Propera entrega del monogràfic “El fet nacional. Una mira àmplia”: Cinc proposicions sobre Marx i el fet nacional
Quin ha sigut el posicionament respecte a la qüestió nacional a Catalunya del comunisme -i el socialisme- català del passat segle? L’objectiu d’aquest article és, a partir de les obres de quatre destacats referents marxistes catalans -l’historiador Josep Fontana, el dirigent del dirigent del POUM Andreu Nin, el dirigent del PSUC Joan Comorera i el dirigent, també del PSUC en aquell moment, Jordi Solé i Tura- analitzar la qüestió catalana i intentar donar eines i solucions des de les diferents vessants del marxisme (la historiografia marxista, el trotskisme, el marxisme-leninisme i l’eurocomunisme).
Josep Fontana i Lázaro
El barceloní Josep Fontana, destacat historiador marxista que ens deixà l’agost de fa dos anys, va desenvolupar a una de les seves principals obres, “La formació d’una identitat: una història de Catalunya”, la formació de la identitat i la nació catalana des de l’Alta Edat Mitjana. En ella, i fugint dels debats sobre el concepte de nació i apartant-se d’una noció d’identitat lligada a la terra o a la sang, Fontana parteix de la seva concepció com una realitat d’una llarga existència compartida que ha anat conformant una identitat col·lectiva i una cultura pròpia que ha proporcionat als catalans un sentit de connexió i pertinença. No seria només la llengua o la cultura el que ha conformat aquest fort sentit d’identitat del poble català, sinó també unes formes d’entendre la societat i la nació.
A través de la successió de les diferents etapes històriques -des del protectorat carolingi de l’Alta Edat Mitjana, passant pel comtat de Barcelona, el Regne d’Aragó i l’etapa post-guerra de successió-, explica la construcció de l’estat-nacional català, així com el desenvolupament d’un sistema protoconstitucional durant l’Edat Mitjana -la Diputació del General i el Consell de Cent- que acabaria evolucionant en una voluntat de participació democràtica més avançada de la que es podia donar a Castella. D’aquesta forma, Fontana tracta principalment la conformació de la identitat catalana al llarg dels segles.
Apartant-se de la historiografia tradicional sobre els orígens de Catalunya, Fontana fa una important aproximació cap a les capes més oblidades de la història: els camperols, els treballadors assalariats i les dones. Tot i que el relat tradicional ha relacionat la nació amb temps immemorables d’èpica i gesta, la identitat catalana s’hauria construït, realment, per la lluita de les classes populars per la seva emancipació i per la seva resistència a les empentes dels intents de retallades de drets i llibertats per part de la noblesa i la burgesia. Van ser els masovers, els criats i les dones les que van mantenir viva la llengua, en contraposició a una aristocràcia i uns notaris que es van castellanitzar.
Aquesta identitat, que es va intentar eliminar per part de les estructures de poder de Castella a base de repressió i sang, es va mantenir amb els vençuts i resultava impossible abolir-la per llei. Les diferents constitucions medievals havien nascut a Catalunya de les necessitats reals de la societat i havien contribuït a configurar la identitat que defineix als catalans com a poble. De fet, la renúncia a la modificació del dret civil català després de la caiguda de Barcelona manifesta l’existència d’una societat en què les regles que regeixen les relacions privades eren tan diferents a Castella que en feia inviable la substitució -que no es va fer fins a l’intent d’unificació del dret civil durant el segle XIX-. Així, el 1714 va significar el final de l’estat català, però no de la seva identitat.
L’obra és, alhora, un reclam a un catalanisme popular i d’esquerres. La catalanització de la cultura popular va estar associada a l’ascens d’una política democràtica en mans de figures republicanes com Anselm Clavé o Valentí Almirall. Una cultura democràtica que va obrir les portes a la participació política d’una majoria silenciada per capitalisme, reprimida durant l’època monàrquica, democràtica i franquista per defensar la seva sobirania i emancipació.
Andreu Nin i Pérez
Andreu Nin, sindicalista vendrellenc i dirigent trotskista del POUM, va tenir una important tasca en la difusió del comunisme a Catalunya després del seu viatge a la Unió Soviètica durant els anys 20. Remarcant la importància de la lluita sindical, la defensa del dret d’autodeterminació dels pobles i la lluita contra el feixisme.
