Allò que és relatiu al treball és un dels principals aspectes sobre els quals s’ha de notar la mà d’un govern de progrés i d’un Congreso que, en teoria, té una majoria política d’esquerres. Aquestes majories han de permetre revertir la nefasta política en matèria laboral que s’ha fet en el conjunt de l’estat els darrers 10 anys. Unes polítiques laborals que han ajudat a augmentar de manera important les desigualtats, han cronificat la pobresa laboral a Catalunya i Espanya i s’han usat per atacar de manera frontal al sindicalisme i la negociació col·lectiva, trencant totalment els equilibris aconseguits durant dècades per les lluites del moviment obrer.
En aquest sentit, l’acord de govern presentat per PSOE i Unidas Podemos planteja com a objectiu número u consolidar aquests anys de “creixement” i començar a crear ocupació de qualitat. Es planteja la negociació d’un nou Estatut dels Treballadors que permeti abordar les realitats tecnològica i ecològica de les relacions de producció avui. Aquestes dues qüestions, tot i no ser revolucionàries, són molt importants per poder adaptar el marc laboral a noves casuístiques que avui es produeixen. Cal donar instruments a la classe treballadora per defensar els seus interessos en unes relacions productives que semblen abandonar el dret del treball i que dificulten l’organització sindical dels treballadors. Les relacions productives abandonen el concepte clàssic de centre de treball i transiten cap a un vincle digital amb l’empresa. Una transició digital, aquesta, que comporta grans reptes en matèria de representació legal i efectiva dels treballadors. En aquest context, els delegats sindicals i els comitès d’empresa hauran d’actuar en l’emergent economia de plataforma, enfrontant-se a unes direccions empresarials amb les quals gairebé no conviuen físicament. La nova regulació, en definitiva, ha d’ajudar a democratitzar una etapa de creixement del capital que, lluny de redistribuir-se, s’ha concentrat molt més.
La derogació de les reformes laborals de PSOE y PP ha estat una de les demandes més recurrents als darrers temps, ja que han estat utilitzades per degradar les condicions de treball, i, com no podia ser d’altra manera, l’acord contempla mesures en aquesta línia. El document planteja la recuperació de la prevalença del conveni de sector per sobre del d’empresa, una mesura que ha de recuperar el paper de la negociació col·lectiva a través dels convenis sectorials amb els agents més representatius. També es posa de manifest la voluntat de recuperar la ultra activitat del conveni col·lectiu (el perllongament de la vigència una vegada caducat i durant la seva negociació), tornant a garantir així que la caducitat del conveni no pugui ser utilitzada com a palanca de negociació per la patronal. Es tracta de mesures importants que actuen sobre un dels aspectes més lesius de la reforma laboral, enfortint la negociació col·lectiva com a marc per regular les condicions de treball.
Les reformes laborals de PSOE i PP s’orientaven a facilitar l’acomiadament dels treballadors, situant-los en la indefensió davant l’empresari. En aquest aspecte, a l’acord de coalició progressista no es reverteixen alguns dels aspectes més importants que es van introduir a les reformes laborals: finalment no s’ha incorporat cap acord amb relació a recuperar les quantitats a pagar en cas d’acomiadament improcedent, ni tampoc amb relació al restabliment dels salaris de tramitació en cas d’acomiadament improcedent, aspecte que històricament havia suposat un mecanisme de dissuasió a l’hora de practicar aquests acomiadaments.
Així i tot, sí que es fa una menció amb relació a la causalitat dels acomiadaments per causes tècniques organitzatives o de producció, però encara està per veure si es recuperarà la tutela de l’administració en casos d’acomiadaments col·lectius. L’elaboració d’un nou Estatut dels Treballadors pot ser una oportunitat per intervenir sobre la causalitat de l’acomiadament i els efectes quan no es donen aquestes causes.
Així mateix, també s’acorda la derogació de l’acomiadament objectiu per absentisme, encara que sigui justificat. Té una especial rellevància per la recent sentència en la qual el Tribunal Constitucional que obria la porta a la possibilitat d’acomiadar a una treballadora en situació de “baixa” mèdica justificada, fet que suposa posar per damunt l’interès del capital a fer més rendibles les seves inversions que el dret a la salut de les treballadores.
Un element important de l’acord és el compromís de modificació de l’article 42 de l’Estatut dels Treballadors sobre contractació i subcontractació a efectes de limitar la subcontractació de l’activitat principal de l’empresa a serveis aliens. S’haurà de veure finalment quin és l’abast d’aquesta modificació, atès que les darreres dècades el sistema capitalista ha aprofundit en l’externalització de la producció i la prestació de serveis, traslladant el risc empresarial i precaritzant les condicions de treball. Un element que caldria reivindicar en aquesta matèria hauria de ser l’obligació de l’empresari contractista d’aplicar als seus treballadors les condicions relatives al conveni col·lectiu de l’empresa principal, a fi d’evitar l’ús abusiu de l’externalització productiva com a eina de dumping social.
