Ricard Ribera Llorens
En aquesta edició us presentem una entrevista sobre periodisme, sobre la cobertura dels conflictes laborals. Un element que tantes vegades es deixa de banda o, directament, es manipula des dels mitjans de comunicació de masses. Parlem amb Homera Rosetti, periodista especialitzada en l’àmbit laboral, col·laboradora de mitjans com Crític i autora d’un llibre sobre la vaga de les treballadores de Panrico.
Ets coautora del llibre “Panrico, la vaga més llarga”, què et va ensenyar aquesta lluita?
Primer de tot, estic molt agraïda d’aquest projecte que vam portar a terme amb la Isa Benítez a proposta d’Edicions del 1979. Gràcies a aquest llibre vaig poder conèixer de primera mà les històries i vivències de persones profundament humanes i valentes que van viure un conflicte llarg i dur, i van tenir la capacitat de mantenir una postura de combat davant situacions molt adverses, també dintre del mateix sindicat majoritari a l’empresa, CCOO. Així que amb el que més em quedo són amb les històries i exemples de dignitat d’aquestes dones i homes “de carn i ossos”, com deia Gramsci. I també la necessitat d’un sindicalisme combatiu als centres de treball, és clar.
Els conflictes laborals no abunden entre les notícies i menys, encara, amb perspectiva de classe. Quin paper juguen els mitjans de comunicació?
Els conflictes laborals queden a mig camí entre les seccions de societat i les d’economia, o la premsa salmó (que és la premsa econòmica). I sovint queden en terra de ningú. És la cara més humana de l’impacte econòmic del neoliberalisme a les empreses, la forma com es concreta en els llocs de treball el conflicte capital-treball. Però això no interessa als grans grups mediàtics, més centrats en informar de les grans inversions o de les crisis que vénen des d’una perspectiva més macro. Afortunadament, sempre hi ha escletxes i mitjans alternatius o cooperatius no vinculats als interessos de les grans corporacions que poden fer un periodisme laboral seriós. Per això és tan important donar-los suport.
Amb el pas del temps es multipliquen les formes de precarització de les relacions laborals (riders, kellys, riggers, falsos autònoms, etc.), sovint vinculades a l’economia de plataforma. Aquestes formes d’explotació s’estan convertint en estructurals i el tractament dels mitjans és com si fossin anecdòtics o casos personals. Creus que hi ha una complicitat dels mitjans perquè les diferents expressions de la classe treballadora no siguem conscients de què s’amaga darrere de molts serveis o productes que ens ofereixen?
Crec que hi ha persones concretes amb càrrecs concrets als grans grups mediàtics que s’asseguren de què als mitjans s’expliqui una determinada visió de la realitat, només. I això inclou ocultar les formes de vida i treball més esclavitzants i la seva relació amb la maquinària capitalista. S’informa de les coses, però de forma aïllada, sense contextualitzar ni posar en relació la nostra forma de viure i de consumir amb la reproducció d’aquesta explotació brutal que es produeix arreu, i a prop nostre especialment en forma de riders, kellys o falsos autònoms. No interessen els missatges que ens portin a prendre consciència de què els nostres hàbits de consum, com comprar a Amazon o encarregar menjar a Globo, ens poden convertir en còmplices silenciosos de la manca de drets dels seus treballadors i treballadores.
Coneixes d’aprop, també, el món de les migracions. Per activisme però també per experiència familiar.
Sí, sóc filla de la immigració, com tanta altra gent. Filla i neta i besnéta. El meu nom és grec, els meus cognoms italians i la meva família, argentina. Quan mirem les nostres vides i arbres genealògics de prop ens adonem com n’és d’absurd el racisme. I que és un instrument per explotar encara més un sector de la societat, els que han arribat en darrer lloc, concretament. Totalment absurd. S’ha d’acabar amb la Llei d’Estrangeria ja i tractar a tothom per igual. I això no és res revolucionari. Només demanem que se’ns exploti a totes per igual; a banda, ja seguirem amb la conquesta de drets per a tothom. Això sempre ho va tenir molt clar i ho va lluitar la companya Susana López -que ens ha deixat fa poquet- des del PCE, IU i CCOO. Sempre crítica, sempre amb les de baix. La trobarem a faltar.
