El nostre planeta travessa una greu crisi on milions de persones han emmalaltit i milers han perdut la vida. El nou coronavirus ha desencadenat una nova crisi que avui és de salut pública, però que demà podria ser energètica o alimentària, i que tindrà un fort impacte en les economies de tot el món. S’ha posat en evidència totes les polítiques neoliberals desenvolupades als darrers anys, que han portat retallades, privatitzacions i abandonament dels serveis públics, com per exemple el de salut. L’afebliment sistemàtic de l’estat i dels serveis públics s’ha demostrat, un cop més, una errada fatal que ens ha de portar a desterrar el neoliberalisme per sempre.
En l’àmbit del treball, una vegada més, les conseqüències de la crisi de salut pública les estem pagant les classes populars amb centenars de milers d’Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació que augmenten de manera temporal les llistes de l’atur en gairebé 700.000 treballadors i treballadores a Catalunya. En el cas del treball autònom, gairebé la meitat del total de treballadors i treballadores autònoms ha hagut de cessar la seva activitat. El nostre teixit productiu està patint les conseqüències d’apostar per una economia poc diversificada, de poc valor afegit i excessivament centrada en un model turístic i de serveis que ja porta anys mostrant evidències de saturació, especialment al voltant de les grans metropolis.
Aquests dies el món ha pogut valorar suficientment com de necessàries són algunes feines com les que desenvolupen les nostres professionals de la salut, dels serveis socials, les del sector energètic, els i les treballadores de l’alimentació, la neteja, el paper que fan les docents als centres d’ensenyament, les de l’àmbit de la recerca, mèdica o les cures, les invisibles cures i tot el treball no remunerat. Sovint aquestes feines invisibilitzades, precaritzades i realitzades per persones en situació de vulnerabilitat, s’han hagut de realitzar sense protocols de seguretat, amb falta d’equips de protecció individual. Per tant, és de justícia reconèixer les feines que han fet totes aquestes companys i companyes, i que ens han permès a la resta cuidar-nos i protegir la nostra salut.
Cal també destacar el paper que ha jugat el sindicalisme, que des del primer dia ha treballat, tot i la situació de confinament, per assegurar els drets de moltíssimes treballadores que s’han vist immerses en un ERTO, assesorant-les telemàticament i evitant els abusos empresarials, així com exigint mesures preventives als llocs de treball per evitar el contagi.
Ara és el moment de combatre la idea de que la única sortida possible a la crisi és a base de polítiques d’austeritat, que com ens va demostrar la darrera crisi econòmica i financera només ha servit per assegurar els interessos del capitalisme internacional, concentrant encara més la riquesa en mans d’especuladors i entitats financeres i assegurar els interessos dels estats rics que ocupen un lloc privilegiat en la divisió internacional del treball. Cal apostar per polítiques de recuperació a l’àmbit públic de sectors essencials com els energètics, el de la geriatria, la creació d’una banca pública i per un canvi de fiscalitat que ens permeti la despesa i fer les inversions oportunes per convertir els reptes que plantegen les transicions climàtica, digital o migratòria, per convertir-les en oportunitats per canviar el nostre teixit productiu i anant cap a un model energètic totalment renovable de generació distribuïda, que ens ajudi a fer front a la situació d’emergència climàtica, iniciar una estratègia d’economia circular que potenciï la reutilització dels recursos o aprofitar l’avenç de la ciència i la tecnologia per reduir la jornada de treball i treballar amb més seguretat.
La resposta de la Unió Europea davant aquesta greu crisi econòmica i humanitària ha estat, de nou, decepcionant. La supeditació al Pacte d’Estabilitat i la limitació de les ajudes als efectes immediats de la pandèmia impedeixen als estats del sud fer front a la greu crisi econòmica que seguirà a la crisi sanitària. Ens trobem en un nou rescat per la via dels fets. És necessari un canvi de rumb immediat que permeti als estats intervenir l’economia, aixecant les restriccions austericides actuals. En aquest sentit, per evitar que l’euro sigui una camisa de força monetària, el paper del Banc Central Europeu ha de ser el de finançar el deute públic per implementar aquestes mesures d’inversió dels estats.
Al mateix temps, aquesta pandèmia ha reobert vells debats com el de dotar a la classe obrera d’una Renda Mínima Garantida, una proposta que ha d’anar sempre acompanyada de no abandonar la possibilitat de tenir treball estable, de qualitat i amb drets. Igualment, posa a sobre de la taula la necessitat de considerar com a productius tots aquells treballs que es desenvolupen en l’àmbit de les cures.
Durant dècades els poders econòmics i polítics ens han imposat les receptes neoliberals, que consagren el lliure mercat i les privatitzacions. Però la greu crisi d’oferta i demanda actual ha obligat als estats a recórrer a les solucions que durant anys han demonitzat: l’organització racional de l’economia pensant en el bé comú. Mentre que el socialisme ofereix una solució viable en qualsevol situació, el capitalisme privatitza els beneficis en èpoques de bonança i socialitza les pèrdues quan entra en crisi. Avui milions de persones a tot el món han comprovat de primera mà que l’únic futur possible passa per la democràcia econòmica, racional i planificada que posi la vida al centre. Davant dels reptes que venen, ja no tenim alternativa al socialisme.
Aquest primer de maig podem estar confinades, però no deixarem de reivindicar-nos com a classe per aconseguir un canvi de sistema que no ens faci escollir entre economia o vida, necessitem canviar de sistema per la nostra salut i la del planeta. Volem viure amb plenitud.
Visca el primer de maig!
Visca la classe treballadora!
