Aquells que tenim masses anys, recordem que un temps després del primer Informe del Club de Roma de 1972, Manuel Sacristán va defensar la necessitat d’una reconversió de la industria de l’automòbil en un sentit ecològic. Era poc abans de la primera crisi del petroli de 1973.
La proposta-reflexió de Sacristán no significava enviar a la gent a l’atur sinó re-convertir la indústria automobilística cap a altres produccions sostenibles.
Ningú no li va fer cas, ni l’esquerra política, ni els sindicats. Segurament, encara no hi havien les condicions político- culturals per a que aquella idea fructifiqués en un debat concret i es traduís en una proposta concreta.
Uns anys després Berlinguer presentà a una convenció d’ intel·lectuals del PCI celebrada a Roma el 15 de gener de 1977 i el 30 de gener del mateix any a una assemblea obrera celebrada Milà, la seva proposta d’austeritat. Tampoc hi havien condicions político-culturals per a que aquella proposta fora compresa i per a que es convertís en una política concreta.
Les ales dretanes de la CGIL i de CCOO, van usar instrumentalment la proposta de Berlinguer per a justificar la seva política de pacte social a qualsevol preu. Les ales d’ esquerra dels dos sindicats, que ens oposàvem als pactes socials, tampoc vam entendre la proposta. Fins i tot, la vàrem combatre aferrissadament tot considerant-la com una justificació de la política pactista i desmobilitzadora. Confoníem Berliguer amb Lama i amb López Bulla. Cosa que era estar molt confós.
Algú pensarà: “aïgua passada no mou molí”. Doncs s’equivoca. Ni aquesta aigua ha deixat de passar, i encara segueix movent molí. I tant que el mou!
M’explico: Janet Sanz ha fet unes reflexions de gran interès sobre el futur de la indústria automobilística en aquest context de crisi ecològico-civilitzatòria. Les ha fet a plana web Ciclosfera en una taula rodona en la que, sota el titulo: COVID-19 y ciudades: “No daremos un paso atrás para permitir que el coche recupere terreno” els responsables de movilidad de Barcelona, Valencia, Donosti, Bilbao i Logroño, junt a la Asociación de Marcas de Bicicletas de España reflexionaven sobre els problemes de movilitat a les ciutats arrel de la pandèmia del coronavirus.
Entre d’altres coses, Janet Sanz va dir:
“… También hay una triple estrategia: sacar coches, que Barcelona tenga más calles con menos coches; más infraestructura segura y bien señalizada para que los usuarios se sientan más seguros, aun reconociendo que a veces en este sentido cometemos errores; y un tercer punto clave: impulsar la ciclologística. En un contexto en el que se dispara el abastecimiento domiciliario me parece fundamental que en todo ese reparto se meta la bicicleta. Con el transporte público… Tenemos que ser muy rápidos y contundentes para trasladar que el transporte público siempre juega a favor de la salud. Y urbanismo táctico, para poder caminar de forma más rápida y ágil. Y otra medida estratégica que es la reconversión industrial de todo el sector automovilístico de nuestro país. Es ahora o nunca. Hay que evitar que todo eso se reactive, por lo que necesitamos un plan estatal para que esa industria y esos trabajadores se puedan trasladar a sectores más limpios”
Estem davant d’unes reflexions que no arriben encara una proposta política, pero que van en la bona direcció.
Les patronals de l’automòbil s’han llençat a mata i degolla contra Janet Sanz. Veure per exemple, la desproporcionada reacció de Foment del Treball Nacional:
Com no podía ser d’alta forma, tota la premsa burgesa ha seguir la mateixes pauta i s’ha llençat a una atacante tous azimuts. Tan sols cal que el lector casi una consulta a google sobre el particular per a veure la magnitud de l’atac.
Estem davant d’una reacció estretament de classe, reductiva, corporativa, que pretén perpetuar un model de creixement que ens du directament a l’extinció. Deixar el poder del país i del món en mans d’aquesta classe corporativa que no defensa els intereses de tots sinó els d’un petit grup, és un greu perill.
Espero que, davant d’aquesta situació, els sindicats no es limitin a una resposta corporativa, que els posaria sota l’haegemonia de la patronal, i que en canvi donin una resposta de classe i nacional. És a dir que donin una resposta que defensi a l’ensems els interessos immediats dels treballadors i els interessos comuns del conjunt de la societat i de la humanitat, en uns moments de crisi ecològica i de civilització que pot ser la definitiva.
És a dir espero una resposta sindical i de l’esquerra política, que possin a la classe obrera en les condicions d’ esdevenir classe nacional.
L’esperança és lo últim que es perd.
Joan Tafalla
