Següent entrega del monogràfic “El fet nacional. Una mirada àmplia”: El fet nacional i el comunisme català
En termes generals, en tractar des d’una òptica marxista la qüestió nacional a Amèrica Llatina, i les seves lluites per l’emancipació i sobirania dels pobles, una de les problemàtiques amb les quals topem és que en el marxisme clàssic aquesta disjuntiva girava entorn de nacions ja constituïdes, oprimides per grans potències.
Contextualitzant, quan s’escriu el Manifest comunista, encara els moviments d’alliberament de les colònies no havien avançat prou i no era una problemàtica palpable en l’època. A més, la concepció de lluita de classes es comprèn dins dels límits de les societats de desenvolupament econòmic capitalista i gran creixement industrial, ja que és en aquest marc, en el si de les masses ingents, on es podien desenvolupar les condicions necessàries per al sorgiment d’una classe antagònica que pogués ser capaç d’arrabassar-li el poder a la burgesia: el proletariat. Aquests tres aspectes -nacions constituïdes, desenvolupo industrial i proletariat- distaven molt de la realitat del continent llatinoamericà del segle XIX. Fins i tot, una vegada ja constituïdes com a nacions independents, el desenvolupament industrial no entrava en els paràmetres de la dominant oligarquia criolla de cada nació, ancorada fortament en una concepció latifundista, que va mantenir sempre una relació de dependència amb Europa i els EUA, de la qual s’enriquia a canvi de l’espoli i l’extracció dels variats recursos naturals que facilitaven a les grans potències capitalistes. Però no obstant això, de la mà d’aquesta relació de dependència, en aquesta forma extractivista, és que arriba el capitalisme a tot el llarg i ample del continent.
Certament Marx i Engels no ofereixen un especial interès per la situació llatinoamericana en els seus textos, però això no vol dir l’absència d’una anàlisi sobre situacions similars, com a la Xina, l’Índia, Rússia, Irlanda, etc. Si ens aturem en el capítol XXIV d’El Capital, Marx deixa clar com l’expansió colonial, la qual cosa a partir d’aquest moment es transformarà en “la perifèria” (Amèrica, Àfrica, les Índies Orientals), és factor fonamentals de l’acumulació originària del capitalisme. Al que agrega que la ideologia dominant, presentarà al procés d’espoliació com un procés destinat a exportar la “civilització” a les societats “salvatges”. No obstant això, encara que per a Marx el desenvolupament del capitalisme i la indústria sobre les colònies era fonamental, perquè acabaria creant les condicions per al naixement de la classe proletària en aquelles nacions on encara “no existia, seria un error advertir, per aquesta raó, que ell defensés l’ordre colonial, com intenten fer veure algunes teories decolonials que acusen el marxisme d’eurocentrista. En realitat aquesta és una vella discussió que es remunta als anys 20 del segle passat en la base de la polèmica i ruptura entre Víctor Raúl Haya de la Torre i José Carlos Mariátegui, que separa el camí entre marxisme i populisme a Amèrica Llatina. Per a Haya de la Torre el marxisme no s’aplicaria per eurocèntric i ignorar la realitat local.
Aquí és important assenyalar que el pensament marxista no es constitueix en un saber totalizant, sinó en una teoria que permet el desplegament d’una anàlisi que articula diferents nivells que transiten des de l’estructural fins al local. No es tracta d’una teoria general (abstracta), sinó abans de res d’una anàlisi concreta d’una realitat concreta; no amb finalitats purament analítiques sinó fonamentalment com una guia per a l’acció. D’aquí la seva força i revelació per a pensadors com Mariátegui, que van saber veure aquest potencial i desplegar aquesta capacitat ideològica d’una forma adaptada a la realitat llatinoamericana. Aquesta perspectiva és la que li permet [a Mariátegui] forjar les seves aportacions sobre les especificitats de la realitat social peruana, andina i llatinoamericana en general, i configurar un marxisme amb característiques pròpies. Estem parlant llavors del desenvolupament d’un cos teòric que avala una pràctica de lluita amb la qual poder aconseguir, per la via de la revolució armada, l’emancipació i l’alliberament real de la nació (la pàtria en el sentit de les classes i les cultures populars), com a pobles autèntics i sobirans, en tota la diversitat ètnica i cultural que la defineix. És a dir, que ens trobem davant d’un diàfan caràcter nacional, que és consubstancial a la concepció de classe i lluita de classes en el continent llatinoamericà. El dret a l’autodeterminació no ho és només per a reconèixer-se com a poble i reafirmar-se com a tal, sinó també com a classe hegemònica sobre la pròpia classe burgesa nacional, i davant la dominació imperialista, que els despullen del dret d’exercir la sobirania plenament.
