Pots descarregar el número en pdf en aquest enllaç
Tot indica que la pròxima dècada estarà tan plena de canvis com ho va estar el segle que ens precedeix. Si els darrers anys ens han semblat una voràgine contínua a nivell polític i social, els escenaris que es desplegaran faran empetitir la crisi del 2007, el Procés i fins i tot l’actual pandèmia de la covid-19. La complexa realitat material que tenim per davant així ho indica. Si bé és cert que els camins no estan traçats i la concreció política pot ser diversa, la societat capitalista global actual no romandrà indemne a la crisi ecologico-social ja en marxa.
L’expressió crisi ecològica pot portar a engany; el que està en crisi no és la natura sinó la relació entre ella i la societat industrial, és una manifestació de la crisi sistèmica del capitalisme. Els camins empresos fa vora dos segles i mig -més si tenim en compte l’expansió colonial- han estat marcats per una ruptura metabòlica caracteritzada per l’ús dels combustibles fòssils, que es van sumar a la força de treball aportada per la humanitat. Aquesta aportació d’energia sense precedents en la història va tenir un impacte definitiu sobre el desenvolupament tecnològic, l’ús cada cop més intensiu de fertilitzants minerals i sintètics en la producció alimentària, i l’explotació massiva del subsòl en cerca de recursos minerals, és a dir, la capacitat humana per transformar el seu entorn.
L’economia ha de ser percebuda, doncs, com un sistema obert, en el que entren energia i materials (d’origen natural i humà) i surten transformats en residus. Aquest és un aprenentatge que no hem integrat encara en la nostra comprensió popular del sistema i els processos dinàmics que el conformen. Des d’aquest punt de vista, més enllà dels diversos eixos d’explotació en continua intersecció, el principal problema existent dins la nostra cultura és la reificació, la percepció de la natura com quelcom cosificat i situat “a fora”. No serà casual que aquesta visió dual de la realitat la trobem també en moltes altres esferes.
Insostenibilitat, consum excessiu, residus, despossessió, explotació i injustícia defineixen el nostre present. Un present que s’enfronta a les conseqüències del gran malbaratament amb unes perspectives d’escassetat material i energètica en augment, i uns impactes ecològics i climàtics potencialment devastadors mai vistos en tota la història de la humanitat.
Aquesta és la realitat material a la qual ens enfrontem. N’hi ha prou amb el que tenim si es reparteix justament i adeqüem els nostres modes de vida, no obstant els reptes, la complexitat dels problemes i la magnitud dels canvis obliguen a no fer-se il·lusions. Un ecosocialisme profundament democràtic és l’alternativa a la gestió capitalista en un escenari de recursos minvants. La planificació econòmica al servei de l’interès comú, basada en les eines d’anàlisi ofertes pel marxisme, ofereix perspectives de canvi. El monogràfic aprofundeix en les seves possibilitats i en el concepte d’ecosocialisme, que a casa nostra es presta a confusió per la seva associació indeguda a plantejaments socialdemòcrates, que no existeixen en altres contextos.
Sense entrar en detall, i a risc de simplificar, l’escenari de crisi civilitzatòria present es pot resumir en sis elements:
Primer, per una crisi energètica caracteritzada per l’esgotament dels combustibles fòssils, especialment el petroli, sumat a una limitació estructural, tècnica i social de les energies renovables per substituir el gran consum global d’energia.
Segon, l’anomenat pic de tot (peak everything), l’esgotament dels principals minerals i materials que estan en la base del sistema productiu i alimentari mundial (coure, liti, cobalt, sorra o fosfats entre els més destacats).
Tercer element en joc, extremadament urgent i difícil de comprendre en la seva magnitud, el traspàs, ara per ara, d’alguns dels límits planetaris, com el canvi climàtic o la biodiversitat. Processos fonamentals per a l’estabilitat del sistema Terra tal com el coneixem avui dia i que posen en perill l’habitabilitat dels éssers humans i gran part de les espècies que l’habiten.
Quart factor, la degradada resiliència de les comunitats humanes. Tot i que no és homogènia en el conjunt dels països i zones geogràfiques, el grau de vulnerabilitat i pèrdua de sobirania de moltes poblacions ha augmentat molt en el transcurs del procés de mundialització i industrialització (processos productius deslocalitzats, tractats de lliure comerç, xarxes de distribució globals, monocultius alimentaris, dependències energètiques, etc.). Això implica pèrdua de sabers i pràctiques locals, que en molts casos són més adequats per a l’alimentació, l’equilibri territorial i la sostenibilitat de l’entorn.
Cinquè, l’explotació dels recursos naturals provoca no tan sols problemes ambientals i d’extralimitació, també gravíssims conflictes ecologico-distributius, que van des del desplaçament dels costos ambientals del centre a la perifèria de l’imperialisme, fins a la desigualtat en les emissions de diòxid de carboni, els desplaçaments forçosos i violència sobre comunitats, la destrucció d’hàbitats, etc.
I sisè, associat al final del creixement es sumen una sèrie de crisis múltiples: crisi de reproducció social, crisi financera i endeutament, canvis en l’estructura de poder imperial i guerra, etc. I més en concret i properes: crisi de representació, crisi territorial, crisi habitacional, la precarietat laboral, la gestió racista i inhumana de les fronteres, etc.
Els temes inclosos en aquest monogràfic no esgoten ni molt menys el panorama conceptual a abordar. L’esquerra política i social té una gran necessitat d’integrar coneixements i perspectives treballats des de fa molts anys per disciplines com l’ecologia política, l’economia ecològica, l’ecofeminisme i la lluita anticolonial. Aquest és un petit intent de saldar un gran deute, així com d’aportar una perspectiva de classe i revolucionària, un plantejament integral que ha de ser en un element central de l’acció política. La construcció del socialisme s’ha convertit en la única alternativa front el col·lapse econòmic, social i ambiental que porta el capitalisme, i que s’està accelerant amb la pandèmia del nou coronavirus. L’actualització del vell lema “socialisme o barbàrie”, senzillament és “socialisme o col·lapse”.