Andreu Nin, seguint molt la visió gramsciana de la revolució a “la revolució contra el capital”, va afirmar ja l’any 1934 que la revolució no es desenvolupava en línia recta, criticant el determinisme que part del moviment obrer tenia sobre la revolució i l’horitzó comunista: la constant visió de com, tard o d’hora, el sistema capitalista col·lapsaria i de les contradiccions d’ell s’estimularia un canvi social, radical i transformador cap al socialisme havia portat a part de la socialdemocràcia de principis de segle a caure en posicionaments reformistes i conformistes amb el sistema parlamentari burgès.
A partir d’aquesta visió, Nin també va arribar a analitzar com aquesta tendència al moviment obrer havia gestat un rebuig “cap a tota acció que no persegueixi com a fi immediat la revolució”, entre elles la qüestió de l’emancipació nacional dels pobles oprimits. Els moviments nacionals desenvolupen un paper de primer ordre en el desenvolupament de la revolució democràticoburgesa, arrosseguen a la lluita masses immenses i constitueixen un factor revolucionari molt poderós que no es pot ignorar -remarcant el context de l’Estat Espanyol, on encara aquesta revolució democràticoburgesa no s’havia realitzat completament-. Així, la indiferència cap als moviments nacionals és fer-li joc al nacionalisme opressor i reaccionari, tot i que s’intenta emmascarar d’un suposat internacionalisme.
A un dels seus articles clau, “El marxisme i els moviments nacionalistes” va desenvolupar, entre altres punts, com la nació és quelcom clau en la consolidació dels estats moderns del segle XIX-principis del XX. Així, els estats-nacionals són la forma d’organització territorial i social que millor respon als interessos de la burgesia per garantir l’òptim desenvolupament del capitalisme. Però és en els països plurinacionals, on el poder està exercit per grans terratinents i la revolució democràticoburgesa no havia culminat durant el segle XIX, quan la situació es torça -com a l’Imperi Rus, l’Austrohongarès i l’Estat Espanyol.
Un cop la burgesia ha pres el poder i ha vençut al poder feudal, aquesta perd el seu caràcter progressiu que l’havia caracteritzat per passar a ser una força regressiva -capaç d’aliar-se amb les antigues forces feudals i reaccionàries quan el sistema trontolla-. Així, el paper de portar la revolució democràticoburgesa -i intentar solucionar els problemes d’emancipació nacional- passen a la inestable i insegura petita burgesia, incapaç per la seva situació, també, de culminar el procés i remarcant el paper de la classe treballadora per acabar amb tota opressió, entre ella, la nacional.
Finalment, en l’anàlisi de la situació concreta de l’Estat Espanyol, situa l’Estat com un de plurinacional i de formació prèvia al desenvolupament capitalista. Així, analitza Euskadi i Catalunya com dues de les nacions desenvolupades dins de l’Estat. A Catalunya, analitzà Nin a “Consideracions sobre el problema de les nacionalitats” (1932), com a país industrial, eren incompatibles les reminiscències del règim feudal i per això es va gestar el moviment nacional amb més força dins l’Estat.
Joan Comorera i Soler
El cerverí Joan Comorera fou el primer Secretari General del PSUC, de 1936 a 1949, quan va ser expulsat en ser acusat de titista i per desviacions nacionalistes en el seu posicionament sobre el fet català i la situació de les nacionalitats a l’Estat Espanyol. Quatre anys després del seu retorn de l’exili a França, l’any 1954 va ser empresonat pel règim franquista, l’any 1958 a la presó de Burgos.
Comunista convençut i totalment catalanista, Comorera coincideix amb Nin amb el caràcter de nació de Catalunya, com a “comunitat de territori, idioma, cultura i relacions econòmiques” diferenciada i unitària. Alhora, també remarca la importància de les masses camperoles i la seva aliança amb la classe treballadora en el procés d’emancipació nacional català.
Entenent l’alliberament nacional com un dels motors de la revolució democràtico-popular, Comorera va partir de la hipòtesi en la qual en la fase del capitalisme en què es trobaven -la de l’imperialisme monopolista- la burgesia nacional era incapaç d’alliberar les nacions oprimides. En aquest context, el paper de la classe treballadora és clau, ja que és el subjecte revolucionari que impulsa la revolució social i l’única capaç d’acabar el que la burgesia no fou capaç.
