A l’entorn d’esquerres i republicà català en general s’ha utilitzat molt la fórmula “company” cap a les persones que compartim visió ideològica. Realment, en un principi, el terme camarada era bastant aliè, era un terme que estava molt enfocat en l’àmbit militar, en l’àmbit de l’exèrcit; però crec que ja es va resignificar amb 1917 amb el triomf de la Revolució d’Octubre a Rússia i sobretot als espais comunistes -des del món soviètic als partits comunistes de països occidentals- van començar a adaptar aquest terme de camarada que designava aquesta relació entre iguals.
Al llibre “Necessitem camarades” de Jodi Dean (publicat per Tigre de Paper el passat mes de febrer) ens fa una reflexió de com ens segueix sent útil per recuperar aquest ús públic de la camaraderia i com s’explica que hagi sigut tant estès durant l’última dècada i, bàsicament, durant l’últim segle. Llavors, personalment, veig una diferència entre un company i una camarada sobretot perquè hi ha un vincle molt més profund i molt més proper que al que em dona el camarada i de fet crec que, com afirma Dean, és veritat que tothom pot arribar a ser camarada, però realment no tothom ho és. Crec que això també és diferent del company, ja que va més enllà del partit, del sindicat i dels nostres espais militants.
Cal dir que, depenent dels espais, l’ús de la paraula camarada ha sonat molt arcaic i hi ha qui en fa un ús estètic. És veritat que, si s’ha de donar un ús a aquest concepte, no ha de ser superficial sinó que ha de ser real, de fons, i evitar aquesta estètica, que tampoc no és una cosa intríseca d’utilitzar camarada, sinó que també pot anar lligada a utilitzar company o germà. Al final, no hauria d’implicar una visió estètica de l’ús de la camaraderia.
Aprendre de les lluites del segle XX
Durant molt de temps i sobretot des de finals de la Guerra Freda i el bloc de l’est hi ha hagut aquest estigma i, per dir-ho d’alguna forma, tot el que ha estat relacionat o pugui fer olor de comunisme i amb això entra el terme camarada, sobretot perquè va ser un model que no va funcionar o perquè el neoliberalisme ha guanyat la batalla ideològica. Això ha contribuït al fet que part de la societat, sobretot a principis del segle XXI, hagi vist als partits comunistes com ens fossilitzats, que són part de la vella política i no poden evolucionar i part de l’esquerra ha buscat alternatives i altres eines durant aquestes primeres dècades del segle XXI.
Els esdeveniments de l’última dècada -des de la crisi de 2008, el desmantellament de l’estat del benestar, la crisi de sobirania, el retorn de la ultradreta…- han generat que un sector de l’esquerra torni a mirar cap al passat per veure en què hem fallat, què podem recuperar del segle XX. Un dels elements de referència ha estat la Revolució d’Octubre -es va veure molt clar el 2017, al fer 100 anys de la revolució-, però ara també es parla sobre els Fronts Populars d’ençà que va sortir el trifatxito a Andalusia, també es parla de nou de les democràcies populars de la postguerra… I amb això crec que hi ha un altre cop un intent de recuperar quelcom que semblava caduc, que podia ser la camaraderia, que com explica Dean pot seguir donant respostes a la crisi de consciència i de mentalitats que estem patint. Les identitats no han solucionat el buit ideològic que va deixar la caiguda del comunisme i ara hi ha un intent de recuperar aquesta col·lectivitat que potser se’ns havia oblidat durant tot aquest procés.
Camarada, un concepte en femení
Que dins de les organitzacions d’esquerres hi ha certes desigualtats que es reprodueixen sistemàticament -com és el racisme, el masclisme o la lgtbfòbia- és un fet. I això no desapareix per molt que siguem camarades, companys i companyes o germans i germanes. De la mateixa manera que, per exemple, un home no deixarà de reproduir conductes masclistes i patriarcals per autodenomirar-se feminista o aliat. Al final, això és una qüestió terminològica i l’actuació davant d’aquestes diferències i aquestes desigualtats de les quals partim s’ha de fet en la nostra activitat militant de forma activa.
