Jose Mansilla (@antroperplejo)
Durant els dies de confinament viscuts a conseqüència de l’Estat d’Alarma, els carrers de moltes ciutats i pobles s’han vist desproveïdes d’una presència habitual: els turistes. En el cas de la capital de Catalunya, obstinada des de fa dècades a esdevenir una Copacabana barcelonesa, tal com deixà dit l’alcalde franquista Josep Maria de Porcioles, l’efecte de veure el seu entramat urbà buit de visitants ha estat encara més impactant, si cal.
Durant escassos tres mesos, llocs tan visitats com el Barri Gòtic, la Rambla, les platges i altres han estat testimonis de canvis impactants en la seva forma d’ús habitual, aquella que donava prioritat al valor de canvi per sobre d’una forma de producció de l’espai basada en relacions socials desmercantilitzades, al servei de l’espontaneïtat, la trobada i la sociabilitat potencial típica dels espais urbans. Nens i nenes jugant a la pilota a la porta d’una Catedral reformulada fa gairebé cent anys per mostrar l’esplendor d’una classe social en concret, pícnics a l’aparcament del Parc Güell, indret cedit, no oblidem, a la ciutat per al seu ús i gaudi pel propietari original o un Turó de la Rovira que ha recuperat part de la funció principal de la seva transformació, esdevenir un espai d’esbarjo basat en la recuperació de la memòria històrica de Barcelona.
No obstant això, aquesta postal idíl·lica d’una ciutat de i per als seus veïns i veïnes sembla tenir els dies comptats. L’aposta decidida per accedir a una suposada nova normalitat ha portat als diferents nivells del poder polític de l’Estat a posar-se mans a l’obra i acabar, com més aviat, amb aquest miratge. Per a això, des del Govern central, després d’un llarg estira-i-arronsa, s’han flexibilitzat les mesures que impedien el lliure desplaçament entre territoris i s’ha proposat una obertura de fronteres que permeti l’arribada del mannà del turista estranger. Encara que, a l’hora d’escriure el present text, no hi ha concretades mesures específiques d’ajuda al sector, des de Madrid també s’ha assenyalat la necessitat d’avançar en aquest sentit a nivell financer. La Generalitat camina, des de fa mesos, perduda en les seves raons, i el màxim que ha arribat ha estat a plantejar campanyes microsegmentades amb l’objectiu d’atraure un públic molt concret provinent, en la seva gran majoria, de la resta de l’Estat. I l’Ajuntament de la ciutat… bé, l’Ajuntament de la ciutat és una altra història. A la dinàmica de flexibilització en la concessió de llicències de terrasses més àmplies, el que ha comportat un pas més enllà en la terrassificació dels seus carrers i places, cal sumar-li una aposta decidida, sobretot per part de PSC, soci de Govern de Barcelona en comú, pels avantatges d’un suposat turisme de qualitat -llegeixi, de i per rics-, per recuperar el turisme de creuer i per considerar l’actual Pla Estratègic de turisme 2020, vigent, com la panacea que, amb la seva sola presència, acabarà tots els mals generats per una dinàmica de dècades.
Com deia Marx a El 18 Brumari de Lluís Bonaparte, “la història ocorre dues vegades: la primera vegada com una gran tragèdia i la segona com una miserable farsa”. D’aprofitar la situació extraordinària plantejada pel COVID19 per repensar el model de turisme que ens ha portat fins a una situació de massificació, increment insostenible dels lloguers, privatització de l’espai públic, precarietat laboral, impacte mediambiental, etc., depèn que la nostra ciutat no acabi, definitivament, com una farsa.