Amb relació als salaris, es presenta com acord una nova pujada del Salari Mínim Interprofessional fins a aconseguir el 60% de la renda mitjana a Espanya, tal com recomana la Carta Social Europea. Una mesura que hauria de fixar un horitzó de sòl salarial al voltant dels 1000 € i ajudar a pujar de manera global els mateixos. En aquesta matèria, cal veure quin és el paper que jugaran les patronals encapçalades per la CEOE en l’àmbit estatal i que, habitualment, han boicotejat aquest tipus d’anuncis.
Amb un escenari de contractació temporal dels més alts d’Europa, era necessari revisar el control en el treball a temps parcial, en tant que aquest s’ha fet servir de manera fraudulenta per tenir treball gairebé a disposició completa, amb poca previsibilitat i plena discrecionalitat empresarial de modificar la jornada. Aquest és un model de contractació que pateixen especialment les dones.
També forma part de l’acord endreçar el menú de contractes de treball, tot enfortint el principi de causalitat. Es tracta d’una mesura d’especial interès en la lluita contra el frau en la contractació temporal, ja que la utilització del contracte temporal com a doble període de prova arriba a gairebé el 90% dels nous contractes.
En matèria de seguretat i salut en la feina, hi ha una voluntat manifesta de revisar la Llei de Prevenció de Riscos Laborals, ja que una de les principals conseqüències de la crisi del sistema capitalista dels darrers anys en l’àmbit de l’empresa ha estat l’augment de la sinistralitat laboral.
Es contemplen mesures de creació i consolidació d’ocupació pública que haurien de recuperar els percentatges d’ocupació pública funcionarial, i acabar amb l’ús de les externalitzacions, l’interinatge i el treball temporal com a figures de substitució de treball que hauria de ser funcionarial.
Pel que fa a l’àmbit industrial, es planteja un pla específic de polítiques que ha de fer front a la transformació que estan patint aquests sectors i subsectors pels fenòmens de la digitalització o el nou paradigma energètic. En aquest sentit serà clau pel teixit productiu i l’ocupació el “Plan Nacional Integrado de Energía y Clima”, l’estratègia sobre transició justa al nou model energètic, doncs aquest nou paradigma climàtic i energètic ha de ser compatible amb els drets dels treballadors i treballadores. Això requereix una bona planificació per garantir una transició en sectors com el cimenter o l’energètic, la indústria o el sector del transport que no sigui a costa dels obrers i obreres que durant anys hem enriquit al capitalisme en aquests sectors.
També es planteja, preliminarment, una estratègia d’economia circular i un pla de mobilitat sostenible i segura. Aquesta és sense dubte una bona oportunitat per dinamitzar la potenciació de dos sectors que poden ajudar a compensar la possible destrucció d’ocupació a conseqüència del nou paradigma energètic i l’actual realitat climàtica. A més, estem parlant de llocs de treball que necessiten treball qualificat i lligat al territori.
Es presenten també diversos acords en matèria de treball autònom, un àmbit del món del treball que ha patit un gran canvi en els darrers anys, i que fa que el treball autònom requereixi una profunda revisió. En aquest sentit, s’han presentat mesures com canvis en la cotització en el règim autònom, passant ara a cotitzar per ingressos reals. També es contempla dins de les mesures la lluita contra la figura del fals autònom, una modalitat que ha estat profundament present en els conflictes del repartiment de menjar o les càrnies.
Cal destacar que l’acord estableix mesures per les persones empleades de la llar, majoritàriament dones, que són un dels col·lectius que pateixen un major nivell de discriminació i precarietat laboral. Situa la seva plena integració en Règim General de la Seguretat Social i la ratificació del conveni 189 de l’Organització Internacional del Treball. S’haurà de veure si s’equiparen en la resta de drets laborals i cobertures socials, com el dret a la prestació per desocupació.
Així mateix, amb l’objectiu d’afavorir la conciliació de la vida laboral, familiar i personal i la corresponsabilitat entre homes i dones, l’acord contempla la promoció d’un pacte social i polític amb la finalitat de racionalitzar els horaris, incloent-hi una denominada Llei d’usos del temps i racionalització dels horaris, amb la finalitat de reorganitzar el temps de treball i oci.
Sense perjudici de veure com es desenvolupa, aquest punt, a més, sembla consolidar el camí iniciat el març del 2019 en l’exercici d’un control efectiu sobre l’excés de jornada als centres de treball mitjançant l’obligació de registrar la jornada diària dels treballadors, el que, col·lateralment, comporta la redistribució del treball existent entre la classe treballadora, ja que l’excés abusiu de realització d’hores extraordinàries (en molts casos, ni compensades ni retribuïdes per part de les empreses) ha comportat i comporta la destrucció potencial de molts llocs de feina.
Hem de veure quin és el paper que reserva aquest govern als sindicats i el diàleg social, ja que el moviment sindical ha estat un dels pocs contrapesos en aquesta darrera dècada i que necessita cobrar protagonisme a través de la reactivació del diàleg social, el pacte de pensions o el consell de treball autònom. De fet, ha estat a conseqüència de la presentació de l’acord de govern que els mitjans reaccionaris afins al capital han tornat a vincular al sindicalisme al govern “il·legítim” per intentar afeblir-los.
DRMCDCB
