Cristina Bedmar Batalla i Vera Sánchez Ramos
El passat 20 de març de 2020, a través de la plataforma de videojocs Nintendo, es va estrenar l’esperat Animal Crossing New Horizons per a l’última consola que la plataforma havia tret al mercat, la Nintendo Switch. El joc és una simulació d’una illa deserta paradisíaca on decideixes retirar-te a gaudir de la naturalesa, la tranquil·litat i el repòs. Tot sembla meravellós, resulta que a l’aeroport ja et coneixen i t’estaven esperant per emprendre el viatge a l’illa del descans, inclòs pots triar en quina illa pots instal·lar el teu kit de desconnexió. Doncs així comença l’aventura!
El que no saps fins que no arribes a l’illa és que no estaràs sol. Resulta que dos animalons més han decidit mudar-se a l’illa que tu has triat i clar, per no perdre’t, has d’anar acompanyat de Tom Nook, el que sembla la persona responsable (en realitat és un ós rentador molt humanitzat) que et guiarà els primers passos. El primer de tots ells és buscar on posaràs la teva tenda de campanya i la dels dos animalons que t’acompanyen, amb la bona sort de què ho fas tan bé que, fins i tot, has de plantar la tenda del Tom Nook. Òbviament, les plantes ben lluny de la teva, que tu has vingut a descansar i fer repòs. Aquella mateixa tarda us reuniu per celebrar una assemblea, heu de decidir el nom de l’illa i qui serà el representant veïnal. I ves per on, surts escollida com a representant dels veïns. Has tingut molt bona idea amb el nom de l’illa i has de rebre un premi per ser tan bona persona. El dia acaba amb una festa al voltant d’una foguera que tu has construït. La primera jornada al videojoc acaba així: fent feina per tothom de manera voluntària.
L’essència del videojoc recau en totes aquelles coses que fas de manera voluntària pel desenvolupament de l’illa. El que en un inici és retirar-se a una illa paradisíaca acaba convertint-se en un manteniment que has de fer dia a dia. I al principi no et molesta perquè tothom t’ho agraeix i resulta que sense tu, res seria possible i comences a sentir-te imprescindible. A mesura que l’encantador Tom Nook comença a posar preus abusius a gairebé totes les opcions de millora que et permeten avançar en el joc, comences a pensar que aquest personatge és un explotador. Però no passa res! El joc té diferents opcions per arreplegar prou diners per poder realitzar les compres a Tom Nook. Una d’elles consisteix en la revenda de naps: els compres a un preu baix i els vens a la botiga de l’illa (sí, ja té botiga) per un preu més alt; i així pots treure un bon benefici.
En realitat totes les opcions per aconseguir baies recauen en un únic element, l’especulació. Compres objectes i fruites a un preu diferent pel qual el vendràs. I viceversa, ben sovint et compren un objecte a un preu molt més baix al preu de venda del mercat. Així doncs, a mesura que passes dies jugant, comences a veure com dos móns completament diferents s’interposen entre ells. Ideològicament, la imatge de l’illa representa un comunitarisme real i el mecanisme de funcionament implícit és clarament especulació capitalista. Dit d’una altra manera, aquest sentiment de comunitat oculta la realitat de la cultura neoliberal de l’explotació voluntària.
A través de la presentació d’elements que, aparentment, es corresponen amb uns valors que posen a l’alça el comunitarisme, el joc intenta amagar el que hem anomenat cultura neoliberal de l’explotació voluntària, basat en tres premisses principals que presentem a tall d’exemple: la forma de govern, la creació d’infraestructures comunes sufragades per una sola persona i el maltractament al medi ambient.
Així, en primer lloc, trobem que en cap moment el joc ofereix la possibilitat d’escollir la forma de govern que tindrà l’illa: això sembla massa avorrit, així que en Tom Nook, l’ós rentador que realment remena les cireres, et nomena a dit com a “portaveu veïnal”, sense cap mena de democràcia. Fan un intent de deixar entreveure un procediment democràtic a l’illa quan toca fer una tria del nom, tot i que, màgicament (i de manera molt previsible perquè, en el fons, és la gràcia) és la teva proposta la que s’erigeix com la de consens. Així doncs, en Tom Nook és qui et va “proposant” que facis coses, amb l’excusa d’ensenyar-te funcions, mentre tu et limites a anar complint les ordres amb l’esperança futura de poder decidir més endavant què fer de forma autònoma.
