El 8 de Març (23 de Febrer segons el calendari de l’imperi Rus de l’època) dia internacional de la dona, dones obreres van sortir a manifestar-se pels carrers de Petrograd al crit de, “Volem Pa i a baix el zar” donant “el tret de sortida” a la que seria coneguda com la Revolució de Febrer a Rússia. Més de 90.000 obreres i obrers van participar en aquella manifestació aquell dia. Des d’un bon començament es va veure que les dones jugarien un paper destacable en aquella insurrecció popular contra l’autocràcia. De fet, aquest paper va agafar tota la seva rellevància després de la Revolució Bolxevic d’Octubre, quan es va proclamar la igualtat absoluta entre els homes i les dones respecte als drets civils a la República Soviètica de Rússia i totes les altres Repúbliques que conformarien l’URSS. Com va dir Lenin, “El Proletariat no podrà arribar a emancipar-se completament sense haver conquistat la llibertat completa per les dones.”
Rússia va ser la primera potència mundial (que no País) en què les dones van aconseguir exercir el seu dret a votar. Això va succeir el 20 de juliol de 1917, un any abans que al Regne Unit. Posteriorment al Novembre del mateix any, Aleksandra Kollontai (Comunista, Feminista i fervent Revolucionaria) va ser la primera dona de la història en ocupar un ministeri en el Govern d’una nació. Va ocupar el lloc com a Comissaria de benestar social i va impulsar lleis tan destacables i revolucionaries per l’època com el dret al divorci en igualtat de condicions, la despenalització de l’avortament, la igualtat salarial entre homes i dones i una assegurança per maternitat entre d’altres. Un lloc també destacable dintre del Soviet de Comissaris del Poble el va ocupar Nadezhda Krúpskaya, ja que va ser un dels principals artífexs i impulsors del sistema educatiu soviètic. Un sistema ambiciós, que va portar l’estudi i el coneixement a tots els racons de la Unió i que a més, va ser el primer sistema educatiu públic i universal de la història de la humanitat.
També va crear una xarxa de biblioteques per l’estat obrer, ja que creia fermament que l’alfabetització era una arma molt poderosa en mans del proletariat. En aquests primers anys de la Revolució també va destacar Inessa Armand. Aquesta va ser membre del Comitè executiu central dels Soviets i la primera directora del “Zhenotdel”, organització que reclamava la igualtat entre gèneres dintre del partit bolxevic i els sindicats soviètics. Menys coneguda però no per això menys important, estava també Elena Stasova. Que com a secretaria del Comitè central del Partit Bolxevic, va ajudar a planejar i liderar la Revolució d’Octubre.
Una lluita molt important va ser la que van guanyar les dones Soviètiques a l’hora d’exercir la seva maternitat. D’entrada tots els fills tenien els mateixos drets, ja fossin legítims o il·legítims. Això suposava un canvi substancial a la societat respecte al règim anterior, en què les dones que tenien fills fora del matrimoni eren condemnades a l’ostracisme social. D’altra banda les dones que fossin mares, tenien dret a una llicència per maternitat pagada per l’Estat (4 mesos abans del naixement i 4 mesos després). Per primera vegada a la història aquesta llicència va ser Universal, és a dir, no importava que estiguessin casades, ni la seva condició social entre altres aspectes.
És un fet que després de la Revolució Bolxevic, les dones van presenciar la seva emancipació laboral. Podien exercir qualsevol mena de professió sense cap restricció, fos com obreres industrials o metges i cirurgians. Revien el mateix salari que els homes per decret constitucional. Aquest fet va ser decisiu a la història dels drets de les dones i actualment això, no és una realitat a molts Països (entre ells el nostre). L’ingrés salarial de les dones a les llars va significar també una nova dinàmica familiar, en la que l’home ja no era l’únic proveïdor i per tant, deixava de ser el jerarca familiar. Per un costat aquest treball s’afegia a les tasques de la llar, i és per això que el govern Soviètic va impulsar la creació d’escoles, jardins d’infància, bugaderies públiques i menjadors populars, per alleujar les tasques domèstiques. Una dada, a Petrograd entre 1919 i 1920 el 90% de la població va ser alimentada de manera comunitària.
Malgrat tots aquests avanços, els anys 30 van suposar un retrocés significatiu en els drets adquirits per les dones als anys 20. Quan Stalin va considerar per decret, que la “qüestió femenina” ja estava resolta amb èxit. L’any 1930 es va dissoldre el Zhenotdel (l’òrgan feminista del partit), en el 1935 es van deixar de produir anticonceptius i el 1936 es va tornar a penalitzar l’avortament. Fins i tot l’any 1943, es va introduir l’educació separada per gèneres. Tots aquests desencerts polítics en qüestió de gènere durant el període Estalinista, van ser resolts en gran manera els anys 50 i 60 sota el mandat del camarada secretari general Nikita Jrushchov. Encara així, l’any 1939 gairebé el 84% de les dones (abans de la Revolució bolxevic a l’imperi Rus només un 14% de dones sabien llegir i escriure) estaven alfabetitzades i eren el 43% d’estudiants a l’URSS.
