Em veig en la necessitat d’expressar la meva opinió en aquests moments tan difícils, de confinament i de desastre econòmic pels quals està passant la població en general i la classe obrera i persones més desfavorides en especial. És una opinió fruit de la meva experiència com a paleta de tota la vida i militant polític i social des que tinc una mica de coneixement.
Quan parlo de persones més desfavorides en general no considero que aquestes pertanyin a una altra classe que no sigui la classe obrera. Des del sistema capitalista i les institucions al seu servei les estigmatitza i les intenta convertir en una altra cosa que no és classe obrera, mitjançant les seves rendes miserables i diferents sedassos burocràtics. L’objectiu que busquen és provocar divisió, marginació i intenten, així, desfer-se de l’excés de mà d’obra com si es tractés d’escombraries d’un sol ús.
Durant fa ja molts anys assistim a la campanya brutal i massiva per part dels servidors fidels del sistema capitalista, dirigida a esborrar o prostituir paraules que històricament han identificat i definit a la classe obrera. Quantes vegades hem escoltat això de la classe mitjana treballadora, tot evitant, així, el terme de classe que defineix al grup social que ha qüestionat històricament l’explotació i motor dels canvis socials? O com s’evita usar la paraula solidaritat, intentant que aquesta sigui poc menys que caritat amb els pobrets desfavorits, per la seva condició econòmica, per desastres naturals.
Doncs mala notícia. No em considero una llumenera, filòsof, ni res d’això; però a mi em sembla que mentre existeixi la propietat privada sobre els mitjans de producció, l’apropiació indeguda de la plusvàlua, i en definitiva l’explotació del treball de la majoria per part d’uns pocs la classe obrera continuarà existint. La simple existència d’aquesta continuarà objectivament i subjectivament qüestionant el sistema capitalista i totes les seves salvatjades.
A partir d’aquí, arribo a una conclusió. Només la classe obrera a través de la seva lluita solidària serà capaç de socórrer-se a si mateixa en condicions d’igualtat, justícia i equitat. O a aquestes alçades del partit, encara estem esperant que les tan esbombades mesures que ens diuen que està prenent la UE, ja no diguem l’FMI, respecte a la pandèmia vagin a pal·liar el desastre econòmic que ja estan sofrint milions de famílies al nostre país, en la resta d’Europa i en el món?.
Crec aquestes institucions que ja han demostrat els interessos que defensen, em remeto a la crisi del 2008 per exemple, per ser la més pròxima i de la qual encara sofrim les conseqüències (retallades, salaris ridículs, desnonaments i un llarg etc.), que avui més que mai continuem patint els de sempre, la classe obrera. De debò ens creiem que les mesures que està prenent el govern i que prendrà, contribuiran al fet que els treballadors i treballadores d’aquest país elevin el seu poder adquisitiu, al fet que es rescati a totes les persones en detriment de les grans fortunes i la banca? Em temo que encara que fins a cert punt una part del govern tingui voluntat, l’IBEX 35 l’impedirà amb totes les armes que té al seu abast.
Ens espera un panorama dur i incert, molts experts ja ens estan avisant, no crec que faci falta citar cap font per a veure venir el desastre. Molt més atur, misèria, malalties, més desigualtat. Alguns parlen de condicions de postguerra, com després de la guerra civil espanyola. Són molts els senyals. La pregunta és: serà el sistema capitalista capaç de recuperar el seu nivell de benefici d’abans de la pandèmia controlant que no hi hagi massa pobresa i misèria perquè no hi hagi esclat social? Com ho farà, a base de repressió? Amb les engrunes rendistes? Em temo que ho tenen complicat, per molts factors, la crisi climàtica, la crisi energètica i, com no, la cobdícia de sempre que els porta a acumular la riquesa en unes poques mans en detriment de la majoria.
Perquè veient el panorama, no ens en queda una altra, som-hi. Només la classe obrera és històricament l’única capaç de socórrer-se a si mateixa en condicions d’igualtat, justícia i equitat. Només la classe obrera pot liderar un canvi radical de model social en el qual l’ésser humà sigui el centre de les polítiques. Repartint la riquesa i que tots tinguem les mateixes oportunitats, drets i deures.
