Entrevista publicada originalment en castellà al blog de l’autor.
“Hauries de conèixer a un gran lluitador, és una personalitat al seu país” – em va dir el treballador francès d’origen nord-africà que me’l va presentar. Era rigorosament cert. Durant molts anys Mamadou Mansaré ha encarnat la veu del moviment obrer guineà en la Confederació Nacional de Treballadors de Guinea (CNTG). Ens trobem en una parada obligatòria del sindicalisme francès: una mansió en plena naturalesa, lliurada als ocupants nazis per a ser utilitzada com a bordell, i que els primers resistents que van entrar a París amb els seus fusells van arrabassar als seus antics propietaris, per a tot seguit reconvertir-la en un centre de formació per a la lluita de classes.
Perquè l’internacionalisme són actes i no paraules, Mansaré estava sent allotjat gratuïtament per la CGT, “el sindicat els companys del qual van estar al meu costat al meu país, sota les bales”. Estava seguint un tractament mèdic. La seva grata veu no deixava endevinar aquesta llarga trajectòria en primera línia de batalla. Malgrat el seu fràgil estat de salut, acordem una entrevista que finalment va durar més de dues hores. Van transcórrer sense a penes adonar-nos.
Mansaré havia tornat fa poc a Guinea. I fa només uns mesos ens va deixar, el 6 d’octubre. Tenia 64 anys i va lluitar fins a l’últim instant a favor dels humils d’aquest continent saquejat. El seu retorn és un missatge per a les noves generacions: una vida sencera dedicada al combat social val la pena de ser viscuda. Chapeau bas, monsieur!
Els deixem amb aquesta entrevista publicada a manera d’homenatge. En ella, Mansaré trenca en mil trossos el relat de la història nacional basada en l’obra d’uns pocs individus, restitueix la veritable història de les Independències africanes i assenyala sense embuts als responsables d’aquest mortífer engranatge capitalista.
Com es va produir la independència de Guinea?
Guinea va obtenir la seva independència el 2 d’octubre de 1958. Va ser el primer país de l’imperi colonial francès a dir “No” i a obtenir la independència en un referèndum. Aquell “No” del 28 de setembre va ser percebut per De Gaulle i tot Occident com un desaire. El meu país va haver de pagar un alt preu per haver pres aquesta opció, per haver dit que “preferim la llibertat en la pobresa a l’opulència en l’esclavitud”.
Quina importància té Guinea a la regió?
Guinea és el tercer productor més gran de bauxita després d’Austràlia, però és la reserva més gran del món. I a més són reserves de qualitat. Tenim el millor ferro, amb dipòsits extraordinaris. Tenim urani, or, diamants, grans extensions de terra cultivable, les nostres aigües són de pesca abundant … Es diu que Guinea és la “Torre de l’Aigua” d’Àfrica, perquè tots els grans rius d’Àfrica Occidental tenen el seu origen a Guinea. Tenim el riu Senegal, el riu Níger i el riu Gàmbia, que neixen a Guinea. És com si parléssim de la importància del Nil per a Egipte.
Guinea estava en el bon camí cap al desenvolupament, què va passar llavors?
El que va passar és que França va retirar a tots els seus professors, va destruir tota la documentació de l’administració colonial, incloses les nostres partides de naixement que van ser cremades. No ens van deixar res. Els qui van venir a substituir-los per a ensenyar-nos a Guinea van ser professors russos, búlgars, haitians i del Dahomei -en aquells dies ja anomenats beninesos-. Així que jo vaig ser educat per professors russos al llarg del meu cicle, fins que em vaig graduar a la universitat. El nostre primer president, Sékou Touré venia del sindicat que va fer independent al país. També va ser un profund panafricanista.
En aquell context d’“onada d’Independències”, ¿quines relacions hi hagué entre els diferents moviments d’alliberament a l’Àfrica Occidental?
L’empresa en la qual jo treballava, la SBK (Société de Bauxite de Kindia), va ser creada especialment per a reemborsar als russos les armes que els russos i altres països del bloc soviètic ens enviaven per a destinar-les als diferents moviments d’alliberament nacional.
La nostra primera contribució va ser per al Front d’Alliberament Nacional d’Algèria. Les armes que arribaven a Guinea passaven per Bamako i després pel desert per a finalment lliurar-les a Boumédienne.
