Es podria parlar de tres fases o tres moments pel que fa a la relació entre el marxisme i la qüestió ambiental.
Una primera, que aniria des de mitjans del segle XIX –des de l’època de Marx i Engels- fins als anys 20/30 del segle passat, els primers anys de la Revolució Russa. Què caracteritzaria aquest primer moment dintre del marxisme? Tant Marx com Engels van donar importància a l’estudi i l’anàlisi de la relació entre la societat i la natura, i es van ocupar de les qüestions ambientals en el context de la seva època, de les que eren importants a la seva època. Com a crítics de la civilització capitalista industrial es van fer ressò de la contaminació de les grans ciutats i van parlar de la insostenibilitat de les grans ciutats, etc.
En diversos textos de Marx –els Manuscrits econòmics i filosòfics de 1844, a La Ideologia Alemanya, de 1846, ja hi trobem apunts i reflexions d’interès. Però sobretot a partir de 1865, a El Capital, en l’anàlisi de l’estructura i del funcionament del mode de producció capitalista hi ha referències molt clares, com per exemple a la crítica de l’agricultura capitalista, en el capítol XIII del volum primer. Marx tenia una visió dialèctica del paper del desenvolupament de les forces productives, aspecte que sovint no es té gaire en compte. Ell veia el paper positiu, potenciador del desenvolupament de les forces productives, però també l’aspecte destructiu, el paper destructiu d’aquestes forces.
Per exemple, Marx denunciava la degradació, en el sistema capitalista, tant de la integritat i la salut dels treballadors com de la fertilitat de la terra, les dues realitats naturals -el treball humà i la terra- que deia són “les dues fonts de les quals neix tota la riquesa”. I analitzant la pèrdua de nutrients de les terres agrícoles parlava de la irracionalitat metabòlica que suposava l’existència de grans ciutats que importaven dels camps molts aliments però no retornaven els nutrients a la terra, sinó que els evacuaven cap als rius, contaminant-los.
Això posava en qüestió tant la viabilitat econòmica a llarg termini de l’agricultura capitalista com la viabilitat ecològica de les grans ciutats. Engels a l’Anti-Dühring va arribar a dir que “La civilització ens ha deixat amb les grans ciutats una herència que costarà molt de temps i treball eliminar; però les grans ciutats han de ser eliminades, i ho seran, encara que a través d’un procés lent “.
Marx i Engels tenien una percepció molt clara d’un tret essencial del capitalisme: la ruptura de la circularitat dels intercanvis entre humans i medi natural, que són la condició bàsica de la continuïtat de la vida humana sobre la terra. I tenien a més una convicció: que aquesta fractura metabòlica només podria superar-se transcendint el capitalisme, en el socialisme.
Després d’Engels, caldria parlar del socialisme ecològic de William Morris, dels apunts ecològics de Bebel al llibre La dona i el socialisme, de Kautsky a La qüestió agrària, de 1899, de Rosa Luxemburg, en algunes de les seves cartes des de la presó el 1917… També de Bujarin, en el seu llibre Teoria del materialisme històric, de 1921, a on hi ha un capítol, el cinquè, dedicat íntegrament a l’equilibri entre la societat i la natura. Bujarin tenia molt clar que els homes viuen i treballen a la biosfera, i per tant la importància del metabolisme entre societat i natura i els problemes causats per la fractura metabòlica.
En la dècada de 1920, l’ecologia soviètica era probablement la més avançada del món. Es podrien citar Vernadski (1863-1945), un dels fundadors de la geoquímica, que va escriure un interessant llibre, La biosfera, el 1926, N. I. Vavilov (1887-1943), especialista en genètica vegetal i president de l’Acadèmia d’Agricultura, entre d’altres.
Lenin va establir en 1920, al sud dels Urals, la primera reserva natural de la Unió Soviètica, i la primera del món que un govern dedicava exclusivament a l’estudi científic de la natura.