Jo vaig néixer en 1967. Fins i tot vaig haver de viure sota la dictadura feixista del general Franco. En el si d’una família humil amb sis fills. Que va viure i va sofrir la postguerra. A nivell repressiu i per descomptat econòmic. Família cordovesa immigrant com tantes altres a Catalunya. Vivíem en un pis de protecció oficial, d’aquests que tenia a la porta la placa amb el jou i les fletxes, en un barri obrer anomenat la Vinyala, de Sant Vicens dels Horts, a la comarca del Baix Llobregat. Una comarca del cinturó industrial de Barcelona, posteriorment batejat amb el nom de cinturó roig, pel fet que es va convertir en un gran formiguer de la lluita obrera.
Jo era molt petit llavors, els meus primers records del col·legi són terribles, havíem de resar el parenostre cada matí, alguns professors eren autèntics fanàtics de la disciplina marcial, clerical, en definitiva del règim. Uns altres no, encara sort, encara que no es definien políticament eren afectuosos i et feien pensar, amb totes les precaucions, estàvem en una dictadura. Ja es començava a iluminar el canvi, no crec que fora per casualitat. Més bé crec aquest canvi es va donar gràcies a l’organització i educació fruit de l’organització estudiantil antifranquista, basada en l’organització solidària dels estudiants, en aquest cas de magisteri.
Al mateix temps jo veia coses estranyes a casa meva, sentia als meus pares parlar baixet, molts cops no els escoltava bé. Però crec que unes vegades parlaven que no hi havia diners per als reis mags, o per a arribar a final de mes. Però hi havia un tema que els feia tremolar més que tot això. El meu pare era militant de CCOO i del PSUC, això sí que feia por.
Ja es feien festes majors del barri i recordo al meu pare molt implicat amb altres persones que més endavant vaig conèixer més profundament. Recordo estar penjant banderoles amb el meu pare, pintant cartells i altres activitats per a preparar la festa del barri. Fins i tot, a alguns professors organitzant les activitats esportives. I es va morir el dictador. Les coses van començar a canviar, “quizás se respira mejor” com diu la cançó d’Ismael Serrano.
Vaig començar a veure canvis en el col·legi, recordo que van començar a sorgir activitats extraescolars, escacs, esports, fins i tot recordo haver muntat un motor de cotxe. Tot això organitzat per l’associació de pares d’alumnes i part del professorat. Jo no ho sabia però tot això era voluntari, les persones que ho feien, era per amor a l’art, sense cobrar. També va començar a funcionar el menjador escolar, que es finançava amb les quotes dels pares exclusivament, amb el que es començava a solucionar el tema de la conciliació, i sobretot el de l’alimentació. Va aribar tal punt que es va poder contractar a les persones que s’ocupaven d’ell i, fins i tot, a ocupar-se dels nens de famílies amb menys recursos que no podien pagar-ho. Tot això fruit de l’organització solidària dels pares. També recordo, perquè vaig passar molta por, les lluites per l’ensenyament públic, tallant la carretera de quatre camins, amb disturbis i atropellaments, amb la guàrdia civil amb les seves escopetes i sortir corrent amb el meu pare perquè carregaven, jo era un nen.
I van arribar els pactes de la Moncloa, tan esbombats en aquests temps de pandèmia, no m’estendré en aquest tema, és molt llarg, però bé, jo m’uneixo a les veus crítiques. Jo era molt jove i no participava políticament en aquest tema, però em pregunto si realment aquests pactes responen als interessos generals del poble o als d’una minoria; tinc la sensació que aquests més aviat van ser la segona opció.
