Adelina Escandell, presidenta de la Fundació L’Alternativa
Bru Laín, professor de sociologia de la UB i secretari de la Xarxa de la Renda Bàsica
Fa molts anys el moviment obrer, després de fortes lluites i patint una gran repressió, aconseguia la jornada laboral de vuit hores: vuit hores de treball, vuit de descans i vuit per a l’oci (estudi). Però és evident que en el segle XXI aquesta conquesta se’ns ha quedat curta. Per una banda els avenços tecnològics han permès treballar menys hores i, així i tot, incrementar la productivitat, però també hem canviat la forma d’entendre i prioritzar les activitats humanes, deslliurant-nos de la visió capitalista que ens redueix a la nostra força de treball i entenent que el treball productiu és necessari per garantir la vida i l’organització social, però que no és allò que ens defineix com a humans.
Durant la pandèmia hem vist que no és això el que s’ha fet. Les cures han passat a ser responsabilitat en exclusiva de les famílies i, en especial, de les dones, que ja les assumien. Escoles i centres de dia tancats, però les persones havien de seguir treballant des de casa. I en tot el procés de desescalada, encara s’ha fet més evident: han obert tots els sectors productius, però no així els centres educatius o de cures.
En una futura República cal posar les cures al centre de l’organització social i, per això, cal garantir uns serveis públics de qualitat, però també assegurar que totes les persones tinguin garantides unes condicions mínimes per a la seva existència material. Sense garantir l’existència material no podem parlar de llibertat. Això es podria aconseguir a través d’una Renda Bàsica, una prestació monetària pagada per l’estat de forma universal i incondicional que garanteixi els mínims per a poder viure.
Com ens expliquen a la Xarxa de Renda Bàsica (RRB), “La Renda Bàsica és una assignació monetària equivalent, al menys al llindar de la pobresa que es recolza en base a tres principis: el de la individualitat (la renda bàsica la reben els individus, no les famílies o altres unitats de convivència), el de la universalitat (la renda bàsica la rep tothom) i el de la incondicionalitat (es rep al marge de qualsevol altre tipus de circumstància)”. Suposaria així l’establiment d’un nou pacte social que implicaria un increment del poder de negociació de les classes populars, que serien les més beneficiades per la seva introducció.
La Renda Bàsica es sustenta en mesures de progressivitat fiscal que fan que l’increment d’impostos per a la burgesia sigui enormement superior a la prestació monetària que aquesta pugui rebre. Segons estudis de la RRB, el 20% més ric de la població serien els que perdrien. I per contra, el 80% guanyaríem.
Com que garantiria l’existència material de tota la població, la Renda Bàsica suposaria una transformació profunda a nivell ideològic i organitzatiu. Permetria, en efecte, fer un salt qualitatiu en la presa de consciència i en la capacitat de la classe treballadora d’organitzar-se i participar del moviment obrer, de la política i dels moviments socials, en disposar de més temps, tenir les seves necessitats mínimes cobertes i no haver de patir per les represàlies. En definitiva, una renda bàsica lliure del paternalisme institucional que impliquen les condicionalitats d’altres ajudes i prestacions monetàries. Una renda que, realment, proporcioni autonomia. Benvingut l’Ingrés Mínim Vital, que es va aprovar al Regne d’Espanya la setmana passada; segur que ajudarà a moltes persones, però com diu la cançó “No és això companys, no és això”.
I si això és cert per a tota la ciutadania, molt més necessari per a les dones. Abans de la pandèmia, la pobresa i el treball precari tenien majoritàriament nom femení, unes condicions que treuen autonomia personal i no et permeten planificar la teva vida i els teus desitjos a mitjà i llarg termini. També hem vist que després de la crisi del 2008, amb les retallades de serveis socials, les dones treballadores s’han hagut d’ocupar, quasi en solitari, de les cures a les persones dependents del cercle familiar (persones grans, malaltes, infants, etc.).
Ara hem vist que els treballs que són imprescindibles a la societat, els treballs de cura i atenció a les persones, estan ocupats majoritàriament per dones. Però al mateix temps, són treballs poc valorats socialment i, per tant, econòmicament. També hem vist com durant aquests dies de confinament la violència masclista s’ha vist agreujada.
Cal un nou dret que permeti a les dones la capacitat de negociar les condicions de treball, que els permeti autonomia econòmica, és una mesura que afavoreix especialment aquest sector de la societat més castigada. La renda bàsica, universal, incondicional, suficient i individual és una sortida feminista a la crisi. I l’hem de considerar com un nou dret; el dret a l’existència. Un dret pel segle XXI. Qui pot estar en desacord en conquerir aquest nou dret?