A partir d’aquí podríem parlar d’una ruptura. En la dècada de 1930, el moviment conservacionista i la reflexió ecològica a la Unió Soviètica van quedar totalment matxucades. Molts dels pensadors amb una visió més ecològica, entre ells Bujarin, Vavilov i Uranovski, van ser objecte de purgues polítiques. I es va entrar en una segona època.
En aquesta segona època, des dels anys 30 fins a mitjans dels anys 70 del segle passat es va imposar una visió productivista. Va ser una època realment fosca, presidida per la idea del caràcter positiu del creixement sense límits de les forces productives. Un marxisme eufòric, productivista i molt mimètic en l’intent d’emular els avenços científics i tecnològics que es produïen a Occident, sense veure els problemes que aquestes tecnologies podien causar.
Després d’aquest període fosc i a partir de les dades sobre la crisi energètica i ecològica i els primers Informes del Club de Roma sobre els límits del creixement, apareixen les primeres reflexions d’alguns marxistes, com Manuel Sacristán entre nosaltres o Wolfgang Harich a la desapareguda República Democràtica Alemanya. Harich va publicar l’any 1975 un llibre titulat Comunisme sense creixement? Babeuf i el Club de Roma, i Manuel Sacristán va ser un del primers a veure que els problemes de l’energia passaven a ser un problema estratègic i que el socialisme, també als països de l’est d’Europa, aniria al desastre si no assimilava una motivació ecològica revolucionària.
Manuel Sacristán, enfront de la lectura del marxisme dominant a la II Internacional i a la Unió Soviètica, va rescatar les observacions de Marx sobre el paper també destructiu del desenvolupament de les forces productives sobre la naturalesa. I plantejà a la vegada que una ecologia que no entengui la relació entre el productivisme i la lògica del capital, la lògica del guany, està condemnada al fracàs -o pitjor, a la recuperació pel sistema.
Aquesta és l’època en què apareixen també Michael Löwy a França, Daniel Tanuro a Bèlgica, als Estats Units John Bellamy Foster, James O’Connors… És a dir, emergeix un marxisme ecològic que connecta en bona part amb la revisió dels partits comunistes, que revisen aquesta creença mil·lenarista en el desenvolupament il·limitat de les forces productives. El Partit Comunista d’Espanya, per exemple, era pro nuclear, Santiago Carrillo havia escrit un llibre, Eurocomunismo y Estado, a on defensava les centrals nuclears. Els comunistes heterodoxes a Catalunya, en minoria clara, vàrem fundar una revista, Mientras Tanto, amb Manuel Sacristán, Paco Fernández Buey, Joaquim Sempre i d’altres, que ens oposàvem a les centrals nuclears i a aquesta visió antiecològica que encara persistia en alguns partits comunistes com l’espanyol, el francès clarament pro nuclear, a diferència d’altres com el Partit Comunista italià i d’altres que ja van fer una recepció crítica.
Avui crec que està força assumida en els partits comunistes la importància, la centralitat, de la qüestió ecològica. I la idea que la crisi ecològica és també una crisi social.
En parlar de cap a on haurà d’evolucionar l’anàlisi marxista cal fer la reflexió que allò que està fallant no és la natura sinó la societat, la seva estructuració interna i les seves formes d’intercanvi amb la naturalesa. És a dir, la crisi ecològica i la crisi social són una i la mateixa crisi: la crisi de sistema capitalista. I això crec que ja ha de formar part de la cultura marxista avui en dia.
Fins i tot podríem dir que l’expressió de ‘crisi ecològica’ –encara que no la discuteixo- és una mica enganyosa. Perquè allò que està en crisi no és la natura, sinó la relació entre la societat i la natura. No està en crisi el clima, sinó la pertorbació que l’activitat humana produeix sobre el clima. És una forma de l’activitat humana, determinada històricament, basada sobre els combustibles fòssils, la que està produint aquesta crisi. La crisi ecològica, dit d’una altra manera, és una manifestació de la profunda crisi sistèmica del capitalisme. I això és part de la nova cultura que un marxisme ecològic i un comunisme verd han d’assumir en aquest segle.
