El 28 de juliol de 2016, la nova alcaldessa inaugurava de manera solemne un monòlit que, a la platja de la Barceloneta, retia homenatge als milers d’immigrants que havien mort en intentar travessar la Mediterrània. L’acte coincidia amb la proclamació de Barcelona com a “Ciutat Refugi”.
Ada Colau havia fet de la seva participació en una protesta contra el centre de detenció d’estrangers de la Zona Franca una de les seves primeres aparicions públiques després d’haver estat triada. En el descobriment del monument, va pronunciar unes emocionades paraules de record als que, procedents d’Àsia o d’Àfrica, no havien aconseguit arribar a les platges europees. El prestigiós músic Jordi Savall tancava l’acte amb una interpretació al violoncel de “El cant dels ocells”. La gravetat del moment va quedar, però, alterada pel grup de manters que protestaven per l’acarnissament amb què eren assetjats per la policia municipal i la detenció, aquell mateix matí, de set dels seus companys. “Hipòcrita”, “covard”, “vergonya”, cridaven. Tenien les seves raons: els mateixos que es lamentaven pels que moren en la travessia, persegueixen i maltracten als que aconsegueixen arribar. En efecte, el setge contra els immigrants dedicats al comerç informal es va reeditar de la mà del Govern d’Ada Colau, que, responsabilitzada per la seva suposada tolerància amb la venda informal, va voler congeniar-se amb els comerciants acceptant sotmetre’ls a constant assetjament per part de la policia municipal, per després intentar oferir oportunitats als venedors informals perquè acceptessin diverses alternatives d'”integració” social.
Es repeteix amb això un dels principals trets del “model Barcelona”, l’autèntic, el que assagés Pasqual Maragall i ara reedita Ala Colau. Amb una mà s’abandona la ciutat a les lògiques del capitalisme avançat i es garanteix que els pobres i dissidents seran mantinguts a ratlla mitjançant la violència si cal; amb l’altra, s’eleven càntics de pau i amor a la Humanitat, alhora que es despleguen tota mena d’efectes especials destinats a satisfer la bona consciència dels virtuosos.
Tot això contrasta amb el relat heroic que s’ha embolicat el “model Barcelona” des de la seva invenció com a marca comercial: la de la realització d’una utopia urbana en la qual una imaginària “societat civil” -sense classes, sense lluites, una ecumene tota ella feta de consens i diàleg- es desplega com a societat basada en la constant negociació entre presumptes iguals. Va ser per a legitimar simbòlicament i en clau “social” la forma que va adoptar a la capital catalana la confiscació capitalista de les ciutats, que es va encunyar una modalitat moral de màrqueting urbà: el ciutadanisme, amb la seva visió quasi mística de l’espai públic -i la ciutat, tota ella, com la seva extensió-, a la manera d’un territori ideal de conciliació dels conflictes presidit per la figura del ciutadà, un personatge hipotètic que encarna la possibilitat impossible d’una treva entre segments socials amb interessos incompatibles, que accepten oblidar els seus contenciosos.
El ciutadanisme, en efecte, és una actualització del vell republicanisme, una versió del liberalisme d’esquerres, que ha assumit els programes econòmics de la socialdemocràcia, que es limiten a procurar restaurar en el possible el que fos l’Estat del benestar, investint d’una dosi de sensibilitat social al sistema de lliure mercat i aspirant no tant a superar l’ordre capitalista, com a participar d’ell. El ciutadanisme no censura el capitalisme si no la seva versió neoliberal més despietada i l’activitat perversa d’una minoria malvada de poderosos – “la casta” – contra la qual la immensa majoria ha de revoltar-se. Aquesta moderació pel que fa a l’ordre capitalista, al qual només li retreuen els seus excessos i la seva falta d’escrúpols, el que es plasma en una retòrica que cerca, com escriu Pere López, “aplanar contradiccions i eradicar l’antagonisme”, llançant “valors compartits “sobre els potencials descontents. Serà el ciutadanisme municipal que guanya Barcelona el 2015 que farà que cada iniciativa urbanística vagi acompanyada de jaculatòries invocant paraules màgiques que no significaven res en realitat: “participació”, “transparència”, “gestió eficaç”, “honradesa”, “democràcia territorial” , “descentralització”, “dret a la ciutat” ….
Curiosament -o no-, els qui havien anat aixecant a Catalunya la doctrina de la “cultura ciutadana” van acabar constituint l’aparell polític-ideològic del Govern d’Ada Colau, que assumiria la tasca de beneir amb “alts principis” un nou tipus de capitalisme per les ciutats: el capitalisme del “bon to”, amable, capaç de convèncer-nos que pot moderar la seva cobdícia i ser considerat amb els febles, tot per convertir-se en el que José Mansilla deia una “nova versió soft del poder institucional” en l’àmbit local. Es completa així el cercle que ens porta de tornada al punt de partida, que va ser sempre la presa de consciència que calia incorporar Barcelona a les grans dinàmiques de rendibilització capitalista de l’espai, que s’inicia en la dècada dels anys seixanta del segle passat encara sota la dictadura franquista, que determina totes les polítiques municipals “democràtiques”-totes- i que, davant la seva decrepitud, es rejoveneix gràcies al “nou municipalisme”, la característica és la seva capacitat d’arrebossar el saqueig i l’entristiment de les ciutats de mel·líflues invocacions a la mística dels drets i les oportunitats.
Manuel Delgado
Fragment de “El nuevo municipalismo y el asalto ciudadanista al gobierno de lasciudades. El caso del ‘post-modelo Barcelona’”, en Márcio Piñon de Oliveira i Flavia Elaine da Silva Martins, eds. Luta por espaço: estratégias de valorização e (re)apropriação. Consequência, Rio de Janeiro, 2018.
Del bloc: El Cor de les Aparences. Traducció de la realitat*.