Jo crec que el meu pare va ser un dels primers acomiadats després dels pactes de la Moncloa, el meu pare era marmolista i treballava en una empresa de L’Hospitalet, recordo com es queixava per exemple, de com es veien córrer les rates pel taller, com els explotaven i obligaven a fer hores extres gratis i una altra sèrie de malifetes que cometia l’empresa emparada en l’acomiadament lliure i l’amenaça cap als treballadors, o t’ho empasses o al carrer. Perquè el meu pare no s’ho va empassar, així que cap al carrer. En aquest moment la meva família va saber el que era caure en desgràcia. Mentre que se solucionava el judici per acomiadament, el meu pare deixà d’ingressar la seva nòmina, no cobrava atur, ni indemnització ni res, no hi havia ingressos. Aquest procés va ser llarg.
Aquí entra en joc la solidaritat, no la caritat, jo veia a la gent que havia vist penjant banderoles a la festa major, que feia a activitats al col·legi, que corria davant de la policia als quatre camins, portar paquets de menjar, regals per als reis mags i fins i tot donar-li algun sobre al meu pare. I no va ser ni Càritas, ni l’església. Va ser la resposta solidària del barri, del sindicat i de, llavors, el PSUC. Solidaritat des de la igualtat, des de l’equitat i des del laïcisme.
Arribo la meva adolescència i vaig començar a ser un jove organitzat. Crec que va ser gràcies a aquesta solidaritat, a aquesta empatia pels iguals i a aquesta manera de veure el món. La classe obrera és l’única que es pot socórrer a si mateixa, des de la igualtat, la democràcia i l’equitat. Així que vaig decidir implicar-me i organitzar-me amb els meus iguals per a lluitar per un món més just. Podria continuar contant més històries però això ho deixo per a un altre moment. En tot cas la meva conclusió és que abans de ser conscient i després quan ho vaig ser, és que només amb l’organització solidària de la classe obrera s’aconsegueixen conquestes, només així els obrers prenen consciència de si mateixos com a classe i s’organitzen per a lluitar per una societat més justa.
Tornem al present. Temps de pandèmia i abans. En primer lloc un matís important. Mai qüestionaré la labor dels milers de voluntaris/es que a la seva manera intenten pal·liar la misèria al nostre país i en el planeta, crec que és gent sincera que es dona als altres en la seva immensa majoria, per solidaritat i empatia cap als altres, això que quedi clar. No puc parlar igual de les organitzacions en les quals aquestes persones participen. No puc creure en organitzacions que patenten, sí, patenten, davant notari la marca Banc d’Aliments, us convido a investigar qui és el titular d’aquesta patent. No puc creure en organitzacions opaques, gens democràtiques, gens transparents que es dediquen a donar almoina als “pobrets” desfavorits que no tenen per a menjar. Que curiós, la immensa majoria relacionats amb l’església.
A això li diem solidaritat? Jo no ho puc dir així, jo ho dic caritat des de dalt, adoctrinament, no qüestiona la injustícia social i a més, i crec que és el pitjor, contribueix al fet que la gent no s’organitzi i no prengui consciència de si mateixa i per tant no doni resposta i s’organitzi contra la injustícia.
D’altra banda tenim a aquests rics, milionaris altruistes, filantrops, que donen no sé quants equips sanitaris, que deixen anar engrunes de la seva fortuna. Rentats de cara. No són solidaris, són els pocavergonyes que s’estan apropiant del fruit del treball dels treballadors aquí i en el mal anomenat tercer món. Sou la xacra d’aquesta societat, els que impedeixen l’avanç cap a una societat més justa en la qual la riquesa es reparteixi per igual. En tot cas, deixeu anar engrunes del fruit de l’explotació per a rentar la vostra cara perquè tot continuï igual.
En definitiva i per a acabar, crec que només l’organització solidària en cada barri en cada carrer, en cada poble, en cada ciutat donarà resposta a l’emergència social de manera justa i democràtica. Els treballadors han d’organitzar-se de manera autogestionada, de manera que això creï consciència i serveixi per a lluitar per un món més just. El camí és molt llarg, per això jo sóc optimista i pacient. Aquesta batalla la guanyarem casa a casa, carrer a carrer, barri a barri, poble a poble. Només així aconseguirem construir una xarxa solidària forta que planti cara a la injustícia. És la meva opinió.
Article publicat originalment a Marea Básica
