1. Un debat imprescindible
Durant les darreres setmanes, cada vegada es debat més sobre el nostre sistema educatiu, sobretot arrel de la situació a les escoles durant el confinament. La majoria d’aquestes reflexions inclouen una denúncia que és necessari compartir, i que rau en l’oblit del debat educatiu en els grans mitjans durant els darrers temps. Efectivament, el temps dedicat als bars, hotels, platges o partits de futbol ha estat incomparablement superior a la discussió al voltant de les nostres escoles, que només ha tingut protagonisme en el moment de la seva reapertura.
Cal posar de manifest la centralitat que ha de tenir el debat sobre el model educatiu a la nostra societat, i no només es tracta de parlar de les escoles a conseqüència del confinament, sinó de plantejar-se un seguit d’interrogants que venen de molt més lluny.
2. Sobre el tancament de les escoles
El tancament de les escoles ha estat una mesura correcta. L’evidència científica disponible a l’inici de la pandèmia era la de que la majoria dels virus tenen en la infància un paper fonamental en la seva propagació. Per aquest motiu, s’han tancat escoles a països tan diferents com la Xina, Espanya, Cuba, Itàlia o França.
L’actual evidència científica, en canvi, comença a posar en dubte el rol dels nois i noies en el contagi del coronavirus. Encara no s’ha contrastat de manera definitiva, però la tendència dels estudis més recents va en la línia de que com a màxim la infància té un paper idèntic a la de la resta de la població.
A l’espera de més evidències, no hem de criticar les decisions preses fa tres mesos en base al que diuen alguns estudis actuals, i més en una pandèmia on des del principi s’ha reconegut que la ciència tenia (i té) moltes incògnites a resoldre. Sí que s’ha de debatre com ha estat la reapertura o si el confinament infantil s’hauria d’haver trencat uns dies abans.
Evidentment, si en el futur es demostra que la infància no té el rol de propagació preassignat fa uns mesos, un hipotètic nou confinament ha de tenir en compte aquest fet, i centrar-s’hi en els col·lectius realment vulnerables. Igual no és necessari el tancament de les escoles, i sens dubte això seria una molt bona notícia per a tothom.
A més, crec que torna a ser denunciable el fet de que els mass media centrin tot el debat sobre aquest tema, oblidant de manera interessada que la reflexió sobre el sistema educatiu hauria d’anar molt més lluny. És important no caure en aquest parany.
3. La vulneració del dret a l’educació en condiciones dignes
Aquest és un tema central en la discussió. El sistema capitalista és incompatible amb la garantia del dret a l’educació en condicions equitatives, perquè és precisament generador d’unes desigualtats que a més es van incrementant de manera progressiva. Les escoles podrien, amb més recursos, jugar un paper més important en la compensació de les desigualtats, però mai no podran resoldre injustícies que són estructurals a les societats actuals.
El coronavirus ha contribuït a visibilitzar encara més aquestes diferències socials, però no hem de caure en l’errada de senyalar a la pandèmia, sinó al sistema. L’escletxa digital que s’ha posat de manifest ja existia, i a més és efecte de la bretxa social. El que ara s’ha agravat és que certs col·lectius vulnerables, a més, han perdut el dret a la presencialitat, amb el que això pot tenir d’un cert alivi per a determinada part de l’alumnat, que troba a casa seva unes condicions de vida molt difícils.
Al nostre país es vulneran cada dia els drets de la infància. A les escoles veiem com una part de nens i nenes arriben de casa sense esmorzar, viuen en condicions d’amuntegament, pateixen maltractaments físics o psicològics, tenen famílies a l’atur, amb pares o mares a la presó o amb problemes d’alcoholisme, i fins i tot vivim intents de suïcidi. Evidentment, aquestes mancances són incompatibles amb unes condicions d’estudi dignes.
La vulneració del dret a l’educació en condicions dignes i igualitàries forma part d’una vulneració més àmplia dels drets de la infància. No és un problema derivat del coronavirus, sinó del capitalisme. Per tant, no s’acabarà amb aquestes injustícies de manera automática quan finalitzi la pandèmia, a no ser que portem el debat a termes més amples i qüestionem d’arrel les mancances del sistema econòmic i social que patim.
4. La redistribució de la riquesa com a element estructural de millora
La redistribució de la riquesa és un element clau si volem respectar els drets de la infància i el dret a l’educació en condicions més dignes. No es tracta només d’impulsar el necessari increment de la inversió educativa, sinó que calen polítiques socials de gran profunditat. És necessari parlar d’una reforma fiscal radical i progressiva, d’un increment significatiu dels impostos a les grans empreses i les grans fortunes, de la implantació d’una autèntica renda bàsica, de la nacionalització dels sectors estratègics de l’economia i, per suposat, d’un pla de xoc social que inclogui el respecte als drets de la infància i al dret a l’educació.
