Donat el pes del món acadèmic en les forces del pacte de progrés entre PSOE i UP, és normal que la universitat i la ciència hi tinguin un especial desenvolupament. A més, les retallades de la darrera dècada han estat especialment dures en aquest sector, que ja venia d’un dèficit estructural comparat amb els països del nostre entorn.
Les propostes de l’acord es divideixen entre universitats, a l’apartat 2.1, i ciència i R+D+i, a l’apartat 2.8. Principalment es parla dels temes més reivindicats per part de la comunitat universitària: finançament i condicions laborals. Una de les fonts d’ingressos, els preus de matrícula, va ser modificada el 2012 pel ministre José Ignacio Wert, a petició d’Andreu Mas-Colell, per tal d’augmentar el sostre estatal de preus, permetent a comunitats com Catalunya el conegut increment del 66%. L’acord promet la tornada dels preus “als nivells previs a la crisi”, donant a entendre que es desfarà aquest augment que ha contribuït a la gran disparitat de preus a tot l’Estat. També es promet una millora en el sistema de beques, especialment per solucionar problemes com els retards en l’adjudicació i la incertesa de si una persona mantindrà la beca al curs següent. És interessant l’èmfasi que es fa en la renda familiar com a criteri per a l’obtenció d’una beca, una proposta més alineada amb les polítiques d’esquerres de la igualtat d’oportunitats més que no les polítiques de dretes basades en el mèrit acadèmic individual. A més, s’incorpora la demanda històrica de la Generalitat de traspassar la gestió de les beques tal com marca l’Estatut (punt 9.4).
Cal fer un incís aquí recordant que la proposta actual de reduir els preus és menys ambiciosa que la que portava Unidas Podemos al seu programa del novembre (matrícula gratuïta) i que les promeses de Pedro Sánchez el 2018: avançar progressivament cap a la gratuïtat dels estudis, tal com es va aplicar a Andalusia.
Pel que fa a la situació laboral, es proposa “avançar en la reducció de la precarietat i en la progressiva estabilització del personal universitari”. La impossibilitat de substituir el professorat que es jubila ha abocat algunes facultats a l’abisme, recorrent a pràctiques irregulars com l’assignació de tasques estructurals a personal contractat com a professor associat, així mateix, l’excés de personal temporal (associats, predoctorals i postdoctorals), provoca que moltes universitats es trobin en una situació amb plantilles que vulneren directament el mandat de la LOM-LOU (màxim d’un 40% de personal temporal).
Així mateix, es promet “continuar” millorant la situació del personal predoctoral i postdoctoral, així com augmentar l’oferta de contractes, unes mesures necessàries donada l’enorme inestabilitat d’aquest sector durant la darrera dècada, no es concreta si aquesta oferta en el cas del personal postdoctoral serà d’estabilització i de caràcter indefinit. A més, es proposa l’aprovació de l’Estatut del Personal Docent i Investigador, una proposa que ha topat amb el rebuig dels sindicats durant el 2019 davant del redactat proposat pel Secretari d’Universitats de l’anterior govern del PSOE.
La proposta estrella sens dubte és l’aprovació d’una nova Llei Orgànica d’Universitats (LOU) que substitueixi l’actual LOM-LOU, creada el 2001 i modificada extensament pels governs socialistes i populars. És un vici conegut dels nous governs proposar pactes nacionals i noves lleis, ja que probablement és molt més rendible mediàticament com a acció de govern. Però el cas és que la majoria de propostes del document responen a problemàtiques que no requereixen una llei d’universitats nova sinó modificacions puntuals i una millora significativa de les inversions. De fet, en els darrers vint anys s’han aprovat més d’una cinquantena de lleis i decrets sobre la universitat que han requerit contínues adaptacions i transformacions, i el trasbals que pot significar una nova norma.
Per altra banda, una llei orgànica requereix una majoria absoluta de 176 escons al Congrés dels Diputats, i per tant el nou govern de PSOE i UP necessitaria obtenir el suport de les dretes nacionalistes (Junts per Catalunya, PNB) o de les esquerres sobiranistes (ERC, Sobiranistes, CUP, Bildu o BNG), cosa que sembla molt difícil actualment.
Pel que fa a la ciència i la recerca, cal destacar que les promeses de l’acord d’augmentar la inversió pública en R+D+i per sobre dels límits de l’objectiu d’estabilitat pressupostària. Però el més important és la separació del Ministeri d’Universitats del Ministeri de Ciència i Innovació, que ja havien estat separats del Ministeri d’Educació. Així, Universitats (ministeri gestionat per UP) es troba separat tant d’Educació com de Ciència (ministeris liderats pel PSOE). No cal dir que això ha generat un profund malestar entre la comunitat universitària, ja que aquesta divisió pot provocar dificultats administratives i només s’explica per la necessitat de satisfer quotes de partit.
Si Ciència i Innovació continuarà en mans de Pedro Duque, la cartera d’Universitats va ser una de les que va generar més especulació, ja que suposa la quota de govern de Catalunya en Comú. Noms com Joan Mena, Rosa Lluch o Joan Subirats van sonar pel càrrec, fins que recentment s’ha anunciat que l’ocuparà el sociòleg Manuel Castells, afí a Ada Colau.
Castells és el pare de conceptes com “societat de la informació” o “societat xarxa” i té una sòlida reputació acadèmica. Però les seves opinions sobre el model universitari, resumides en anys de conferències i articles a la seva columna de La Vanguardia, el situen com a partidari del model de la universitat anglosaxona. Castells ha estat molt en contacte amb universitats com el MIT o UC Berkeley, molt prestigioses però també molt elitistes. El model estatunidenc té ombres allargades com l’enorme deute estudiantil. En aquesta línia, Manuel Castells s’ha declarat partidari d’eliminar la democràcia interna de les universitats espanyoles, una herència de la transició, i afavorir la competència entre centres. També és un defensor de l’ensenyament basat en competències, arribant a dir que l’ensenyament de coneixements és una pèrdua de temps, una idea molt present en la reforma de Bolonya.
Moltes d’aquestes idees que professa Castells xoquen frontalment amb l’ideari d’Unidas Podemos i de Catalunya en Comú, els seus padrins polítics; recorden a les contrareformes aplicades per CiU a Catalunya, que han estat combatudes aferrissadament pel moviment estudiantil durant la darrera dècada. Per tant, no està gens clar si, més enllà de l’acord de govern, la seva gestió respectarà un programa progressista, serà un intent per americanitzar la universitat o simplement tindrà un paper modest que no implementi reformes de fons.
En tot cas, moltes de les propostes de l’acord són prometedores tot i que no es pot dir que siguin trencadores: en general es tracta de desfer polítiques del PP i CiU i pal·liar anys de desinversions. Per altra banda, l’acord pràcticament no aporta cap nombre concret sobre els increments de recursos i això fa difícil valorar com seran d’ambicioses les propostes.
Oriol Arcas i Ismael Benito