S’ha avançat a nivell comunicatiu en aquest àmbit o seguim rebent notícies que persegueixen dividir la classe i afavorir el racisme?
Es continua tractant als treballadors i treballadores com a mercaderia i això és difícil revertir-ho als grans mitjans. De nou, pels seus vincles amb el poder econòmic que es beneficia de tenir un sector de la població amb menys drets, més explotable. Una vegada més, és important tenir una informació alternativa a mà a través dels mitjans cooperatius i independents. Aquí sí que s’està avançant, i molt. Cada vegada crec que hi ha més consciència de la mirada feminista, anticolonialista, antirracista i de classe.
Ets especialista en conflicte de classe, aquest tipus de periodisme és més necessari que mai, però hi ha espai dins del sector per exercir-lo?
Es parla molt poc del conflicte de classe, als mitjans i als llibres que es publiquen. Per sort hi ha editorials que han apostat per aquest tema, com Capitan Swing (amb Chavs) o Akal (amb La clase obrera no va al paraíso), i també hi ha mitjans cooperatius cada vegada més interessats en aquests continguts. Perquè també ho està la gent, pel context d’emergència social. A Crític ens ha passat, amb els continguts que elaborem patrocinats pel Col·lectiu Ronda.
Trobem a faltar visió de classe als mitjans, però fins i tot dins de l’esquerra alternativa el conflicte capital-treball queda apartat del centre del debat, en som responsables?
Els i les que tenim clara la centralitat del conflicte capital-treball potser som responsables de no saber-nos explicar prou bé. Perquè no es tracta d’una jerarquia o llistat vertical de major a menor importància de les lluites. Es tracta de què es nodreixin i s’interrelacionin el conflicte de classe amb les lluites feministes, contra el canvi climàtic, contra el racisme i el post-colonialisme. Al cap i a la fi, sempre hi haurà el capitalisme de fons ara mateix. Em va agradar una cosa que va dir la Naomi Klein quan va presentar el seu darrer llibre. Va dir que “la lluita contra el canvi climàtic passa per un canvi de sistema. El cas és que el sistema està fallant en tots els altres camps. Així que hem d’unir-nos”. Doncs això.
Per altra banda, els mitjans de comunicació alternatius són diversos i en la seva gran majoria són en format digital. Juguem en desavantatge en aquest sentit a l’hora de conscienciar des d’una perspectiva d’esquerres? En què ens afecta?
El paper és important i una conquesta pendent que de moment se’ns escapa. Però tot allò digital està guanyant un terreny ple d’oportunitats, no ho oblidem. Juguem en desavantatge en tant que els mitjans de producció (la pasta, vaja) està en mans dels poders fàctics i al servei dels seus interessos, lògicament. Però això ja ho sabíem. S’ha de seguir picant pedra i construint, cadascuna al seu àmbit. Amb coherència i buscant complicitats. Només així podem continuar creixent.
Les generacions més joves ja no s’informen amb els mitjans tradicionals, a les xarxes socials hi ha espai pel periodisme o més aviat és un lloc de confrontació i difusió de notícies poc rigoroses o fakenews?
El creixement de les fakenews és vertiginós. Aviat hi haurà més notícies de mentida que de veritat a la xarxa. Aquesta tendència s’ha de combatre construint i donant suport a mitjans propis, independents, i recomanant a les generacions més joves que mirin sempre la font, que contrastin. I als grans, a tothom. També s’han de llegir llibres, autors i autores de referència que ens ajudin a construir i consolidar la visió crítica que després ens ajudarà a seleccionar bé el que ens arribi per la xarxa.
