Estem davant d’una catàstrofe? Segons el Diccionari de la Llengua Espanyola, s’entén per catàstrofe a tot succés infaust que altera greument l’ordre natural de les coses. Segons la bibliografia dels professionals de les urgències i emergències, entenem per catàstrofe aquella situació que altera profundament l’ordre normal de les coses, que provoca danys humans i materials amb desproporció entre els mitjans d’auxili disponibles i les necessitats reals d’ajuda.
Tots i totes les que treballem en aquest sector de les emergències sabem que la morbi/mortalitat en un Incident de Múltiples Víctimes (IMV), o en una catàstrofe, està directament relacionada amb el nivell de desenvolupament econòmic del país afectat, les seves infraestructures, el seu sistema de salut, la cultura de prevenció i la formació i preparació dels seus professionals sanitaris i de rescat.
Estem acostumats, massa darrerament, a veure catàstrofes naturals. Sovint clarament relacionades amb el canvi climàtic, normalment lluny de les nostres fronteres. Desastres que ens estan avisant tossudament de la nostra irresponsabilitat, de les nostres febleses i d’un futur cada vegada més incert.
Aquesta pandèmia ha desbordat tots els sistemes de salut, però amb diferències massa significatives, segons el país i segons el seu model socioeconòmic, que ens han de fer reflexionar. Les dades oficials de mortalitat provocada pel coronavirus SARS-CoV-2, a dia d’avui (escrit el 26 d’abril), són esfereïdores. Més de 205.000 morts arreu del món.
– USA 54.974 (creixent sense control)
– Itàlia 26.600 (en procés d’estancament)
– Espanya 23.190 (en procés d’estancament)
– França 22.856 (en procés d’estancament)
– Gran Bretanya 20.732 (creixent)
– Alemanya 5.896 (estancada)
– Xina 4.600 (sense cap mort fa prop de 15 dies)
– Portugal 903 (estancada)
Com molt bé apunta Vicenç Navarro en un recent article d’opinió, la taxa de mortalitat deguda a aquesta malaltia varia molt, fins i tot entre països de semblant nivell de desenvolupament econòmic. Alemanya, que té una composició demogràfica semblant a l’espanyola (són dues societats envellides) té una de les taxes de mortalitat per coronavirus més baixes del món. Actualment hi ha 17 morts per cada milió d’habitants, per 265 en el cas espanyol, una de les xifres més elevades del món. L’existència de polítiques de salut pública, de prevenció, de recursos humans i materials qualificats i necessaris (màscares, bates, guants, pantalles, respiradors, i un llarg etc.) i l’execució de simulacres han jugat un paper determinant en la taxa de mortalitat del Covid-19.
Les recomanacions dels portaveus de dreta més patètica i reaccionària del món occidental, com ara Boris Johnson, Donald Trump i el seu seguidor Bolsonaro, eren clares des del principi: “Que la gent es contamini i que tothom s’immunitzi”. Han posat descaradament, i sense cap perjudici, els interessos econòmics per sobre dels de la població. Només cal veure les conseqüències en els seus respectius països amb els seus resultats de mortalitat.
Richard Horton, director de la revista científica The Lancet, una de les publicacions de més prestigi internacional en el camp de la medicina afirmava fa uns quants dies: “La gestió del *coronavirus és el fracàs més gran en polítiques científiques de la nostra generació”
Com s’ha dit en diferents fòrums, alguns dels nostres científics i polítics, molts de forma conscient i altres no, han sofert un atac de “biaix cognitiu” davant els senyals d’alarma, amb les respectives recomanacions, que venien de la Xina. Aquests gurus del sistema no podien acceptar, des del primer món, l’occidental, que un país com Xina fos referent tant en l’àmbit polític, com científic i de salut en aquesta crisi internacional. Van obviar tots els advertiments, avisos i recomanacions que venien des de la Xina, avalades per l’OMS. Però el problema no sols és aquest, van obviar experiències prèvies arreu del món.
En contrast, la Xina va actuar a partir de les lliçons identificades amb la seva experiència amb l’anterior coronavirus. Van actuar a partir del que ja havien previst com a possible. Quan es van adonar d’aquest un nou virus, les autoritats xineses no es van limitar al principi, com en el sud d’Europa, només amb mesures d’higiene (rentada de mans, tossir al braç, etc.). Van actuar amb fermesa i celeritat posant ciutats senceres sota quarantena, encara que aquesta decisió comportés una congelació dràstica de la seva economia. L’objectiu era evident: minimitzar al màxim el nombre de víctimes amb mesures radicals i clares. De fet el que fan els serveis d’emergències en IMV, cercar la màxima eficiència, amb els recursos disponibles, en el control de danys.
Si analitzem les dades de mortalitat i la comparem amb la despesa sanitària pública veurem que estan molt relacionades. Veurem com la despesa sanitària a Espanya és una de les més baixes d’Europa. Segons l’OMS en els últims anys la despesa pública en salut havia baixat significativament, més que a la resta de la UE, a Itàlia i a Espanya. Es tractava de les famoses retallades provocades, suposadament, per la crisi econòmica. No tan sols Espanya i Itàlia són líders en mortalitat a Europa. També som els que tenim el percentatge més gran de professionals sanitaris contagiats pel coronavirus. Pel que fa als USA, el seu sistema de salut, privatitzat i deficitari per definició, manté a molts milions d’habitants sense cobertura.
I dintre d’aquestes dades convé analitzar persones contagiades pel Covid-19, i veurem com afecta molt especialment a les classes més desfavorides, tenint la seva màxima expressió en les estadístiques als USA on factors com raça i capacitat econòmica són determinants en la taxa d’infecció i de mortalitat d’aquesta pandèmia.
Retallades, classisme i menyspreu al sector públic en general i a la salut pública en particular. Aquesta pandèmia, aquesta catàstrofe, ha posat en evidència la inutilitat del mercat. La seva raó de ser depredadora i incapaç de fer front als problemes bàsics de la societat. I s’ha demostrat novament que el sector públic, malgrat les seves evidents i cròniques deficiències, és imprescindible.
Com es diu en el món de les emergències, hem de ser capaços d’analitzar la realitat, identificar les lliçons i actuar en conseqüència.
Reduir l’estat i abaixar els impostos (la tradicional resposta dels grups conservadors i liberals) afebleix l’establiment d’una sanitat pública de qualitat. En aquests moments, com els poders occidentals no poden justificar el fracàs d’aquestes polítiques de retallades i de gestió de la misèria, toca criticar altres models que si han demostrat la seva eficiència, toca infravalorar qualsevol cosa que vingui de la Xina, toca menysprear les seves dades, toca manipular qualsevol informació i dada que pugui corroborar el que ha estat una realitat evident: malgrat haver patit el primer cop han resolt molt millor la crisi. No podem romandre impassibles amb aquest tsunami de tergiversació de la informació. Hem de fer front a aquesta campanya si volem, com a mínim, millorar substancialment el que tenim. Ha d’haver-hi un abans i un després un cop passada aquesta pandèmia, està a les nostres mans
Agustí Ruiz
Metge i docent en gestió d’emergències
