Abans del coronavirus ja existia el teletreball. De fet, treballar des de casa era una pràctica que existia des de molt abans que es posés de moda parlar del “teletreball”. Va ser precisament el treball domèstic el germen de la primera indústria. Moltes són les incògnites sobre aquesta no tan nova modalitat de treball, que comporta l’externalització de costos per als empresaris tals com la connexió a internet, l’electricitat i l’espai on es desenvolupa l’activitat econòmica, etc. Les alarmes sonen des de fa temps en el món sindical pels perills que pot comportar, també, en quant a drets, descansos, etc.
Quan el COVID19 va començar a ser una emergència nacional, el govern va recomanar el teletreball per a que el personal evités els desplaçaments. En pocs dies, aquesta modalitat estava en boca de tothom. És cert que la majoria de treballs no es poden fer a distància, i que moltes empreses que ho podrien fer han decidit posar per sobre els seus beneficis a la salut de les persones. Tot i amb això, per conèixer la situació de molta gent en el nostre país confinat, hem preguntat a tres treballadors, de diferents empreses i diferents sectors, com va això del teletreball.
El primer que hem fet per saber com ho porten és, evidentment, preguntar per la seva situació personal, si poden separar la seva vida laboral de la personal. Si conviure en un mateix espai treball i família, treball i llar, és compatible. Segons ens explica en Miguel, ho fa a mitges. “Tinc els meus horaris definitis, però utilitzen totes els mitjans digitals per a coordinari la feina, inclòs Whatsapp i Telegram, i si no estàs en el teu horari ho has de silenciar”. “El primer dia, per exemple, ens van fer provar els equips en hores intempestives”, explica. En el cas del Jesús, afirma que no disposa d’un espai per treballar: “em veig obligat a fer-ho a la taula del menjador, sense cadira ergonòmica, sense mantenir la postura adequada, ni la distància adequada amb el monitor. També amb interrupcions i sense la possibilitat de concentrar-me”. Respecte els horaris, comenta, “a la meva empresa sempre han sigut molt poc estrictes. El que els importa és que la feina surti, i quan surt podem plegar hores abans, i si no surt, doncs s’amplia la jornada. Igualment, però, fitxem dins la plataforma d’intercanvi de missatges que té l’empresa”. En cas del Ricard, disposa “d’un espai apartat de la resta on poder treballar, on hi conviuen les funcions pròpies d’un estudi amb els estris d’estendre la roba”. Pel que fa els horaris “de moment estic podent mantenir els mateixos horaris de feina, pel que puc marcar bastant el temps de treball i el temps personal”.
Un altre aspecte clau és la conciliació familiar i la càrrega de feina. Per en Ricard “de moment no ha suposat massa problema, el nostre nano ja és gran i no necessita d’atenció permanent. Fins ara, només tenim problemes per la sobrecàrrega de la connexió a la xarxa”. Per en Jesús tampoc representa cap problema, “m’organitzo la meva jornada laboral per disposar de temps abans i durant per a que no hi hagi problemes de convivència”. El Miguel viu sol, així que la convivència ja és una qüestió personal d’ell mateix. En la càrrega de feina coincideixen que no han vist un increment, i que continua sent la mateixa de sempre. Només ha canviat el lloc des del que treballen.
Els recursos tècnics per al teletreball són clau. De si l’empresa els posa a disposició o no depèn que cada persona pugui complir amb les seves obligacions laborals correctament. El Miguel ens explica que a la seva empresa va fer que s’emportessin l’ordinador i tots els equips necessaris de l’empresa, però tot i això no li ha proporcionat la connexió a internet, i l’ha de pagar ell. En el cas del Jesús ens comenta que tenen un portàtil de l’empresa per norma, “sempre el portem a casa pel que pugui sorgir, però pel que fa a material com auriculars, connexió VPN, etc., ho van configurar una setmana abans de la declaració de l’estat d’alarma”. En Ricard també disposava d’un portàtil i una connexió VPN, així com una targeta per accedir a internet”. Tot i això es queixa que “la companyia telefònica de la targeta no té cobertura en aquest poble i he de tirar del wifi particular”.
Tot i treballar en empreses i sectors diferents, les seves realitats són força coincidents. Això no treu, però, que moltes empreses no estiguin posant els recursos a disposició de la plantilla per a que puguin treballar en bones condicions, o que fins i tot algunes empreses que podrien organitzar en poc temps el teletreball hagin decidit omplir de persones els seus centres. No són pocs els centres de treball que a dia d’avui estan plens de gent. No són una anècdota les intervencions policials per tancar llocs de treball que no compleixen les mesures de seguretat establertes per evitar el contagi. No són una anècdota, però tampoc la norma. Serà difícil convèncer a la gent que es quedi a casa molts més dies si ha d’anar, sí o sí, a la feina, fer servir el transport públic i, en definitiva, posar en risc la seva salut i la del seu entorn.
Ricard Ribera i Juanma Rodríguez.