Comparteixo la visió de Dean de com la camaraderia és un terme neutre, que no discrimina per gènere en la seva terminologia. També comparteixo que associar el “camarada” a un home blanc cishetero, com s’ha fet tradicionalment, és invisibilitzar a tot un conjunt de dones que van lluitar de forma acarnissada en les files de centenars de partits comunistes per visibilitzar-se i defensar els seus drets front els seus camarades masculins -Clara Zetkin, Aleksandra Kollontai, Dolores Ibarruri, Marina Ginestà, Vilma Espín…-. Però, igualment, molts partits d’esquerres -i joventuts- continuen pecant d’aquesta masculinització dels seus espais i de les seves direccions -no solen ser res representatives amb les seves bases-, però per això cal treballar per la feminització de la política i la nostra militància -i no amb quotes o amb veus femenines moderant, sinó amb papers de responsabilitat, visibilitat pública, condemnat i actuant davant agressions… I sobretot construint espais segurs i que les dones militants puguin sentir-se plenes treballant en les nostres files-. Per tant, no crec que el debat hagi de passar per si el camarada és un terme neutre o no, sinó que la camaraderia pot ser una part de tota la feina que hem de fer per lluitar contra aquestes diferències a les nostres organitzacions.
El masclisme impregna les nostres relacions i no podem entendre que un partit comunista -o qualsevol organització política d’esquerres- estigui aliena a aquesta situació. Per tant, la camaraderia per si sola no eliminarà aquesta desigualtat que és de basa -i si ho aconsegueix estaria fent una tasca increïble perquè estaria aconseguint eliminar el masclisme dins d’un sistema capitalista-.
El que dóna la camarederia són uns valors, un igualitarisme, per tenir una base. És una forma d’entendre les nostres relacions i com ens relacionem amb la resta i, per tant, la camaraderia pot ser una eina que no funciona per si sola i, sí, cal fer una autocrítica als comportaments i actituds masclistes que han impregnat a molts partits comunistes i d’esquerres durant el segle XX -i també durant el segle XXI-. Aquests són fets que hem de denunciar, perquè, si no ho fem, no podrem construir espais segurs però emmascarar agressions.
Però això no és intrínsec a la relació de camaraderia i la seva reivindicació a camarades dones sigui masclista o que impliqui dir que “bueno, com hem tingut a Clara Zetkin al SPD aquest era feminista”. Doncs no, perquè Zetkin també havia de batallar dins les seves files per poder defensar els seus drets i poder defensar els seus posicionaments. I el mateix amb Kollontai i Ibarruri. I elles mateixes havien denunciat moltes vegades conductes denigrants per part dels seus companys. Per tant, crec que aquesta reivindicació no implica dir que aquests partits fossin feministes. Perquè, a més, parlar de feminisme a un Partit Comunista o d’esquerres al principi del segle XX, quan pràcticament el feminisme estava emergent, és un arcaisme.
La camaraderia com tipus d’ideal
Primer de tot, faig èmfasi un altre cop, s’ha d’entendre que tots som iguals i que dins de les nostres organitzacions hi ha unes certes responsabilitats i que això pot reproduir jerarquies, però que aquestes relacions no s’han de donar de dalt a baix, sinó de forma horitzontal. Aquest fet pot provocar tensions i problemes interns. Això és el primer per entendre una relació de camaraderia que sigui realment sana i fructífera per a la nostra organització.
Després ve el respecte. El respecte no només cap el camarada sinó també cap el projecte col·lectiu, entenent que les crítiques es fan, però es fan de determinada manera, entenent que tot un projecte ve després de molt treball i moltes hores dedicades i a vegades depenent com es desenvolupen poden ser més destructives que constructives, i no ajuden a construir, ans el contrari.
I després la qüestió de la solidaritat. Una qüestió que ens ha de suposar entendre que no només som camarades per nosaltres mateixos, no només som camarades pel nostre partit sinó que també podem ser camarades amb gent que no sigui del partit però compartim assemblea, a un sindicat i fins i tot fora de les nostres fronteres: un camarada pot ser també el treballador portuguès, cubà, veneçolà, xilè… No va només dirigit a nivell nacional.
