Alcalá de Henares, 5 de juny de 1939. Propietària d’una botiga de gelats. Els seus primers anys de vida els va passar amb la seva mare a la presó, condemnada per republicana. Va amagar a casa seva líders del PSUC com en Gregorio López Raimundo i durant la Transició fou una important actiu del partit, dels moviments veïnals i del memorialisme.
-Quan vas néixer?
Aquest mes he fet 81 anys, el dia 5.
-De juny, com jo!
Som gèminis! (Riu)
-Explica’m la història dels teus pares.
La meva mare s’acomiadà del meu pare perquè ell havia de marxar en un vaixell des d’Alacant, ella estava de 7 mesos ja. Era a la clínica d’O’Donnell (Madrid) i la tractava el doctor Botella.
-Ostres!
Famosos pels nens robats, de mares republicanes. Ma mare havia estat amb el meu pare els tres anys de Guerra, ell era a intendència de tancs de l’Estat Major a Alcalá amb els soviètics. Allà es van conèixer. Al març del ‘39 va marxar a Alcalá de Henares amb la família. Va ser una sort per mi, perquè si hagués nascut a O’Donnell segurament hagués estat una de les tantes nenes robades.
-Moltíssima sort.
Quan la meva mare va arribar a casa de la meva àvia a Alcalá es va presentar la Guàrdia Civil per interrogar-la. La meva mare tenia molta por perquè sabia que passejaven les dones republicanes rapades i eren obligades a beure oli ricí. Al dia següent la van interrogar a la casa de Manuel Azaña, que l’havien requisat els falangistes.
-La van torturar?
Es va salvar perquè estava molt avançada de l’embaràs, o per la seva família, que era molt d’església. Humiliació psicològica sí. Va estar en arrest domiciliari fins que va donar a llum. Li van posar un Guàrdia Civil a la porta de casa seva. Així que, ma mare ha tingut sempre al·lèrgia als tricornis! (Riu)
-Normal!
Una amiga de la mare, l’Agustina Ventura Corral, va proposar que em bategéssin i que ella fós la madrina, així no em podrien separar de la mare. Ma mare no va voler, però al final em van batejar, tot i que ella no va venir a l’església! (Riu). A l’agost la van jutjar, era una farsa de judici, uns dies després de matar a les Tretze Roses.
-Jutjada per ser republicana.
I havia militat a les JSU durant la Guerra i al Socors Roig. Quan va ser condemnada em volien entregar a la meva àvia, però la meva mare es va negar perquè no se’n refiava. Ustedes que son tan cristianos y quieren arrebatar a una criatura recién nacida de su madre! – els va dir la meva àvia. On anés la meva mare aniria jo. I així vaig entrar a la presó amb dos mesos. Fins als 3 anys. Jo era com una nina per la meva mare a la presó. Em va salvar la llet de la mare! (Riu)
-Quant de temps va estar la teva mare a la presó?
32 mesos. Dos anys i pico. Després va estar quatre anys presentant-se cada quinze dies a la Prefectura de la Plaza del Sol, que ara és la seu de la Comunitat de Madrid. Tremolava cada cop que hi havia d’anar.
-Allà van torturar a Lluís Companys.
I a Julián Grimau! Quina poca sensibilitat de posar la seu del govern de la Comunitat en un lloc de tortures! És terrible. Franco va fer un genocidi amb tot allò que fós republicà. L’arma més poderosa del franquisme va ser el silenci. Cal lluitar per explicar la història tal i com és i ensenyar als joves el sistema que tenim actualment.
-Aquí tens una foto d’en Grimau.
Sí. Quan el van torturar es pensaven que ja estava mort i el van tirar per la finestra.
-Mare meva!
El van haver d’arrossegar per poder-lo afusellar. Quin home més valent! Va ser una meravella de persona.
-Recordes quan el van afusellar?
Sí, era el 1963. Recordo que en Román, que era com es deia en la clandestinitat el Josep Serradell, era a casa meva quan ho vam saber i va dir: Aquests fills de puta, quan deixaran de matar. Estàvem tots pendents de la Pirenaica. Teníem la ràdio massa alta i un veí ens va tirar una pedra a la finestra! (Riu).