En el capítol II del Manifest Comunista, trobem un paràgraf que ens remet a aquesta idea, on diu: “Els obrers no tenen cap pàtria…” Moltes vegades aquest paràgraf és reduït a aquesta única frase per part d’alguna esquerra, de denominació marxista, que sobreentén per això que tota lluita del proletariat és exclusivament de classe i no nacional, ja que si alguna identitat té la classe obrera és de caràcter internacionalista; però aquesta visió entra en clara contradicció amb la resta del paràgraf. Bàsicament, podria dir-se que l’error fonamental d’aquesta postura resideix explícitament en la resta que omet: “… No se’ls pot prendre [als obrers] allò que no tenen. El proletariat, pel fet que ha de conquerir en primer lloc el domini polític, ha d’elevar-se a classe nacional (de classe dirigent de la nació, segons la versió anglesa de 1888) i ha de constituir-se ella mateixa en nació, encara és nacional, tot i que no ho sigui en el sentit de la burgesia.” I és justament quan se’ns diu que no se’ls pot prendre allò que no tenen, que es denota el veritable sentit i significat que té la lluita de classes per als despullats de tot. Lluitar per la possessió d’allò que se li ha negat, al seu torn retingut per la burgesia Com classe descaracterizada i desnaturalitzada? No, en qualitat de classe nacional, que ha de constituir-se en nació, òbviament, no en el sentit que l’entén la burgesia. És a dir, se’ns presenta la qüestió nacional com a medul·lar per als interessos del proletariat, i certament ho és per a l’exercici de la plena sobirania; perquè tota qüestió en les societats burgeses, és traspassat per la perspectiva de classes, i per tant és susceptible de ser objecte i escenari de lluita de classes.
Vol dir això que la classe, entesa com una massa diversa travessada per diferents opressions i articulacions d’interessos (nacionals, ètniques, de gènere, etc…) requereix conquistar allò que no posseeix, per a si. També, i sobretot, la nació i allò nacional. Només d’aquesta forma resultarà possible llavors connectar amb el veritable sentit i significat de l’internacionalisme. No com a entelèquia o abstracció, sinó com una cosa concreta, perquè tota lluita sempre és concreta; és a dir, ocorre sempre dins d’un marc nacional delimitat i únic allò que requereix ser posseït per a després ser transformat de l’única manera possible: mitjançant el poder polític.
En aquest sentit, i per a acabar, la revolució cubana és una referència pròxima i diàfana per a les lluites d’emancipació dels pobles a Llatinoamèrica, i de les nacions oprimides en general, que va demostrar dues coses importants. Primer, que una revolució de caràcter nacional pot derivar, de manera natural i orgànica, en un procés revolucionari de caràcter socialista, evidenciant que la lluita és nacional i de classe. Com és sabut, l’abril de 1961, dos anys després del triomf de la Revolució Cubana, en el marc del què va resultar ser la primera derrota de l’imperialisme en el continent llatinoamericà, amb el fracàs de la invasió de Badia de Cochinos a Playa Girón, es va declarar el caràcter socialista de la revolució. El moviment insurgent del 26 de juliol, liderat per Fidel, tenia un fort component patriòtic i d’alliberament nacional, inspirat en les idees de sobirania i independència que José Martí va impregnar al Partit Revolucionari Cubà (PRC) en la guerra d’independència contra la corona espanyola a finals del segle XIX. De fet, l’ideari martinià ha estat sempre la pedra angular de tots els moviments i organitzacions revolucionàries i socialistes que van sorgir en les diferents dècades de la primera meitat del segle XX a Cuba. No va ser casual que el primer partit comunista de Cuba el fundés, al costat del jove revolucionari Julio Antonio Mella, en 1925, Carlos Baliño, el primer pensador marxista de Cuba, creador amb José Martí del PRC en 1892. Un detall de transcendència històrica que establia així un vincle directe amb la causa dels independentistes i les lluites de les noves generacions de cubans i cubanes que ja comprenien que el socialisme era l’única via possible d’alliberament factible per a la nació en el nou context.
I segon, que dins del context llatinoamericà, davant l’amenaça que representa l’imperialisme estatunidenc, qualsevol procés revolucionari popular-nacional hauria de contemplar i propiciar la via del socialisme per al desenvolupament de la nació, si vol sobreviure i conservar la plena sobirania nacional. Si ens basem en les experiències més recents sorgides en el continent, això salta a la vista. Des de l’antecedent que va fixar el Xile d’Allende, el 1973, amb un projecte revolucionari per la via democràtica, fins a les diferents propostes que van aconseguir obrir-se pas després de la revolució bolivariana, liderada per Hugo Chávez el 1998, tots ells projectes autènticament llatinoamericans que havien començat la transformació del mapa polític del sud del continent, configurant un bloc econòmic alternatiu (ALBA), l’únic projecte polític que ha perviscut i continua endavant en el seu procés de transformació és el de Veneçuela. Malgrat les dures condicions que imposa el bloqueig estatunidenc i els incomptables intents de cop d’estat, la revolució bolivariana (no exempta d’errors) continua treballant per implementar la construcció d’un model socialista amb característiques pròpies; la qual cosa passa, no sols per una proposta política transformadora en l’ordre social i econòmic, sinó també per una transformació de les forces armades del país, per un exèrcit nacional que assumeixi el seu compromís amb la nova realitat de canvi en la qual està immersa la nació i s’identifiqui amb els principis que ho sostenen; però només amb això, també és necessària la creació d’un cos de milícies de caràcter popular que lliuri les armes al poble, ja que és aquest el subjecte que fa i sosté la revolució, per tant aquest ha d’estar capacitat per a saber defensar, davant qualsevol amenaça, el seu propi procés revolucionari. Cal assenyalar que aquests dos últims aspectes han estat una manca de comú denominador en la resta dels països que integraven l’ALBA, llavors progressistes, avui dia en mans de governs colpistes, de dretes i d’ultradreta.
Adel Pereira
