Juanma Rodríguez
Els sindicats porten temps patint una campanya mediàtica d’intoxicació i de llegenda negra, que té com a objectiu desprestigiar la seva tasca i deixar a la classe treballadora sense l’eina que millor ha funcionat en la història per defensar-se dels patrons. Per mesurar l’impacte d’aquesta campanya només cal veure com sectors d’esquerres es sumen a aquest tipus de campanya, o com l’afiliació sindical ha perdut la seva quotidianitat i ha passat a ser una excepcionalitat.
La pandèmia ha portat l’aturada en sec de moltes activitats econòmiques, molts Expedients de Regulació Temporal d’Ocupació, i una lluita sindical que no podia ser com sempre, presencial, que no podia fer servir les eines de pressió de sempre. És per això que hem volgut fer unes preguntes a un sindicalista jove, en Carlos Díaz. Ell és laboralista i treballa per a la Federació de Serveis a la Ciutadania de CCOO de Catalunya. Com no podia ser d’una altra manera, l’entrevista s’ha respost per escrit. Això fa que les respostes siguin més llargues, sí, però també dona més profunditat al que es diu i s’hi pot reflexionar. No és un qüestionari de sí o no, blanc o negre.
L’emergència sanitària del coronavirus ha comportat un allau d’ERTOs i acomiadaments. Això ha posat a prova la capacitat dels sindicats? Ha estat una prova d’estrés?
Sense dubte, encara que en la meva opinió han estat a l’alçada. Aquesta situació ha suposat modificar en qüestió d’hores els sistemes de treball i intervenció del sindicat. Les estructures de CCOO han hagut de destinar tots els seus recursos jurídic-sindicals i informàtics a la cobertura d’aquesta crisi. Podríem parlar d’un sindicat que, com el país, va entrar en estat d’alarma el 13 de març i continua estant-ho.
Com a assessor sindical t’has sentit desbordat? Com ho has viscut?
No especialment. Cal tenir present que, encara que no tots, molts d’aquests processos de suspensió de contractes han estat presentats per les empreses mitjançant el procediment de força major, basant-se en la suspensió obligatòria d’activitats que disposa el Reial Decret 463/2020 de l’Estat d’Alarma.
Aquest procediment, a diferència del de causes objectives (per pèrdues econòmiques, per exemple), únicament requereix de la tramitació d’una sol·licitud davant l’autoritat laboral i no comprèn un període de negociació amb la representació legal de les plantilles, més enllà de remetre’ls la informació.
No obstant això, cal tenir en compte que molts d’aquests processos de ERTO per Força Major han estat aprovats per silenci administratiu, la qual cosa podria comportar una posterior revisió d’ofici per part de l’administració, de fet, la Ministra de Treball ha declarat que així es farà.
Estem a l’expectativa de veure que succeeix en relació a tots els processos que s’han presentat per Força Major i han estat aprovats per silenci, perquè si són revisats en un sentit negatiu, es generarà amb tota seguretat un segon conflicte, amb empreses que potser utilitzen aquesta revisió com a fonament per a justificar acomiadaments col·lectius, etc.
D’altra banda, han existit lògicament molts ERTO presentats per causes objectives, que sí comporten un procés de negociació (amb l’actual legislació de set dies), però la implantació de Comitès d’Empresa i de Delegats i Delegades de personal en moltes d’aquestes empreses, han suposat una estructura sindical de base sobre el terreny fonamental, que han fet costat als assessors i assessores del sindicat i que ens han permès intervenir d’una forma una mica més assossegada.
No obstant això no negaré que, com era d’esperar, hi ha hagut moments molt durs.
Moltes empreses s’han volgut aprofitar de la situació? Un cop passi la pandèmia, moltes empreses es voldran aprofitar i retallar salaris o vacances?
En relació a la primera pregunta, no sé si han estat moltes o poques les que s’han volgut (o es voldran) aprofitar de la situació, però la veritat és que, en la parcel·la en la qual jo intervinc com a assessor, sí han hagut companyies que s’han pujat al carro del “black friday” de la reestructuració laboral.
