Rafael Gómez Nieto, l’últim de la Nueve dels republicans espanyols que van alliberar París dels nazis i després el Niu de les àguiles de Hitler a Baviera, ha mort la matinada d’aquest 31 de març per coronavirus, a Strasbourg als 99 anys. En la seva memòria, republiquem un article del camarada Carles Acózar, nebot de Rafael.
Rafael Gómez Nieto, supervivent de “La Nueve” i de la Quinta del biberó
A la vora del Mediterrani, en la caserna de Carabiners d’Adra/Roquetas de Mar, va néixer Rafael Gómez Nieto el 29 de gener de 1921, l’últim supervivent de la Nueve, la primera companyia que va entrar a París per a alliberar la capital francesa de l’ocupació nazi. Els noms que portaven les erugues blindades (Half-Track) dels homes del general Leclrec deixaven clars d’on venien: Guadalajara, Brunete, Madrid, Teruel, Ebro, Guernica, Santander, Belchite. Tots noms de batalles de la Guerra Civil Espanyola, que aquells 146 soldats, amb la bandera republicana espanyola cosida en el seu uniforme, havien perdut però que ara estaven guanyant en l’alliberament d’Europa del feixisme.
Després de viure deu anys a Cadis i 4 a Madrid, el cop d’estat monàrquic-feixista de juliol de 1936 a Rafael i a la seva família els va enxampar a Badalona i amb quinze anys va ser mobilitzat com tots els de l’anomenada “Quinta del biberó” per a servir com a Carabiner Ciclista, perquè tant el seu pare com dos dels seus tiets i el seu cosí germà -comandant de la 3a BM, a la fi de la guerra- pertanyien al cos militar de duaners que es va mantenir fidel i lleial a la República i van estar en la Batalla de l’Ebre final i a Serós (Lleida). A Serós, enfront del millor de l’exèrcit italià, es va produir un fet silenciat per tots els historiadors i que va tenir un enorme efecte sobre la caiguda de Barcelona i el fet que no fos arrasada i massacrada indiscriminadament com anhelava el franquisme.
En acabar la guerra, Rafael va haver de travessar la frontera francesa i va passar a empentes i cops de culata de soldats senegalesos al camp de Saint-Cyprien (Barcarés). El seu pare, també carabiner, es trobava en el camp d’Argelés-sud-Mer. Després de quatre mesos del malviure en el camp, se les va arreglar per a abandonar el camp reclamat per un oncle seu que vivia a Orà, Algèria Francesa, amb papers falsos, substituint el segon cognom del seu pare -reclamat legalment per un parent algerià- pel seu. Allí es retrobà amb la seva família. Mentre el seu pare es dedicava al mercat negre, Rafael va aprendre l’ofici de sabater.
Després que els Aliats desembarquessin en el nord d’Àfrica, Rafael decidí allistar-se en els Corps Franc d’Afrique (Cossos Francs d’Àfrica), un cos regular destinat a reunir combatents francesos i no francesos per a unir-se a De Gaulle, gran part dels quals que el conformaven eren espanyols. Amb els Cossos Francs va lluitar a Tunísia, on van alliberar la ciutat de Bizerta.
El maig de 1943 Philippe Leclerc formà una divisió blindada de la França lliure, la 2a DB (Deuxième division blindée). Aquest estiu Rafael arribà a Djijelli, on estava destinada la divisió i anar a parar a la 9a companyia, formada gairebé íntegrament per compatriotes, coneguda com “La Nueve” o “La Novena”, al comandament del capità francès Raymond Dronne. Durant la seva estada a Àfrica va estar al costat d’Amado Granell i va ser el conductor del Jeep “La Raleuse” (La Gruñona).
Mentre es trobaven acantonats al Nord d’Àfrica van rebre material nou de mans dels nord-americans. Així que, segons la tradició de l’exèrcit francès de posar noms als seus vehicles, els components de la Nueve decideixen posar-los noms de gran significat per a ells. La majoria de les seves Half-Tracks reben noms de batalles de la Guerra Civil, com Guadalajara, Brunete, Madrid, Terol, Ebre, Santander, Belchite o Guernica. Granell va aconseguir cinta amb els colors de la bandera de la Segona República Espanyola però els comandaments francesos no van permetre que el portessin en l’espatlla. Molt probablement el van portar cosit a l’interior de les seves jaquetes. Al comandament del Guernica estava Rafael i amb ell arribaria fins a París. Després de París conduiria el “Don Quichotte” fins a arribar a Estrasburg.
