S’apropen les vacances i segurament tindràs algunes hores mortes. La calor no et deixarà llegir, buscaràs alguna cosa a la televisió, i tot serà un refregit de programació, sèries i pel·lícules de tercera fila. Si el que busques és fer la migdiada, endavant, servidor mira DMax per quedar-se adormit. Si no és el cas, et proposem unes sèries que no són d’estrena, que és possible que hagis vist, o no. Si no les has vist, comentar-te que la majoria són de plataformes de pagament, però que existeixen moltes alternatives que no t’explicarem en aquestes línies perquè ens podria portar problemes, i tothom sap com descarregar arxius torrent.
Regular Show
Mordecai, un gralla blava americana, i Rigby, un os rentador, són dos treballadors de manteniment d’un parc amb al·lèrgia al treball. Aquests dos joves aprofiten qualsevol oportunitat per deixar la feina i acaben immersos en aventures surrealistes carregades de referències de la cultura popular del segle XX. També estan plenes de debats socials i culturals, com per exemple la guerra de formats. El capítol que porta aquest títol comença amb els protagonistes anant a llogar una pel·lícula en Laser Disk (és probable que qui llegeixi aquestes línies no sàpiga de quin format estic parlant, i si és el cas que busqui a Google). El dependent de la botiga resulta ser l’esperit d’aquest format transformat en una persona humana, i els hi explica una profecia segons la qual els protagonistes de la sèrie seran els herois d’una futura guerra de formats. Aquesta guerra finalment esclata, i enfronta els dispositius que la societat ha donat per obsolets, front els nous. Així doncs, s’enfronten l’VHS i el Laser Disck contra el DVD, que resulta ser el fill d’aquest. El DVD, però, no está sol, té com a aliat internet. La guerra és, doncs, en un principi per dirimir quin format es de millor qualitat, qui té millors prestacions, però finalment acaba sent una guerra entre qualitat i quantitat. Els formats finits, que primen la qualitat, front internet, que ofereix una quantitat de continguts sense límits. En definitiva, el gran debat entre la quantitat i la qualitat en la cultura dels nostres dies.
F is For Family
Els Simpson van ser la primera sèrie que presentava una família poc corrent en la televisió, que no reunia el prototip de la família estatunidenca model, sinó més aviat la real. F is For Family dona unes quantes voltes de torca. Ens presenta una família del tot disfuncional, en un barri perifèric, on absolutament tots els membres tenen el que podríem catalogar com una vida de merda. Tot són somnis trencats, i una educació basada en trencar les esperances de la prole. Així passa amb el fill gran, que vol ser músic, o amb la filla, que vol ser astronauta i és fanàtica de la ciència, en un món on la ciència és una cosa d’homes. Un detall que se m’havia escapat: la sèrie està ambientada en els anys 70. El pare és un senyor malhumorat que va perdent pel, té una feina estable però que li provoca molts mals de cap, bàsicament per culpa del seus superiors, que són uns fills de puta (faig servir aquest llenguatge perquè et vagis acostumant, si encara no has vist la sèrie). La mare és una senyora que es nega a ser dependent del seu marit, que vol tenir una feina i que es qüestiona constantment el seu paper a la societat, que intenta avançar, però la societat la torna a la casella de sortida constantment. En aquest marc transcorren històries que tenen molt a veure amb l’època, amb la política, la cultura i les relacions personals i familiars.
The Plot Against America
De l’humor passem a una ucronia força inquietant. The Plot Against America, traduïda al castellà com La Conjura Contra América, està basada en el llibre homònim de Philip Roth publicada l’any 2004. Estem en plena II Guerra Mundial, amb un Hitler imparable a Europa. Mentre, els Estats Units es debat entre entrar la guerra o mantenir-se neutral. Franklin Delano Roosevelt, que és en aquell moment president, s’enfronta a les eleccions amb Charles Lindbergh, un heroi que va existir en la vida real, i que aquí pren un gran protagonisme en presentar-se a les eleccions amb l’objectiu d’evitar que els EUA entrin en guerra. El seu lema és “Lindbergh o la guerra”. Sota aquest discurs s’amaga un projecte polític feixista, que s’anirà obrint pas davant gràcies a la col·laboració d’aquells que mai et creuries que s’hi sumarien. El feixisme s’obre pas quan es normalitza, i aquesta sèrie (i el llibre, òbviament) ens ofereix un relat precís, i per això inquietant, que connecta passant i present d’una forma desesperançadora. Podríem explicar més d’aquesta sèrie, però preferim que veieu la sèrie i llegiu el llibre.
Izombie
De zombis s’han fet moltes pel·lícules i series. De fet, des dels 2000 cap aquí no hi ha zombis, sinó infectats per virus que es propaguen per culpa de la cobdícia d’empreses immorals. A Izombie passa el mateix, però no ho saps fins que passen força capítols. La història comença en una festa, on uns joves prenen una droga adulterada que els transforma en zombis. Aquí, però, no són tan violents si s’alimenten bé, i al final, gràcies al mercat negre de cervells els zombis acaben convivint amb els vius. Ara bé, no tothom ho veu igual de bé, i es desencadena un moviment d’odi als no-morts, que podríem catalogar com a necrofòbia. En els transcurs de la sèrie acabem veient distòpies molt reals, com que uns zombis poderosos acaben creant una empresa de mercenaris que es fan amb el control de l’ordre públic, en una sort de privatització de la seguretat, tal com passa a Robocop. No espereu una sèrie a l’estil de The Walking Dead. És més aviat una sèrie per a adolescents que tracta força qüestions d’actualitat amb l’excusa de les aventures d’una jove zombi que col·labora amb la policia. Hi col·labora perquè cada vegada que es menja un cervell acaba assumint la personalitat de persona traspassada. És divertida, entretinguda, ofereix debats de l’actualitat, però no espereu un contingut d’alta qualitat. És per passar l’estona, és a dir, és dels continguts culturals més importants, perquè són els que fixen opinions i fan pensar a la majoria.