Si seguim estirant d’aquest fil, trobem com el poder decisori sobre la decoració i distribució de l’illa topa amb un escull que no ens resulta aliè a la vida real: l’econòmic. Com que no existeix cap mena d’impost, ni d’institució que governi, qui decideix posar la infraestructura (és a dir, tu, tot seguint les indicacions de Tom Nook) és qui acaba assumint el cost de l’obra; i, és clar, com que tu ets la primera interessada en què l’obra es completi per poder seguir desbloquejant funcions, acabes assumint pràcticament íntegre el cost de la construcció de ponts i rampes, ja que la resta de veïnes, que molt viure en comunitat a una illa deserta, però poca solidaritat, no aporten massa a la construcció de les infraestructures (com a molt, 2.000 baies), que se sufraguen a través d’una mena de “guardiola” que va acumulant les donacions per fer possible la infraestructura de torn. I no creieu que són pas barates: ponts i rampes tenen un cost de, com a mínim, cinc xifres: si es vol una certa agilitat amb el joc, està clar que s’ha de caure de cap al joc de l’especulació que protagonitzen els naps. No només aquestes infraestructures comunes són sufragades per, pràcticament, una persona: el “Director del Pla d’Assentament” (sí, el nostre estimat Tom Nook) ens proposa com a darrer objectiu general el creixement de la popularitat de l’illa a través de la decoració amb tota mena d’objectes, infraestructures i flora, per tal d’aconseguir més habitants i més visites a la zona de càmping: les cases d’aquests habitants, però, no són pagades per cap dels animalons, sinó que és la portaveu veïnal qui ha d’assumir els costos, essent teòricament retornats una vegada la casa té inquilina, però no en forma de baies, sinó en forma de “Milles Nook”, un segon mètode de pagament que dóna accés a altres funcions, com comprar bitllets per visitar illes desertes.
Si no hi heu jugat, us preguntareu: visitar illes desertes? I què s’hi pot fer? Doncs explotar-ne els recursos. Sí, el tercer punt en què ens volíem fixar és el del maltractament al medi ambient. Tot i que el joc va fer èmfasi en la celebració del Dia del Medi Ambient, tot animant sempre a plantar arbres, flors i respectar la natura, el joc tracta el planeta imaginari on s’ubica l’illa com un sistema infinit del qual poder exportar recursos sense parar: les fustes, pedres, ferros i altres materials necessaris per a la construcció de tota classe d’eines i mobiliari es regeneren dia a dia, si no amb una periodicitat més curta en alguns casos, en un ideal d’explotació dels recursos sense fi, fins al punt que, si la teva illa es queda sense recursos a mitja partida, pots anar a les illes desertes anteriorment esmentades a tallar arbres, agafar flors, picar pedres per obtenir tota mena de materials i desenterrar fòssils per exhibir-los al Museu de la teva illa, com si fos el British Museum. Així doncs, l’Animal Crossing pretén que la generació més sensibilitzada sobre l’emergència climàtica passi per alt que la Terra no és un sistema infinit, i que el medi ambient mereix una mica de respecte.
Així, a través dels exemples exposats anteriorment, la idea és clara: rere un miratge de capacitat de decisió s’amaga la presència d’elements centrals del sistema capitalista, com el de l’especulació, que ja hem demostrat que s’acaba erigint com un pilar fonamental si es vol fer prosperar l’illa. La suposada vida alternativa que Animal Crossing ens proposa no deixa de ser la representació del somni que el capitalisme ens obliga a desitjar per les nostres vides, en una illa paradisíaca allunyada de grans ciutats i massa població, i camuflada entre animalets i natura cuqui.
Aquest videojoc, com tants altres, compleix pel capitalisme un paper fonamental, com és el de representar una falsa contrahegemonia del qual extreure una conclusió senzilla: tant se val com de diferent et puguis imaginar la vida, començar de zero i poder-ho decidir absolutament tot, que sempre acabaràs havent de jugar segons les regles de l’especulació i la resta de pilars bàsics del sistema. Un intent, doncs, de què les jugadores deixin d’imaginar que una altra forma de vida que superi els preceptes del sistema hegemònic és possible.
Finalment, volem acabar amb unes línies de sinceritat. Tot i que entenem que hi pot haver perill de trasllat d’aquestes idees a la realitat, pensem que no és l’únic videojoc (ni mitjà cultural!) que ens posa en aquesta situació: la nostra militància comunista fa que siguem molt crítiques amb el nostre entorn, analitzant-ho tot, fins al punt de portar-nos a escriure un article sobre un joc amb el qual estàvem molt motivades; de fet, us confessarem que mentre hem escrit aquestes línies, i miràvem amb uns altres ulls el joc, ens n’hem distanciat una mica. No patiu, però: ja hi tornem a ser, pala en mà i a les ordres d’un tirà en forma d’ós rentador!
