seguir parlant, no retirar-nos la salutació ni la paraula és necessari. Allò darrer que s’han de trencar en aquestes situacions son els ponts. En el futur segur que ens seran necessaris.
Espero que el company Rivera vegi en aquests comentaris meus al seul tuïts, malgrat la discrepància, un pont de diàleg i debat.
Amic lector, si has arribat fins aquí, et demano perdó per la txapa. Sóc un antic i no sé debatre dins dels límits d’espai que marca twitter.
Joan Tafalla
Notes
[1]Engels corregí aquesta frase l’edició de 1888 del Manifest Comunista: “a classe dirigent de la nació”. Cal deixar constància d’aquesta referència a l’hegemonia, concepte que, com tothom pot comprovar, apareix dues vegades a aquestes mateixes planes del Manifesto.
[2]Marx y Engels, Manifiesto del Partido Comunista a Obras de Marx y Engels, Tom 9, Ed. Critica, Grupo Editorial Grijalbo, Barcelona, 1978, pág. 154 i 146 respectivament.
[3]Pierre Vilar, Sobre els fonaments de les estructures nacionals, en Estat, nació, socialisme,Barcelona, Curial, 1981.
Del bloc: La llibertat dels antics