És important entendre el context històric en el qual es mouen aquestes consideracions, després de veure les conseqüències de l’imperialisme agressiu de finals de segle pel control dels recursos i l’ampliació del mercat global -provocant la mortífera i sagnant Gran Guerra-, amb l’amenaça del feixisme, no només en països veïns, sinó també a casa nostra -molts dels seus escrits els redactà durant l’exili- i la indiferència de les potències capitalistes per assegurar la pau. La visió de Comorera sobre el fet nacional, des del marxisme-leninisme, era quelcom global i no es podia entendre en la seva individualitat, era un problema mundial d’emancipació dels pobles oprimits per l’imperialisme que havia de ser tractat mitjançant la veritable igualació de les nacions oprimides amb les opressores -trencant amb aquesta dicotomia-.
Com Nin, Comorera entén els moviments d’alliberació nacional i colonial com a progressius, ja que afavoria la creació de les condicions per a la revolució proletària i la construcció del socialisme mundial. Així, Comorera també criticà amb molt fervor a la socialdemocràcia que renegà del fet nacional per entendre’l com problemes de reacció petit-burgesos. La situació d’opressió nacional, realment, impedia la creació d’una veritable consciència internacionalista, un internacionalisme realment fraternal; impedia la creació de fronts comuns internacionals sense rancors i odis per l’opressió originada per l’adveniment dels interessos capitalistes.
Partint de les tesis de Lenin, l’any 1941, Comorera defensà la necessitat que fos el proletariat i els camperols els motors del procés d’alliberació nacional conjuntament amb el d’alliberació de les cadenes capitalistes i que aquesta petita burgesia, , que ha liderat el moviment, es veiés obligada, de forma individual, a adherir-se al projecte proletari en cas de coincidir. Allunyant-se d’un nacionalisme xovinista que promogués l’odi entre pobles, el projecte de Comorera fou la construcció d’un veritable internacionalisme que no ignorés les qüestions d’opressió nacional al si dels actuals sistemes capitalistes.
Jordi Solé i Tura
Jordi Solé i Tura, molletà i dirigent del PSUC durant la Transició, va treballar exhaustivament el pensament d’Enric Prat de la Riba a la seva tesi doctoral, publicant “Catalanisme i revolució burgesa: el pensament de Prat de la Riba” l’any 1966. A aquesta obra es pot veure materialitzada part de la seva posició sobre la qüestió catalana, bastant polèmica a l’època, tenint encara recent l’expulsió de Joan Comorera per la pugna entre PSUC i PCE.
A “Un segle de vida catalana”, Solé i Tura va desenvolupar la història del pensament polític a Catalunya que tenia com a punt d’inflexió la Primera República -primer i últim cop en què un català va ser president del Govern de l’Estat, el federalista Francesc Pi i Maragall-. Abans de l’experiència republicana, els intel·lectuals i polítics catalans de totes les tendències van compartir l’objectiu d’inserir Catalunya en un projecte espanyol integral i consensuat a partir de la Guerra d’Independència. El fracàs d’aquesta primera experiència republicana hauria determinat a Catalunya l’inici d’un replegament identitari que es va manifestar en la “regionalització” del federalisme de Pi i Maragall que va proposar Valentí Almirall: un catalanisme polític que havia “d’impulsar la idea federal des de la perifèria, crear una agrupació d’interessos i aspiracions polítiques de base exclusivament catalanista i entrar en lluita en una tàctica de signe essencialment oportunista”.
Tot i això, hi havia diverses tendències dins el món conservador catalanista que no aconseguien la seva unitat: des d’una mena de reinstauració de les antigues institucions i costums catalanes fins a un regionalisme catòlic molt proper al carlisme. Fou Enric Prat de la Riba qui va aconseguir reunir totes aquestes tendències del pensament conservador, federalista i tradicionalista en una síntesi política que integrava la innovació econòmica industrial amb el conservadorisme polític.
Part de tota la contextualització històrica que va desenvolupar Solé i Tura a obres posteriors la va obtenir de la versió “El problema nacional català” que va escriure Pere Ardiaca -posterior dirigent del Partit del i les Comunistes de Catalunya, escissió marxista-leninista del PSUC-, on va desenvolupar un estudi històric de la formació de la nació catalana i de l’origen social del catalanisme des de l’Edat Mitjana fins a mitjans del segle XX. A partir de l’anàlisi del PSUC de la segona meitat del segle XX, el catalanisme com a moviment polític liderat per la burgesia era incapaç de complir amb el seu paper revolucionari i corresponia a la classe treballadora prendre el paper protagonista.