Després va haver-hi el moviment d’alliberament dels països de parla portuguesa, amb Guinea Bissau molt a prop nostre. Van ser les nostres pròpies tropes les que van lluitar allà.
Quin tipus de cooperació hi va haver?
Va ser Guinea la que va proporcionar l’ajuda a Guinea Bissau. Les armes van ser comprades al bloc soviètic, desembarcades en el port de Conakry, i després transportades per carretera. El Partit Africà per la Independència de Guinea i Cap Verd (PAIGC), que havia estat format per Amilcar Cabral, tenia la seva seu a Guinea. Els combatents del PAIGC van ser entrenats a Guinea per l’exèrcit guineà i professors cubans, perquè en els anys seixanta existia una cooperació militar i sanitària entre Guinea i Cuba. La primera intervenció combinada de tots dos va ser al Congo, on es trobaven tropes guineanes i cubanes. El Che Guevara havia anat al Congo per a ajudar al moviment lumumbista l’abril de 1965. Però era massa tard. Aquell fracàs explica encara avui l’actual desestabilització del Congo.
Els combatents del PAIGC no sols s’entrenaven a Conakry, sinó que també se’ls donava allotjament. Amílcar Cabral, Nino Vieira i tot l’Estat Major eren allà. I les nostres tropes també es disfressaven de combatents del PAIGC per a lluitar al seu costat.
En aquell desigual equilibri de poder amb les potències colonials, la unitat panafricana era necessària…
Sí, els portuguesos van atacar primer a Guinea i després van assassinar a Cabral el 20 de gener de 1973. El 22 de novembre de 1970 van arribar uns vaixells a Guinea que van desembarcar a mercenaris per a donar un cop d’estat, però va fracassar. Tot el poble va participar en la seva derrota perquè tothom estava obligat a tenir una formació de milicià. En graduar-se de la universitat, tots havíem complert un any d’entrenament militar. Ens uníem a l’empresa, però en cas que se’ns necessités, si es declarava una guerra havíem d’estar preparats.
Afortunadament, la guerra mai va ocórrer. Va haver-hi atacs, com la incursió de mercenaris de Sierra Leone que van venir a atacar-nos l’any 2000. Però només ens va portar un mes, els vam fer fora!
Després vam tenir Angola. El primer president angolès va ser Agustinho Net. Era molt popular, va fer el seu entrenament militar a Guinea. Les armes també es van transportar de la mateixa manera de Guinea a Angola.
Com s’explica aquesta acollida tan important als líders panafricans a Guinea?
Recordem el cop d’estat contra el President de Ghana, Kwame Nkrumah. Quan es va produir aquell cop, a Guinea li vam donar la benvinguda a Nkrumah. Fins i tot va ser designat copresident de Guinea! Des de la Independència, Guinea ha estat un país que realment ha desitjat aquesta unitat. Primer comencem reunint a Guinea, Mali i Ghana. Però no va funcionar a Mali, a causa del cop contra Modibo Keita. Després la unitat també es va veure impedida per la destitució de Nkrumah. De fet, Guinea és l’únic dels tres països que va poder assumir la tasca panafricana.
El líder sud-africà del Congrés Nacional Africà (ANC) Thabo Mbeki, així com el President Nelson Mandela, van completar la seva formació al nostre país. El primer passaport de Mandela va ser guineà! Va ser gràcies als seus passaports diplomàtics guineans que tots aquests líders que he esmentat van poder viatjar, ja fos des d’Angola, Zàmbia, Zimbàbue com Robert Mugabe o Moçambic com el seu primer president Samora Machel de 1975 a 1986. Machel va portar al seu país a la independència després d’una guerra d’alliberament contra els portuguesos. Després de la seva mort, la seva esposa Graça Machel es va convertir en la Primera Dama de Sud-àfrica en les segones noces amb Nelson Mandela en 1998.
Tots aquests països van rebre ajuda del Govern guineà a través de les empreses mineres de bauxita. Enviàvem la nostra bauxita a través de vaixells russos a Ucraïna. Hi havia una fàbrica que va ser construïda especialment per a la nostra bauxita. L’empresa Nikolaev va ser la base sobre la qual es va fundar el grup Russal d’avui. És un gran grup miner, però durant el període de l’imperi soviètic, Nikolaev pertanyia a l’Estat. Nikolaev va ser construïda especialment per a transformar la bauxita en alúmina i pagar el deute al bloc soviètic: les armes, els mestres, els metges que ens van enviar, així com la infraestructura que estàvem construint.
