Amb aquest article iniciem el monogràfic “Fet nacional. Una mirada àmplia”. En aquesta nova edició volem analitzar i convidar-vos a la reflexió sobre un fenomen global, des d’una perspectiva marxista i sobiranista. Cada dia, fins el 2 d’abril, publicarem un article. El proper serà El fet nacional abans del procés sobiranista
Venim de lluny i anem més lluny encara. Cal recopilar l’aposta partidària feta, en els darrers quinze anys a Catalunya, per connectar amb un sentiment i una realitat majoritària a partir del 2010, la del fet nacional com a motor polític de canvi i transformació, especialment, com a resposta a la crisi social, econòmica i política que comença el 2008.
D’entrada, el debat de canvi estatutari (2003-2010) ja va significar un precedent important, doncs les limitacions polítiques del marc de l’Estat de les Autonomies ja suraven en l’ambient. Els canvis a l’Estatut volien significar la renovació, dins els paràmetres constitucionals, del pacte de 1978 però definint-lo de forma asimètrica i bilateral. L’exercici democràtic d’una major sobirania en l’execució de les polítiques públiques esdevenia necessària i, fins i tot, imparable per a millorar de forma efectiva la vida de la ciutadania en general i de la classe treballadora en particular.
La crisi del capitalisme globalitzat posava en crisi la mateixa democràcia i tots els seus paràmetres basats en la participació i lliure decisió de la ciutadania. Empenyia cap a escenaris que mostraven, sense rubor, el poder de les elits econòmiques i polítiques a l’hora de posar els seus interessos particulars per sobre de l’interès general.
No cal dir que en molts indrets del món la resposta fou conservadora, fomentant el racisme, la xenofòbia i el nacionalisme identitari i proteccionista, a cavall del qual han cavalcat relats, lideratges i organitzacions racistes i d’extrema dreta per frenar que l’alternativa fos encapçalada des de l’esquerra i les organitzacions populars. A Catalunya, però, la fortalesa de la seva societat civil organitzada, la renovació dels lideratges polítics i la mateixa crisi del sistema de partits i de representació política va originar una resposta pròpia que, cada cop més, ha anat ampliant la seva caracterització progressista.
En un primer moment, quan el President Artur Mas i CiU, esquitxats de corrupció i que venien d’encapçalar la gestió neoliberal del “Govern dels Millors” (amb un pacte de majoria parlamentària entre CiU i PP -2010-2012-, caracteritzat per les polítiques de les retallades), el 2012 es posen al capdavant de la resposta a la sentència del Tribunal Constitucional assumint per primer cop la tesi independentista, tot semblava indicar que el nacionalisme conservador obraria el miracle i sobreviuria a la crisi política, transformant-se en independentista i passant de munyidor del Règim del 78 a factor de ruptura. En canvi, el resultat electoral del mateix 2012 i els esdeveniments d’aquests darrers 8 anys (amb la crisi i esclat de l’espai convergent), simplement, han demostrat que la pèrdua d’hegemonia conservadora és molt més lenta del desitjat però que el canvi d’eix ideològic, a poc a poc, és inevitable.
Per altra banda, la campanya catalanofòbica del PP contra l’Estatut a tot l’Estat també va anunciar en quin marc de lluita per l’hegemonia del pensament i l’acció política es desenvolupava el debat a l’Estat Espanyol. La dreta conservadora espanyola (caracteritzada per un fort nacionalisme espanyolista, provinent ja del franquisme i ara reconnectat amb dretes internacionals semblants) havia anat construint un relat hegemònic sobre la caracterització d’Espanya en l’època de José María Aznar, on el seu discurs contra ETA i la utilització partidària de les víctimes n’era una part fonamental.
La negació de la plurinacionalitat era la primera part de la negació del pluralisme i la diversitat i una forma de reinterpretació constitucional que convertia les institucions estatals i a l’Estat mateix en mecanismes de domini, polític i ideològic, al servei del manteniment econòmic, social i polític de l’statu quo del Règim del 78. La unitat d’Espanya i la Monarquia Borbònica esdevenien dos dels seus principals puntals i, com va comprovar-se, estaven disposats a tot per defensar-les.
En un primer moment, aquest domini dels aparells de l’Estat en un sentit ample (poder judicial, cúpula militar, cossos i forces de seguretat, institucions econòmiques i grans multinacionals espanyoles, partits polítics constitucionalistes, etc.) va sentir-se amenaçat pel Moviment 15-M (resposta popular i generacional a la crisi) i les vagues generals sindicals contra les polítiques laborals (Reformes Laborals de Zapatero i Rajoy). D’aquí la Llei Mordassa, la Reforma del Codi Penal, el reforçament executiu del Tribunal Constitucional i l’abdicació de Joan Carles I pel seu fill Felip VI (2014), per endurir i renovar els pilars econòmics i institucionals. El bipartidisme, però, estava tocat i el naixement de Podemos i les confluències a Catalunya, Galícia o País Valencià capgirava en els primers anys el taulell polític.
L’hegemonia conservadora sobre la idea d’Espanya, abans descrita, va capturar al PSOE i, com s’ha demostrat posteriorment, ha influït notablement sobre IU i Podemos. L’objectiu era fracturar el moviment republicà i evitar la seva suma, afegir el PSOE al bloc constitucionalista i evitar la col·laboració del republicanisme de caràcter obrerista amb el republicanisme independentista de Catalunya, Galícia i Euskadi. Així doncs, quan a Catalunya, a partir de 2017, s’accelera l’execució de l’agenda autodeterminista, el PSOE i el PSC tanquen files amb els poders oligàrquics conservadors econòmics i polítics, a la vegada que IU i Podemos pateixen importants divisions a l’hora de triar entre la repressió i la democràcia radical.
L’aposta comunista a Catalunya va conservar en tot moment una mirada nacional i de classe, ja el PCC era una raresa (com ho va ser el PSUC de 1936, al sumar el socialisme català al projecte comunista) pel fet de no dependre de disciplines de fora de Catalunya. El 2010 van recuperar-se els documents de la Conferència sobre el Fet Nacional de 1999 i van ser importants per articular la resposta del Partit a la Sentència del Tribunal Constitucional contra l’Estatut; posteriorment, l’any 2013, el Comitè Central aprovava la política de la República Catalana de forma “lliurement federada” a la resta de pobles d’Espanya i aquesta quedava incorporada al naixement de Comunistes de Catalunya al Congrés d’Unitat de 2014.
Ara cal consolidar el gir a l’esquerra que el “procés” requereix per mantenir-lo amb suport popular ampli (la mobilització és el seu principal pulmó) i que segueixi sent una falca al règim del 78, de fet l’única falca, en aquest moment donat en què hi ha una creixent acceptació dins Podemos i IU de l’statu quo regnant. Cal abandonar definitivament qualsevol assimilació del procés al nacionalisme identitari i conservador (en el fons racista i etnicista), cal vincular-lo de forma descarada a les classes populars i, per tant, vinculat a un programa de transformació social i als valors del republicanisme i la solidaritat internacionalista. Cal seguir creient en la capacitat de reacció dels pobles d’Espanya (interessant la proposta d’un Adelante Andalucía emancipat de les polítiques centralistes) i cal seguir fent camí amb una combinació de mobilització i de gestió guanyadora que requereix majories molt àmplies de la plural societat catalana.
Joan Josep Nuet i Pujals