El catalanisme hauria sigut un moviment polític que havia caigut en l’error de pensar que es podia arribar a l’emancipació nacional de Catalunya a través de polítiques conservadores o reformistes que no aspiraven a sortir del marc capitalista. Solé i Tura plasma aquesta visió a “Catalanisme i revolució burgesa”, iniciant, de fet, la primera línia del llibre amb una frase bastant polèmica: “La història del nacionalisme català és la història d’una revolució burgesa frustrada”. Per Solé i Tura, un desenllaç positiu i definitiu al problema nacional a Catalunya hauria de fer complir tres condicions:
1. Solució del problema espanyol sobre la base d’una democràcia autèntica, dirigida pel proletariat, que asseguri la desaparició de les diferències i antagonismes de classe
2. Reconeixement de la personalitat nacional del poble català
3. Disposició de la resta del poble espanyol a reconèixer l’autodeterminació de Catalunya, quelcom que només es podia aconseguir sota un marc socialista que asseguri la comunitat d’interessos entre els pobles català i espanyol sobre la base de l’internacionalisme proletari.
Seguint aquests tres punts, podem afirmar que a partir d’aquesta visió només després de la implantació del socialisme es podia solucionar el problema català, no abans. Des d’aquesta visió, la col·laboració del PSUC amb el catalanisme hauria de ser només quelcom puntual per la lluita general contra el franquisme, després es trencaria per la seva divergència. Solé i Tura presentava el socialisme com quelcom que superaria el catalanisme, ja que era l’únic ideal capaç de portar a terme l’emancipació social i nacional del poble català.
Conclusions
Les lliçons que ens donen dècades d’estudi de la qüestió nacional catalana, el catalanisme i la història del segle XX ens permeten desenvolupar una sèrie de consideracions entorn les opinions de les diferents tendències marxistes catalanes al voltant de com havia de tractar el socialisme l’emancipació nacional i la qüestió de les nacionalitats.
Primer de tot, podem establir que la visió establida per Solé i Tura -i part del socialisme i moviment obrer del segle XX- de com la història avançaria per una línia progressiva que tindria el seu punt final en la victòria política del proletariat, pot considerar-se com a bastant determinista i positivista -com la que estableix que el progrés tecnològic ens portarà al benestar social-. El transcurs del segle XX ens ha demostrat com la història no va encaminada cap al progrés constant. I, precisament, fou aquesta visió la que va provocar que molts socialdemòcrates de principis de segle XX caigueren en el reformisme i renúncia de la revolució, així com va causar una assimilació al sistema capitalista de l’eurocomunisme de finals de segle. Com ha afirmat en nombroses ocasions Josep Fontana a les seves obres, “no estem al millor dels presents”, trencant amb aquesta visió positivista de la història.
Com ens recorden Joan Comorera i Andreu Nin, deixar de banda l’emancipació nacional dona via lliure a l’hegemonia ideològica del discurs petit burgès: un discurs identitari i nacionalista, un discurs que busca l’enfrontament entre pobles i l’assoliment de privilegis d’uns sobre altres, un discurs que busca l’assoliment del projecte d’estat-nació de la burgesia nacional per poder controlar un ampli ventall de recursos propis sobre la classe treballadora i camperola de la nació oprimida.
El nostre discurs ha de ser internacionalista, sempre, però l’internacionalisme no consisteix en ignorar l’opressió nacional o, fins i tot, negar-la. No es podrà construir un veritable internacionalisme fraternal i proletari mentre existeixin nacions que oprimeixen a altres, mentre hi hagi pobles que viuen la seva llengua i cultura oprimides a favor d’una nació més gran i forta.
Lucía Aliagas
—
Bibliografia
Ardiaca, Pere. “El problema català”
Comorera, Joan. “Socialisme i qüestió nacional”
Fontana, Josep. “La formació d’una identitat. Una història de Catalunya”
Fontana, Josep. “Capitalisme i democràcia: com va començar aquest engany”
Nin, Andreu. “El marxisme i els moviments nacionalistes”
Nin, Andreu. “Consideracions sobre el problema de les nacionalitats”
Solé, Jordi. “Catalanisme i revolució burgesa: el pensament de Prat de la Riba”
Solé, Jordi. “Un segle de vida catalana”