Aquells esforços d’unitat panafricana van ser sotmesos a una contenció per part de les potències colonials. És difícil imaginar que Guinea, el cor de la resistència, pogués salvar-se de la tempesta. Com van procedir?
Com deia, Guinea ha fet una contribució significativa a l’alliberament dels altres països d’Àfrica Occidental. Per això ha estat víctima de molts cops d’estat. En alguns escrits, podem llegir que Sékou Touré va ser un dictador, un home sanguinari, que va matar a aquest i a aquell… Com sempre, és molt fàcil distorsionar la realitat per qui té el poder de la comunicació.
Vegem com era la “Françafrique” baix De Gaulle, amb els negocis de la xarxa Foccart. Ells mateixos han reconegut tots els cops d’estat que van organitzar a Guinea. Van admetre estar darrere de tants intents de cop… però no ho van aconseguir. Mai. Fins a la mort natural del President Sékou Touré, cap cop d’estat va tenir èxit… perquè el seu poble estava amb ell!
Com es va implicar al sindicat?
En aquella època tothom estava organitzat. Quan un jove acabava els seus estudis, no havia de buscar-li cinc peus al gat, sinó que senzillament començava a treballar. Automàticament i qualsevol que fora el seu nivell. Es podia triar entre tres empreses. Quan em vaig graduar a la universitat vaig triar SBK. Em vaig dir: “Bé, si aquesta empresa està pagant el nostre deute, prefereixo treballar allí en comptes d’en CBG, que està al servei dels imperialistes americans d’Alcan (Alcoa i Río Tinto)”. Vaig prendre la meva pròpia decisió.
El sindicat va exercir un paper molt important, almenys per a mi, en la sensibilització de la població de l’Àfrica negra. Va ser el primer a començar a explicar les injustícies que estàvem sofrint. Occident mai ha reconegut el genocidi negre! Un a penes pot imaginar el que és el trànsit triangular entre Àfrica i Europa. Només Amèrica, el “tràfic d’esclaus”, representa a més de 200 milions de morts. A Nantes hi ha un memorial amb tots els noms dels capitans dels vaixells que van participar en aquell “comerç d’esclaus”. Se solia ficar als negres en vaixells a Àfrica…I a partir d’allí, eren repartits i venuts com a animals salvatges. Se separaven les dones…
Només amb aquest sistema, 200 milions de persones van morir. No és això un genocidi? I això sense parlar dels negres que van morir a Amèrica! Sense esmentar els que van morir en les batudes! I quants africans van morir només per la collita del cautxú, per les empreses Michelin? Potser la colonització no és un genocidi?
Si Europa s’ha desenvolupat, és gràcies a les riqueses d’Àfrica. Avui se’ns diu que som immigrants. Els colonialistes van venir i ens van imposar la seva llei. S’han emportat la riquesa del nostre continent. Per a ells no fa falta visat, ens continuen saquejant!
Diu que també eren presents empreses de països imperialistes per a explotar els recursos de Guinea. Pot aprofundir en això?
Sí, a l’època de Sékou Touré existia la CBG, la Compagnie de Bauxite de Guinée, de la qual el 45% pertanyia a l’Estat guineà i el 55% al grup Alcan. Hi havia Pechiney, un grup francès que estava en Fria. És la primera planta d’alúmina a Àfrica, construïda pels francesos. Després de la mort de Sékou Touré, en l’època de Lassana Vaig comptar, la van vendre als estatunidencs. Avui dia, aquesta fàbrica pertany al grup Russal.
Comparem el preu de la bauxita, per exemple, amb el preu de l’alumini, que és l’element final de la bauxita… És amb l’alumini que fem llaunes, flascons, etc. Perquè quan es compara el preu d’una tona d’alumini i una tona de bauxita, és la diferència entre un rierol i un oceà! El màxim que li donaran és potser 28 o 30$ per una tona de bauxita. Mentre que l’alumini arriba fins a 2.000 o 3.000$ per tona.