Mentre es combatia a Normandia, la 2a DB amb el material nou i flamants uniformes americans, abandonà el nord d’Àfrica cap a Gran Bretanya en el Franconia, desembarcant a Escòcia, on van ser rebuts per una banda de gaites i amb els kilts tradicionals, una cosa xocant per als rudes soldats de la Nueve. A Pocklington es van entrenar per a lluitar a França.
Cantant “La Cucaracha”, per la lentitud amb la qual es van produir les operacions de desembarcament, La Nueve desembarcà a la platja d’Utah el 4 d’agost de 1944 com a part del III Exèrcit estatunidenc del General Patton. Aviat entraren en acció en territori europeu.
Després de diverses escaramusses, van tenir el primer cop dur a Eccouché (12 d’agost), on es van veure envoltats per forces alemanyes de les SS i en el qual van caure diversos espanyols. Després dels combats tenien 129 presoners alemanys.
Rafael i la resta de la Nueve era la punta de llança per la seva experiència de combat adquirida des de la Guerra Civil Espanyola, així que quan estaven prop de París, no podien creure que el general Patton ordenés parar l’avanç i que el comandament aliat volgués envoltar la ciutat. Per això el 24 d’agost el general Leclerc ordenà al capità Donne entrar en la capital:
“Dronne vagi cap a París, entri a París, passi per on vostè vulgui, digui als parisencs que no perdin l’ànim, que demà al matí tota la divisió estarà a París”.
La Nueve i les seves half-tracks entraren per la porta d’Itàlia, passaren el pont d’Austerlitz i els molls del Sena i, a les nou i vint de la nit, arribaren a l’ajuntament on van ser rebuts per les autoritats, moment immortalitzat pel diari Liberation.
Després de diverses escaramusses per la ciutat, van prendre la central telefònica, canviaren la bandera en l’ambaixada d’Espanya per la tricolor (fet pel qual Franco va entrar en còlera) i passaren la nit cantant “Ay Carmela” enfront de l’ajuntament. L’endemà Rafael tingué l’honor de formar part de l’escorta de De Gaulle pels Camps Elisis on donà el seu famós discurs en el qual oblidà als espanyols.
Rafael i els seus companys, gaudiren d’uns inoblidables dies de descans en un bosc als afores de la ciutat, on foren tractats com a herois i van ser visitats per moltes noies i refugiats espanyols.
La guerra continuà i La Nueve es posà en marxa a mitjan setembre en direcció a Alsàcia. El 23 de novembre alliberaren Estasburg. A Colmar també van sofrir importants baixes, moltes per l’intens fred. A continuació van creuar el Rin i es van haver de detenir a causa de l’intens fred en el seu camí cap a Munic. Acabat l’hivern es va posar en marxa de nou arribant el 5 de maig de 1945 al Niu de l’Àguila, a Berchtesgaden. Rafael encara conserva un joc de te i una càmera fotogràfica “requisades” en el refugi de muntanya d’Adolf Hitler. Ja només quedaven 16 dels qui van desembarcar a França.
El 10 d’agost de 1945, Rafael fou desmobilitzat i decideix tornar a Orà on continuà amb el seu ofici de sabater. Durant la guerra d’Algèria fou novament mobilitzat per a fer tasques de vigilància en edificis públics i fàbriques. A Algèria es va casar amb Florence i va tenir quatre fills. El 1955 decidí tancar la seva botiga i dirigir-se a Estrasburg on residia un oncle seu que havia format part del Maqui. Des de llavors residí en la Rue Emile Picard de la comuna de Longolshein, als afores de ciutat alsaciana que ell va ajudar a alliberar.
Rafael Gómez, va rebre la Legió d’Honor en 2012, gràcies al suport d’Evelyn Mesquida, autora d’un llibre sobre la història de la Nueve, i presidenta de l’Associació 24 Août 1944 que defensa la seva memòria. Igualment ha rebut diversos homenatges com el de París el 2015 i l’emotiu acte realitzat el 27 d’abril de 2017, amb la inauguració dels Jardins de la Nueve en el barri madrileny de Ciudad Lineal.
Amb els seus 97 anys, Rafael és un jubilat modest que no dóna importància a la gesta que va viure al costat dels seus compatriotes: “Vam fer el que havíem de fer, era la nostra obligació”, em va dir aquell 27 d’abril, quan vaig poder estrènyer-li la seva mà.
Ningú de la seva família coneixia què havia fet Rafel durant la guerra fins que Evelyn Mesquida va començar a investigar per a escriure el seu llibre “La Nueve. Els espanyols que van alliberar París”.
Carles Acózar Gómez
Article publicat originalment al bloc de l’autor, La Casa Europa
Traducció al català de la realitat*