Algunes empreses (sobretot grans) aprofiten les mesures del RDL 8/2020 per a reduir costos de manera temporal sense necessitat aparent. Ningú nega que la situació és veritablement greu, però existeixen empreses que, per exemple, podrien haver mantingut les jornades al 100% i les redueixen al 50% sense haver observat un descens tal en la seva càrrega de treball, estalviant-se costos salarials i de seguretat social.
De fet, actualment estic estudiant la situació en diverses empreses que, havent realitzat una reducció de jornada determinada, registra jornades superiors dels seus treballadors/as, la qual cosa comporta un frau en les prestacions públiques de desocupació i el caràcter fraudulent de l’ERTO, perquè la plantilla treballa durant una jornada superior a la comunicada en la reducció, això és, havent de treballar cinc hores (per exemple), treballen set. Aquestes situacions han de ser immediatament denunciades davant la Inspecció de Treball i Seguretat Social.
En relació a la segona pregunta, molt probablement. De fet, ja em consten empreses (en algunes he intervingut personalment com a assessor) que han retirat procediments d’acomiadament col·lectiu que ja tenien iniciats, amb la finalitat de presentar-los novament després d’aquesta crisi, aprofitant els efectes negatius que es derivin de l’“aturada” econòmica per a justificar-los millor i, mentrestant, plantejant processos de suspensió de contractes o de reducció de jornades a l’empara del RDL 8/2020.
Sobre la pregunta concreta referida als salaris o vacances, haurem de veure exactament quina posició adopten. Per descomptat, si les empreses aposten per reduir salaris de manera massiva, es veuran obligades a iniciar processos de negociació col·lectiva (la pròpia llei obliga) en què es trobaran amb l’oposició dels sindicats.
Exceptuant el període en que es va implementar el permís retribuït obligatori, moltes empreses han seguit desenvolupant la seva activitat. En quin grau han respectat les mesures de seguretat? Com heu gestionant les denúncies?
El grau de respecte a les mesures de seguretat és una miqueta variat. Trobes sectors/ empreses en què es compleixen en major grau i sectors/empreses en què directament es vulneren, en qualsevol cas, tota situació de vulnerabilitat ha de ser immediatament denunciada a l’Inspecció de Treball i Seguretat Social.
Haurem d’estar atents, ara que moltes empreses reiniciaran gradualment les seves activitats, a les mesures de prevenció que posen a la disposició de les persones treballadores, exigint en els casos en què sigui possible la implementació de sistemes de teletreball.
Creus que la gent, després d’aquesta crisi, serà conscient de la necessitat d’estar afiliada a un sindicat?
Seria bonic contestar que sí, però lamentablement, crec que no. La situació és d’excepcionalitat i considero (personalment) que la gent, en general i excepte honroses excepcions, l’està vivint com una sort de “mal menor”, sense més.
Evidentment, moltes persones observen en aquestes circumstàncies el paper social dels sindicats, però això no comporta necessàriament un increment de la consciència de classe ni el sobtat descobriment de la necessitat d’afiliar-se a un sindicat.
Cal tenir en compte que, en l’actualitat (de nou excepte honroses excepcions), la majoria de persones no arriben a la sindicació mitjançant un procés de convicció ideològica o política, generalment el fan quan observen la necessitat de rebre un servei determinat. Així les coses i tot i que m’agradaria que no fos així, dubto que arran de la present crisi “molta” gent arribi a la conclusió que és necessària l’afiliació sindical, tret que es vegin en l’absoluta necessitat personal de rebre algun servei més o menys immediat.
Tot i això, tampoc vull ser catastrofista. Clar que algunes persones arribaran a la conclusió que l’afiliació és positiva, i els sindicats tenen ara l’oportunitat de recuperar la confiança de molts i de demostrar el seu paper en la defensa de la majoria social, però definitivament no crec que es produeixi un fenomen ni moltíssim menys col·lectiu entre la gent, que comporti un increment rellevant i significatiu en l’afiliació a les centrals sindicals.
Abans, molt abans, haurem de recuperar la consciència de classe. Sense consciència de classe, la gent s’afilia, en bona part, en la cerca de serveis concrets… i l’afiliació per serveis, encara que plenament respectable, acostuma a ser “de fulla caduca”.