En els anys seixanta, alguns grups de països del Sud es van unir per a defensar els seus drets econòmics, la seva sobirania quant al preu de les matèries primeres…
Sí, el cas de la bauxita a Guinea és un exemple d’això. En l’època de la Primera República era un guineà qui ocupava aquest càrrec. Però tot es va aturar després de la mort del President. Volien seguir l’exemple de l’OPEP (Organització de Països Exportadors de Petroli), fer el mateix per a regular el preu de la bauxita. Però les multinacionals mineres són molt poderoses i no va ser possible. Avui dia, aquestes multinacionals són Alcan (Alcoa i Río Tinto), Val, Russal, els xinesos…Venen i prenen el control de les concessions. No hi ha diferència entre elles, sinó que es copien les unes a les altres.
¿Com funciona això de les concessions?
Per a atreure a les multinacionals al seu país, un país es veu obligat a fer moltes concessions. Per exemple, posem que un país ofereix una concessió de 20 mil dòlars i la multinacional li contesta “és massa, no puc pagar més de 10 mil”. Llavors el govern diu: “Vols que t’eximeixi dels impostos portuaris durant deu anys? No pagaràs impostos sobre la renda. Els teus expatriats no contribuiran a la seguretat social”… Bé, doncs això són molts impostos! Mentrestant la multinacional utilitza les vies de comunicació, els rius, contamina amb els seus diversos productes! Les persones i les comunitats es veuen privades de les terres que van ocupar des dels seus avantpassats. I com a compensació, no se’ls dóna cap altra eina de treball.
Posem que dos països tenen el mateix mineral, per exemple. Doncs bé, un país considera que ha de donar totes aquestes facilitats per a atreure a una multinacional, perquè al país veí també li agradaria que vingués. Tothom vol que vingui. De manera que la multinacional decideix segons qui té el millor mineral i els millors avantatges que li ofereixen. Així que Àfrica està lluitant contra si mateixa!
¿Com es pot escapar d’aquest cercle viciós?
L’informe de l’expresident sud-africà Thabo Mbeki sobre els fluxos financers il·lícits mostra que les exempcions que els països van concedir a les empreses mineres multinacionals en concepte dels diversos impostos van superar en 10 vegades l’ajuda bilateral proporcionada pels països occidentals.
En lloc de proporcionar-nos aquesta “ajuda”, els nostres diferents països podrien acordar un únic codi miner idèntic, imposant els mateixos requisits a les multinacionals. En tal cas, deixaria d’haver-hi competència entre els països africans.
Avui dia països com els Estats Units o França estan molt presents a Àfrica. Per exemple, amb programes de cooperació en la “lluita contra la corrupció”. Són aquests els seus veritables objectius?
Encara sort que el ridícul no mata! En lloc d’enviar a ONG’s… que ens ajudin a recuperar els nostres fons a través dels paradisos fiscals miners! Nova Jersey és un paradís fiscal miner. Toronto, al Canadà, és un centre neuràlgic! Les borses d’Anglaterra i Singapur també són centres d’operacions!
A Europa han tret tot un arsenal per a lluitar contra aquests paradisos fiscals des del punt de vista financer. Però mai es parla dels paradisos fiscals miners. Què estan fent les companyies mineres? Totes estan recuperant els seus diners en els llocs que acabo d’esmentar. Fins i tot les empreses xineses estan cotitzant en Nova Jersey. Tot el que roben, ho porten allí per a rentar-ho, perquè sigui diners nets. Ni tan sols sabem quina quantitat de tonatge real dels minerals s’extreuen als nostres països!
Si mires el mapa de Guinea, pots localitzar Boké, al costat del port i de Guinea Bissau. La frontera prop de Boké era precisament on es van localitzar els principals llocs de batalla durant la lluita contra l’exèrcit portuguès… Tota aquesta zona de Boké és molt rica en bauxita. Doncs avui dia, hi ha més de cinquanta multinacionals de totes les nacionalitats en aquesta petita zona de Boké-Boffa. Ja siguin multinacionals xineses, australianes, russes, americanes… tothom corre a aquest lloc! Imagina la pressió que existeix al meu país! I si un observa la població, és molt pobra! Així que quan sento parlar d’ONG’s… Per què no investiguen a on van les riqueses?