Amb relació a això, l’autora utilitza que aquestes quatre formes de com s’ha de descriure el camarada -disciplina, alegria, entusiasme i coratge-. A mi em va agradar molt el de l’entusiasme, i crec que també és molt important per entendre que quan ets camarada no estàs sol i la tasca és col·lectiva i, per tant, sempre tens a altres persones que t’ajuden, que estan allà, que comparteixen el mateix projecte… I si caus o t’equivoques, tens sempre el teu company que estarà allà i t’ajudarà, ja que és recíproc. Entendre això ha de ser base per construir relacions de camaraderia sanes i que serveixin realment.
La camaraderia transcendeix les organitzacions
El camarada no ha de ser de forma exclusiva de la nostra organització: el teu camarada pot ser el teu company de l’assemblea de facultat, del sindicat estudiantil o laboral i, fins i tot, d’algun sindicat o organització que no sigui la teva però sigui propera. I el mateix amb les fronteres. Crec que seria ideal que hi hagués una unificació, però no és la situació. El punt clau a parlar-ne ara no és si estem dividits o no, sinó que estem dividits i en aquesta divisió tenim unes relacions properes que poden ser de camaraderia amb militants d’altres organitzacions. Aquesta hauria de ser la qüestió clau per parlar de camaraderia més enllà del nostre partit o organització política.
El context internacional del llibre és diferent del nostre. Són diferents cultures polítiques i, actualment a Espanya i Catalunya, tenim tota una diversitat organitzativa dins l’esquerra que no ens permet tancar-nos totalment o no entendre com a camarada al company d’assemblea o sindicat que és comunista però és d’un altre partit. Ens trobem en un context en què no tenim un partit comunista unificat, o un partit socialista unificat, i no estem en la situació de 1936 amb la creació del PSUC per la unió de diferents partits comunistes que havien actuat durant la II República.
A més, es pot fer (auto)crítica a moments històrics concrets però sempre des d’una visió historiogràfica que sigui fidel amb la nostra història nacional i internacional. I aquí entraria els mariners de Kronstadt però també a Catalunya el maig del 37. Llavors, un altre dels problemes també se’ns presenten dins l’esquerra i altres corrents ideològics del marxisme és que es parteix de blancs o negres -o que uns “eren molt dolents” o els altres…-. Això impossibilita que es pugui arribar a construir consens i entendre els processos en la seva realitat com a fets històrics que no eren tan fàcils de simplificar -com dir que el PSUC estava controlat per l’stalinisme i per tant es va aliar amb la Generalitat per reprimir el moviment anarquista i el POUM.
La disciplina com a element no dogmàtic
La qüestió de la disciplina crec que és una de les mostres de compromís. La disciplina no té per què ser dogmatisme ni autoritarisme, al final és la supeditació de l’interès individual -els desitjos o el progrés personal- pel col·lectiu -pel partit, sindicat, moviment o lluita-. Un exemple és quan t’encantaria anar amb els teus amics de festa però a l’endemà tens una reunió a les 9 del matí: què fas? Surts de festa i al dia següent no vas a la reunió per estar amb ressaca i amb son? No fer-ho és disciplina. I si ho fas, atent-te a les conseqüències i estigues igualment a la reunió a les nou.
Disciplina és una paraula que, encara més que camarada, ha sigut molt mal vista per part de l’opinió pública, però al final és sinònim de constància, d’unitat d’acció, de la crítica i del debat. La disciplina al final del dia és voluntària, i és el que marca el compromís amb el projecte polític.
Sentir que no estàs sol, reflexionar sobre nosaltres mateixos, sobre els nostres vicis, el nostre egoisme o indisciplina propis de tota una educació individualista i neoliberal que hem portat anys rebent… Crec que cal desenvolupar-lo des de l’horitzontalitat, entenent que ser indisciplinat no és només fallar al projecte, al camarada/company, sinó també a nosaltres mateixos. Des de la col·lectivitat. Comprenent, també, que portar tasques de responsabilitats a certs espais implica un compromís que pot marcar la diferència en molts aspectes.