Al període de la gran guerra pàtria (1941-1945), les dones també van jugar un paper protagonista tant al front com a la rereguarda. Moltes dones treballaven a doble torn a les fàbriques d’armament, substituït en molts casos als homes que estaven al front, i unes 800.000 dones es van allistar i van servir a l’exèrcit roig a la primera línia de front en igualtat de condicions que els seus homòlegs masculins. Com a figura més destacable i reconeguda d’aquelles heroïnes en temps de guerra, podríem destacar a Ludmila Pavlichenko (soldat, obrera del metall, mare, comunista, historiadora i Heroïna de la Unió Soviètica) que va abatre a 309 feixistes com a franctiradora (cosa que la situa entre els millors franctiradors de la història). Seves són les paraules; “Senyors, tinc 25 anys. En el front ja he liquidat a 309 invasors feixistes. ¿no pensen vostès, que fa molt de temps que s’amaguen darrere de les meves faldilles?” D’aquesta manera tant “original” cridava als aliats en un discurs que va pronunciar als EUA a obrir un segon front a Europa contra el feixisme.
Als serveis d’intel·ligència Soviètics també treballaven dones de manera activa. Destacaria el paper que va jugar Margarida Koniónkova (amor d’Einstein i espia de Stalin). El 1923 va emigrar als EUA amb el seu marit (l’escultor Serguei Korniónkov). El 1935 va conèixer a Albert Einstein i es van fer amants, també va establir amistat amb el físic Robert Oppenheimer (el pare de la bomba atòmica). Tots aquests contactes la van situar en una posició privilegiada per poder reclutar a diversos físics nuclears Estatunidencs, i que aquests passessin informació del projecte Manhattan al bàndol Soviètic. Com van reconèixer els serveis d’intel·ligència de l’URSS, Kornionkova va ser indispensable a l’hora d’espiar el programa nuclear dels EUA, i això va fer possible que la Unió Soviètica aconseguís fabricar la Bomba Atòmica només 4 anys després que els nord-americans. Impedint d’aquesta manera l’hegemonia militar global dels Estats Units.
Les dones també van formar part en la conquesta del Cosmos. El màxim exponent el trobem en la coneguda Cosmonauta i Heroïna de la Unió Soviètica (i perquè no, també de la humanitat) Valentina Tereshkova, que el 16 de juny de 1963 (2 anys després que Gagarin i 20 anys abans que la primera nord-americana) va ser la primera dona a sortir a l’espai exterior i orbitar al voltant del nostre Planeta. Afegir també, que mentre les dones dels EUA que treballaven por la NASA eren amagades i condemnades a l’ostracisme pel seu gènere i color de pell, les dones que treballaven l’URSS pel programa espacial Soviètic, ho feien amb tanta o major dedicació i amb el mateix reconeixement que els seus homòlegs masculins.
És un fet que a l’URSS es van experimentar grans avanços en qüestions com la igualtat de gènere. Encara que quedaven moltes coses per fer, ja que eren poques les dones que arribaven a llocs de direcció o a alts nivells professionals, com va alertar el 1981 el secretari general Leonid Brézhnev. Les següents dades així ho demostren; el 1989 les dones formaven un 48% dels treballadors assalariats. Un 60% d’enginyers, un 87% d’economistes, un 70% de metges i mestres i un 90% de bibliotecaris, eren dones, però només un 13% aconseguien doctorar-se. A l’educació pública, un 81% dels mestres eren dones, però a la direcció de les escoles només eren un 41%. Als anys 70 hi va haver un 31% de diputades al Soviet Suprem, un 30% al Consell de la Unió i un 31% al Consell de les Nacionalitats. Un percentatge encara que millorable (i molt), era absolutament superior al de les Socialdemocràcies Occidentals de l’època. Però hi havia un sostre de cristall, eren diputades però molt poques arribaven al Politburó. En 75 anys a l’URSS només hi va haver 6 dones que ocupessin un ministeri.
Com a conclusió, no podem dir que la desigualtat entre homes i dones va ser erradicada a l’URSS. Però no tots els esforços i ni la lluita de les feministes socialistes van ser en va, ja que el que va succeir després de la Revolució d’Octubre a Rússia i a la resta de Repúbliques que conformarien la Unió Soviètica sens dubte, va marcar el camí per l’emancipació de la dona a escala global.
José Sánchez
