Tant es denigren els valors en el capitalisme, que igualment es devaluen les paraules fins a convertir-les en una veritable aberració. El capitalisme no busca la valoració de la vida humana, sinó que continua donant-li més credibilitat a la valoració del capital: tant tens, tant ets, tant pots. La taxació és un principi arrelat en l’essència dels sistemes d’explotació. El menyspreu marca l’individualisme, l’egoisme, la competència desmesurada, la discriminació i, per tant, la discriminació.
La tergiversació de les accepcions es torna una estratègia dins del sistema: confondre emulació amb competència, amistat amb interès, lleialtat amb entreguismo, o solidaritat amb caritat. Cal viure temps convulsos per a poder desemmascarar les farses. Per exemple, ara amb la pandèmia del coronavirus es diu que no encaixar la mà és un acte de solidaritat. Això és totalment fals! Som conscients que per a establir normes de seguretat, una de les mesures recurrents és la de tenir poc contacte físic; però això no és “solidaritat”; sinó “responsabilitat”.
Solidaritat és aportar, brindar, compartir el que tenim, per a donar-li a uns altres la possibilitat de gaudir de drets universals, de salvar vides, de valorar als éssers humans per igual, sense discriminacions de cap mena. Com va expressar el periodista i escriptor uruguaià, Eduardo Galeano: “La caritat és humiliant perquè s’exerceix verticalment i des de dalt; la solidaritat és horitzontal i implica respecte mutu”.
Avui dia volen, novament, disfressar les manques del capitalisme de l’anomenat primer món de la Unió Europea. Per a acumular tanta riquesa (producte de segles de extractivisme i espoli en altres continents), després de tanta industrialització i tecnologia punta i després de tant de robatori de cervells, en l’única cosa que no s’ha avançat és en el respecte dels drets humans. Centenars de milers de persones abandonades a la seva sort, sobrevivint amb polítiques de retallades, amb lleis que emparen les grans fortunes i simplement s’aprofiten de les mancances de la majoria; un sistema que afavoreix la privatització per sobre de la socialització.
Per això, quan vegi un anunci a la premsa, on li assenyali com a “solidaritat” el negar estrènyer una mà; pensi que l’única cosa que li estan “ensenyant”, a vostè i als seus fills i filles, és la individualització. No li dic a ningú que es negui a prendre aquesta mesura de seguretat; però no l’executi per embrutar la solidaritat; dugui-la a terme en nom de la responsabilitat social que vostè també ha de complir.
Des de l’Estat espanyol, s’està proposant d’una banda del govern l’establiment d’un “impost de solidaritat temporal” a les grans rendes o grans patrimonis, amb el qual fer front a les conseqüències socials i econòmiques de la crisi del coronavirus “sense deixar a ningú enrere”. Un impost de solidaritat i a més temporal? Han estat les grans fortunes solidàries alguna vegada? És solidaritat imposar impostos? És aquesta la manera d’emmascarar la falsedat de la caritat? En el capitalisme no hi ha solidaritat i, de ser-hi, només la practica la classe treballadora, no les grans fortunes. Només el poble salva al poble.
L’Estat és el que ha d’exercir la seva responsabilitat i aquesta consisteix en el fet que el desenvolupament no s’empari en el robatori, l’abús, la despulla de drets. Responsabilitat és no deixar a ningú desemparat, no deixar ningú a la seva sort, que s’atengui cada persona per igual, sense importar edat, sexe, raça, creença religiosa, fortuna o identificació sexual.
Solidaritat és el que fa Cuba, terra sense grans recursos econòmics; però on es forja el millor recurs: l’ésser humà. Des d’allí surten brigades de metges, tècnics, especialistes, professionals sanitaris, que s’allisten voluntàriament per a anar a qualsevol racó del planeta. Dones i homes que viatgen sense importar-los el punt on hagin d’anar i sense demanar res a canvi, que no sigui el compliment del seu deure internacionalista. Cuba posa tots els seus recursos per a atendre el poble i, a més, comparteix el que té per a salvar a la humanitat. Ha realitzat missions internacionalistes en 164 països, amb més de 400 mil professionals de la Salut han estat conseqüents amb aquest principi que va inculcar la Revolució: prestar el servei allà on el necessitin.
Quan el 17 d’octubre de 1962, Fidel Castro, en l’acte d’inauguració de l’Institut de Ciències Bàsiques i Preclínicas Victoria de Girón, va donar a conèixer l’ajuda que se li brindaria a Algèria, va expressar: “estic segur que no faltaran voluntaris (…) Avui podem enviar-ne només 50, però d’aquí a 8 o 10 anys, qui sap quants, i estarem ajudant als nostres germans (…) perquè la Revolució té el dret de recollir els fruits que ha sembrat”. Des de llavors, 1.869.645.176 de persones han estat ateses, de les quals, sense les i els professionals de Cuba, 6.548.934 persones haguessin perdut la vida i, a més, a les mans cubanes han nascut 3.939.211 nadons.
Aquest acte de solidaritat no és només una actitud del poble, també dels seus dirigents. No podem oblidar quan Castro, en conèixer la catàstrofe del terratrèmol a Perú, el maig de 1970, molt a pesar que Cuba no tenia relacions diplomàtiques amb aquest país, no va dubtar a anar a donar sang per als damnificats del terratrèmol. Com a resposta, 150 mil cubanes i cubans el van seguir en aquesta acció solidària. El personal mèdic cubà va viatjar al Perú i va instal·lar 5 hospitals de campanya per a prestar serveis sanitaris. Són molts els exemples que es podrien citar: l’atenció d’afectats de Txernòbil (majoritàriament nens i joves), la campanya contra l’Ebola a Àfrica, l’operació Miracle amb operacions de cataractes a Amèrica Llatina, entre tantes altres.
Cuba, malgrat haver d’afrontar una criminal política d’agressions dels EUA durant aquests 60 anys, incloent l’il·legal i genocida bloqueig econòmic i les campanyes mediàtiques de mentides i enganys sobre la realitat cubana, aquest digne poble del caiman del Carib continua donant mostres del valor que li brinda a salvar vides humanes, de sembrar la pau. Avui Cuba té metges en 38 països afectats pel coronavirus i posa a la disposició dels necessitats el medicament Interferó Alfa 2B. No obstant això, el govern dels EUA manté la seva política d’agressions, de pressions a altres països perquè no adquireixin el medicament cubà, el qual va ser usat a la Xina i, al costat d’altres medicaments, va donar resultats eficients.
Cuba compleix la seva responsabilitat amb la humanitat en brindar el que té, posant en pràctica un valor tan necessari i sol·licitat pels pobles: la solidaritat.
GTM