-Perdona, que abans t’he tallat! Parlaves de la teva mare.
Quan va sortir de la presó, la meva mare va rebre una carta del meu pare explicant-li tot. No havia aconseguit arribar a Alacant i estava a la presó de Yeserías de Madrid. El pare havia estat tres mesos al camp de concentració d’Albatera (País Valencià) i que allà li havien robat el clarinet, perquè el meu papà era músic. També li havien tret la documentació. Després fou enviat a Múrcia i allà fou jutjat i torturat. Això m’ho va explicar la meva germana gran, que era filla de la primera dona del papà: Iba a la prisión y me entregaban la ropa llena de sangre de papá. Va ser condemnat a la pena de mort, però li van commutar. Va haver d’acomiadar companys condemnats a mort. Ho repetia molt això. Tenim sospites que el que el va salvar de la pena de mort va ser el seu secretari i traductor de quan era a intendència durant la Guerra. Es deia Esteban, era de la Falange i sempre em va parlar molt d’ell. Va moure papers!
-Quan vas tornar a veure al teu pare?
Ell va marxar a Barcelona i quan ja s’havia establert ens va venir a buscar. Jo tenia 16 anys i quan el vaig veure no el vaig reconèixer. Des que el vaig conèixer no em vaig separar d’ell fins que va morir. Quan vam arribar a Barcelona l’obsessió del pare era que estudiés. Jo feia comerç, una espècie de batxillerat. Els cursos de mecanografia eren fer les octavetes, com si fóssin exercicis, octavetes de Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia o El català a l’escola. També vaig aprendre català així. Les tiràvem per les Rambles i jo disfrutava molt.
-Quan vau començar a acollir líders del PSUC a casa vostra?
Nosaltres hem enfocat la vida per la lluita. El pare tenia una sabateria i la fèiem servir d’estafeta. El partit volia portar a la direcció a l’interior, a Barcelona, però necessitaven pisos segurs. I vam trobar aquest, pis petit, sense ascensor i sense porter, amb pocs veïns. Era molt sacrificat, perquè acollir-los voldria dir que jo no tindria vida social ni amistats, només els pares, la casa i la feina.
-I tu eres molt jove.
Tenia 21 anys. Jo, innocent, pensava que si venien tots els líders Franco acabaria marxant en dos dies.
-A qui vau acollir?
Entre 1961 i 1963 va estar un tal Pardell, era el responsable de la pagesia de Lleida i Tarragona. Discutien molt amb el papà perquè el Josep Pardell acceptava fruita i tabac dels pagesos i el papà no li semblava bé. Tenien moltes bronques! (Riu). Després l’any 1964 va viure el Román. Aquells tres anys van ser de prova per si érem un pis segurs. El març del ‘65 va arribar el Gregorio López Raimundo, amb el nom de Pedro.
-Quants anys va estar aquí, en López Raimundo?
Doncs mira, des del ‘65 fins al ‘76.
-Mort Franco ja!
Sí, mort Franco ja. Va estar aquí 11 anys. Érem la seva família clandestina, sempre ens presentava així.
-I com ho vas portar tot plegat?
Quan hi havia vagues o manifestacions em posava molt nerviosa perquè no hi podia anar. El Gregorio va sortir l’any 1976 molt content, ya soy legal, ya soy legal. Estava molt content. Els del partit es van sorprendre de que l’haguéssim acollit!
-I després?
Vaig començar a organitzar l’Associació d’Ex-Presos Polítics, per recomenació del Gregorio López Raimundo. També estava als moviments veïnals d’aquí, del barri de la Sagrada Família, a les campanyes electorals del partit i a l’associació Catalunya-Espanya-URSS de Barcelona. Tot alhora!
-Vas aprofitar el temps!
No em veien per casa! I ara, doncs, continuo en la lluita i estic aquí per recuperar la memòria històrica. Si no haguessin guanyat els feixistes, seríem la primera potència cultural d’Europa! Segur!
