La crisi de projecte que la UE arrossegava des de fa anys (arquitectura institucional i democràtica, sotmetiment als dogmes neoliberals, divisió nord/sud, centre/perifèria, etc.), sembla que es pren un respir.
Ha hagut de ser l’impacte brutal d’una pandèmia, la crisi social i econòmica més greu des de la seva fundació (de fet, des de la 2a Guerra Mundial), qui hagi hagut de posar en dubte el què en altres moments vitals de la construcció europea no es va voler acceptar de cap manera: posar en crisi dos dogmes. A saber: el sacrosant Pacte d’Estabilitat i, el cap de setmana passat, l’acceptació per primera vegada d’emissió de deute per la mateixa Unió.
En realitat, ha estat la reacció política de l’eix francoalemany al què era un diagnòstic precís: la UE es trobava en una crisi terminal certa, si no responia amb un horitzó comú i compartit que, inevitablement, qüestionava els camins pels que s’havia avançat. El coronavirus ha infectat el cor mateix de la Unió. El món no tornarà a ser el mateix vam dir en les nostres anàlisis a la primavera de la pandèmia. I no anava a ser diferent per a la UE.
Un món nou emergeix i la UE, els grans països que la van fonamentar principalment (i que més han de perdre) no volen quedar-se enrere. Han impedit que la Unió explosioni, senzillament. Tal era el risc. En aquest sentit, es tracta de decisions històriques.
L’acord aconseguit el cap de setmana pels Estats membres va en una direcció molt diferent del que va ser l’actuació de la UE en la crisi del 2012. No és la política que les forces d’esquerra i la majoria del Parlament europeu demandava, però és una altra realitat que l’austeritat, la troika i els homes de negre. No soluciona per si mateix la crisi de la Unió, però li dona aire, la treu de l’UCI. A partir d’aquí els problemes de fons continuen, ningú ho nega. Encara no tenim constitució, encara el Tractat de Lisboa continua vigent, encara Maastricht és Maastricht…
Llavors perquè l’Acord té tints històrics? Per diverses raons:
– S’ha donat una resposta política a una crisi de dimensions insondables.
– La Unió s’endeuta per primera vegada per a finançar un estímul fiscal d’una dimensió innegable. Els eurobons són ja una realitat. No semblava obvi fa dos mesos.
– Aquest deute serà finançat per figures impositives europees per les quals portem lluitant fa anys (taxes digitals, impostos al plàstic, a la contaminació). Aplanen el camí als debats nacionals en aquestes matèries i els fan en gran manera irreversibles.
– Espanya, com un dels països més castigats per la pandèmia, rebrà entorn de 140.000 milions de € (72.000 a fons perdut).
– No hi haurà fons que no vagin subjectes a processos d’inversió destinats en realitat a un canvi del model productiu centrat en el carboni, optant en canvi per la digitalització, la recerca i la cohesió social (25% dels programes), etc. Per a l’Estat Espanyol és una oportunitat de modificació del model productiu situat en el segle XX per a caminar, tal vegada, a les noves contradiccions del segle XXI.
Ha succeït tot això per atzar, per mera compressió del moment històric per part dels dirigents de la UE? No. Rotundament no. Per la lluita també. En 2012 es va rescatar als bancs i es va pagar la factura amb retallades. Avui hi ha una transició productiva com a possibilitat. Els qui ens aixequem contra l’austeritat (des de l’heroic poble grec, fins als pobles del sud), però també els qui ho van fer des del centre i el nord de la UE (els nostres germans) i van optar per derrotar els vells sistemes de partits (a vegades generant monstres) podem sentir-nos satisfets.
Ja se sap que l’esquerra és tossuda com una mula a l’hora d’entendre com a pròpies, victòries que dilaten en el temps i que se li mostren irrecognoscibles. Però aquest moment de la UE no existiria sinó perquè l’amenaça d’un qüestionament d’arrel de la Unió ha existit i perviu i s’ha visualitzat últimament, fins i tot, en el Parlament europeu. Hi ha un poble al qual se serveix… o l’amenaça de la rebel·lió és certa. Aquest és el dilema que ha estat present a Brussel·les en aquests dies. Tal era el grau de crisi de la UE.
I una última qüestió també, certament: la UE tenia una seriosa amenaça de quedar fora de l’ordre geopolític mundial post Covid-19 i que ja es construeix. Ha decidit optar per la seva supervivència i jugar el rol que, en principi, li correspon.
Finalment, l’acord de Brussel·les tindrà profundes repercussions polítiques a Espanya:
– D’entrada, ja ningú podrà fer política sense tenir en compte la necessitat de presentar projectes ambiciosos de transformació del seu municipi, de la seva CCAA o de l’Estat. Hi ha molt en joc. Ningú es posarà de perfil ni mirarà a un altre costat. El combat passa ara al terreny de les polítiques alternatives més que de la política alternativa com a enunciat.
– La legislatura surt blindada en l’Estat: venen 3 anys de gestió.
– L’acord de Govern progressista no està en qüestió. No hi ha cap condicionalitat que el posi en crisi.
– La ultradreta i la ultra ultradreta han quedat fora de joc polític.
– Els pressupostos es posaran en marxa
– No s’aventura, en conseqüència, una majoria que no vingui sustentada per les forces que van obrir pas a la investidura de Pedro Sánchez.
Una qüestió a tenir en compte i que interessa molt a Catalunya. Repetim: res serà igual després del Covid-19. Tampoc aquí. I no són temps de dogmes.