En definitiva, el sistema educatiu no es troba aïllat de la societat, sinó que interactua amb la mateixa i té un marge d’acció limitat a l’hora de transformar-la. Parlar del dret a l’educació implica, per tant, debatre sobre situacions més àmplies, i per suposat no caure en la trampa de centrar-se en el coronavirus com a element protagonista, com pretén la major part de l’establishment quan centra tota la discussió en el coronavirus.
5. La necessària reflexió sobre els temps i els continguts
De cara al curs acadèmic 2020-2021, s’intentarà centrar tot el debat en les ràtios precises en base a la situació sanitària, en la recerca d’espais complementaris dintre o fora de les escoles o en la contractació del professorat necessari. L’objectiu irrenunciable ha de ser la completa presencialitat en tota l’etapa d’ensenyament obligatori, però més enllà d’aquests temes hauria de ser el moment de debatre sobre el model educatiu que volem.
D’entre tots els temes a tocar, m’agradaria introduir unes aportacions sobre alguns en concret. En primer lloc, sobre els temps de treball i d’estudi de tota la comunitat educativa, és a dir, famílies, professorat i alumnat.
Respecte a les famílies treballadores, cal una reducció generalitzada de la jornada laboral. No és possible que l’increment de la productivitat generat durant tot l’últim segle no repercuteixi en absolut en la disminució del temps de treball. L’apropiació privada de l’excedent s’ha realitzat des de la lògica d’un manteniment d’uns horaris laborals completament inacceptables si tenim en compte el progrés científic i tècnic acumulat.
Pel que fa al professorat, no es tracta tant d’una reducció de la jornada, tot i que és de justícia que s’ha d’equiparar la de tothom (centres públics i concertats, mentre no n’hi hagi una xarxa única). El que és més important és una disminució de les hores de classe, de manera que quedi més temps disponible per a la preparació de les mateixes, per a la formació i sobretot per a la concreció del model educatiu al centre.
Finalment, hem de discutir si té sentit que l’alumnat faci jornades escolars equiparables a la de les seves famílies, o fins i tot més llargues si compten les extraescolars i el temps d’estudi a casa. Altres països obtenen millors resultats amb menys hores de classe. L’escola no pot convertir-se en un aparcament. La discussió sobre si és més pedagògic una jornada intensiva o una de matí i tarda és en gran part fals, perquè el tema principal hauria de centrar-se en una reducció de les hores de classe, de manera que les tardes siguin compartides per tota la família, com succeeix en gran part en el model social i educatiu dels països nòrdics.
Pel que es refereix als continguts, està preocupant molt la pèrdua dels mateixos durant la pandèmia, quan en realitat el volum dels temaris impartits a les escoles és excessiu i fins i tot repetitiu. Es parla molt de treball per projectes, d’avaluació per competències i d’innovació educativa, però novament no es realitza partint de la base de quin model educatiu volem per als nostres fills i filles.
6. Els efectes de l’escalfament global sobre les escoles
Crec que és interessant acabar fent una reflexió addicional que posa de manifest el que es deia al principi, és a dir, l’escassa preocupació que de vegades tenim davant les condicions d’estudi de l’alumnat. Durant els darrers anys, fruit en gran part de l’escalfament global, les temperatures que s’assoleixen a les aules durant alguns dies del juny o del setembre poden arribar als 30 graus, mentre que als despatxos de les oficines no pot superar els 25.
Resulta simptomàtic que alguns presumptes experts recomanin que el curs acadèmic acabi més tard o comenci abans, i posa de manifest que en la majoria dels casos no han trepitjat un aula a la seva vida. Seria molt trist que aquest debat sobre la temperatura dintre de les aules arribi al gran públic quan es produeixi alguna desgràcia, com sol passar amb moltes temes dintre de la nostra societat. Senzillament, és un tema que no existeix, sembla que l’aire condicionat sigui un altre dels drets inaccessible per a l’alumnat.
7. Conclusions
Aquestes reflexions tracten de portar el debat sobre les nostres escoles més enllà dels efectes del coronavirus. El que ha fet la pandèmia és visibilitzar les mancances ja existents, i si no centrem la discussió en la superació de les mateixes no arreglarem els problemes de fons. I aquestes mancances s’estenen al model econòmic que genera unes desigualtats inadmissibles. A tot això es suma la falta de definició del model educatiu que volem, perquè senzillament no interessa educar a persones massa crítiques amb l’actual realitat social, i el debat es desvia cap a una suposada innovació que queda totalment descontextualitzada. Parlar d’educació és també parlar de tot això. El més fàcil és centrar les crítiques als governs en un moment determinat, però el que s’ha de fer és replantejar radicalment tot el sistema.
Respecte a les solucions, aquestes han de tenir un caire global i radical. Quan es parla de més finançament, de redistribució de la riquesa o de reducció de la jornada laboral o escolar s’està debatent al voltant del nucli dur del sistema econòmic, que és la disputa de l’excedent econòmic o, dit en altres termes, de lluita de classes. I quan es parla d’educar a persones amb esperit crític, igualment estem qüestionant l’actual hegemonia del pensament neoliberal.
