En el temps en que ens trobem el sistema sanitari públic està al centre del debat social i polític. Moltes són les veus que exigeixen que els centres privats es posin a disposició de la salut pública de forma total, sense que rebin compensacions econòmiques a canvi, fins i tot es posa de nou sobre la taula la possibilitat de nacionalitzar-los. Aquesta necessitat entronca, des d’un punt de vista d’esquerres, amb la creació d’un sector públic ampli, que compti amb els sectors estratègics de l’economia i aquells que són importants pel benestar de les persones, i la capacitat de planificar l’economia per a que aquesta no generi desigualtats, segueixi el camí del decreixement per salvar el planeta, tot dissenyant-la per a redistribuir la riquesa i millorar les condicions de vida la classe treballadora.
Si tenim en compte les tres reclamacions o propostes (una sanitat plenament pública, un sector públic fort i una planificació econòmica al servei de les persones i el medi ambient), apareix el fet que l’Estat, com a eina al servei d’una classe dominant, ha renunciat a planificar l’economia i ha convertit en negoci sectors estratègics. Això no fa referència, només, a les privatitzacions d’empreses públiques, a deixar les infraestructures tecnològiques en mans privades o a retallar els serveis sanitaris públics, afavorint descaradament el sistema de mútues privades. Sinó que sovint ens trobem com, sota l’etiqueta de serveis públics, ens hem empassat sistemes mixtes o fortament privats. La xarxa hospitalària del sistema públic de salut de Catalunya n’és un clar exemple, com ho són tants altres serveis com els sociosanitaris, els de salut mental o les residències per a la gent gran.
Així com a en l’àmbit de l’educació, tenim clar que les escoles concertades són centres privats (perquè cobren oficiosament quotes suposadament voluntàries a les famílies, fent així un doble negoci amb el que cobren de la Generalitat per oferir places formalment “públiques”) en la sanitat pública catalana el component més o menys privat és molt important i no en som conscients. El Servei Català de la Salut (CatSalut) és l’ens públic que contracta els serveis sanitaris; si ens fixem en els hospitals, trobem que a Catalunya hi ha múltiples equipaments hospitalaris però només 8 són de l’Institut Català de la Salut (proveïdor públic de la Generalitat), que compta amb més de 280 equipaments d’atenció primària (d’un total de 420 que n’existeixen) i té els següents hospitals: Vall d’Hebron a Barcelona, Bellvitge a L’Hospitalet, Germans Trias a Badalona, Arnau de Vilanova de Lleida, Joan XXIII de Tarragona, Josep Trueta de Girona, Verge de la Cinta de Tortosa i l’Hospital Comarcal de Viladecans). Què passa amb la resta d’hospitals als quals acudim? Efectivament, són concertats, encara que en molts casos a entitats sense ànim de lucre o amb participació pública.
La Generalitat compta amb el sistema sanitari integral d’utilització pública de Catalunya (SISCAT) on integra els proveïdors que són, en menor o major mesura, de caràcter privat. Corria l’estiu de 1990 quan el Parlament de Catalunya va aprovar la Llei d’ordenació sanitària de Catalunya (LOSC), que integrava en una sola xarxa els equipaments sanitaris de diferents titularitats en els serveis sanitaris oferts per la Generalitat, fet que ja venia de l’any 1986 amb la creació d’una xarxa d’utilització pública amb tots els equipaments de diferents proveïdors (fossin públics o privats). Sota els conceptes d’excel·lència, descentralització, aliances estratègiques, autonomia de gestió o tants altres, s’amaguen equipaments sanitaris que donen marge pel negoci.
En aquests hospitals que el Servei Català de la Salut inclou a la xarxa pública trobem casos, com l’Hospital Clínic, que és propietat del mateix CatSalut i la Universitat de Barcelona; alguns són propietat d’un consorci completament o majoritàriament públic, compost per exemple, pel mateix CatSalut, l’Ajuntament i el Consell Comarcal i trobem, també, una honrosa excepció, el cas de l’Hospital Sant Bernabé de Berga, que ha passat a ser de titularitat pública recentment a través d’una empresa pública creada per l’ocasió. Aquestes diferents formes de gestió dels hospitals, sobretot els consorcis, són elements per gestionar de manera privada des de la titularitat pública (al cap i a la fi: gestió empresarial amb models gerencials i sense empleats públics). La gestió opaca, que se’n deriva, dona peu a la generació de negoci i possibles corrupteles, sobretot en allò referent a la contractació de serveis (cuina, cafeteria, etc.) o obres per part de l’hospital o el consorci, que gestionen lliurement el pressupost que els trasllada CatSalut. Fa no gaires anys va esclatar el cas Innova de corrupció en el marc d’un conglomerat d’empreses municipals al voltant de l’Hospital de Reus, havent d’intervenir el CatSalut per a assumir-ne la gestió.
En altres casos els hospitals són concertats a entitats “sense ànim de lucre” de caràcter religiós, a través, habitualment, de Consorcis municipals o comarcals, com els hospitals de l’Orde Hospitalària Sant Joan de Déu. Aquí podríem parlar del cas de Manresa, exemple de com el PSC va aprofundir en la gestió externalitzada seguint el model de consorci, en aquesta ocasió en forma de fundació composta per l’Ajuntament, l’Ordre de Sant Joan de Deu i la Mútua Manresana, per a gestionar tots els serveis sanitaris de la ciutat. Val la pena destacar el paper central que ha tingut el Partit Socialista en el desenvolupament d’aquest model sanitari arreu del país a través del poder local, juntament amb Convergència.
Un altre element que cal ressaltar per fer front a l’aprofundiment del model mixt públic-privat és la Llei 15/97 de noves formes de gestió del sistema sanitari. Fou aprovada per PP, PSOE i CiU l’any 1996 i que es manté vigent després dels governs de Zapatero i quasi dos anys de govern de Sánchez (l’acord programàtic de PSOE-Podemos inclou una futura revisió de la llei, esperem que es porti a terme). Aquesta legislació obre la porta descaradament a la privatització dels equipaments sanitaris, ha donat peu als hospitals privats a la Comunitat de Madrid d’Esperanza Aguirre o a la construcció i gestió no sanitària de l’Hospital Moisès Broggi a través de concessionàries que assumeixen la inversió i després en tenen la gestió durant dècades (la part sanitària la gestiona el Consorci Sanitari Integral, integrat per organismes públics i la Creu Roja).
Els hospitals clarament privats als que es contracten serveis o l’hospital de Sant Joan Despí, el Broggi, són una mostra més de la participació de les empreses privades en la sanitat pública catalana, un àmbit on el neoliberalisme ha detectat marge per fer negoci, formant part del cor del sistema sanitari públic amb la gestió privada, per una banda, i potenciant les mútues privades per l’altra.
Ricard Ribera Llorens
