Il·lustració de @maternidades.laserie
Paola Roig és psicòloga perinatal, doula, assessora de lactància, escriptora i mare des de fa dos anys. Conjuntament amb Andrea Ros va crear la sèrie @maternidades.laserie, un seguit de monòlegs sobre la maternitat que han tingut força repercussió.
P: Defenses que la maternitat i la criança pot ser una font d’empoderament per les dones i persones gestants. Quina ha sigut la teva experiència?
Jo vaig connectar realment amb el feminisme arran de la meva maternitat. Moltes dones tenim una relació complicada amb el nostre cos, a causa de la pressió que rebem d’ençà que som ben petites en aquest sistema patriarcal. Per mi, l’embaràs, el part i la lactància han suposat una nova connexió amb el meu cos, amb el seu poder, i amb poder veure que és perfecte així, tal com és. A més a més a mi la maternitat m’ha portat també la sororitat, la unió i el suport entre dones, el saber que estem juntes en això, i que només d’aquesta manera, juntes, té sentit. Per últim, crec fermament que en la criança hi és gran part del canvi pel qual estem lluitant. Poder educar les criatures en el feminisme, que puguin viure a casa models no sexistes, de corresponsabilitat. Que puguin ser educades en el respecte cap a elles mateixes i cap a les altres.
P: Què significa la dicotomia de “mala mare” versus una mare “suficientment bona”?
Jo no ho veig com una dicotomia. Per mi el concepte mala mare s’ha utilitzat per jutjar i culpabilitzar les mares, fent-nos sentir malament féssim el que féssim. La mala mare oposada a la bona mare, a la superdona, la que arriba tot, la que ho fa tot bé. El concepte mare suficientment bona per mi és tranquil·litzador. No has de ser una mare perfecte, has de ser una mare suficientment bona. Això vol dir sostenir al teu bebè – física i emocionalment-, cuidar-lo – canviar-li els bolquers, alimentar-lo, banyar-lo… – i ensenyar-li el món. No cal que facis res més, sent tu, fent-ho de la teva manera, és suficient. Això és el que necessita el teu nadó. (Òbviament això seria també aplicable als pares).
P: Creus que el sistema ha creat una imatge idíl·lica o arquetípica sobre l’embaràs, el part, el postpart i els primers anys de maternar?
Penso que sí, que en molts casos ens han venut una maternitat idealitzada, pintada de rosa. On no s’ha pogut parlar de les ombres, de l’obscuritat que a vegades porta el postpart i la criança. De la remoguda tan gran que suposa. De la sensació de soledat. Dels conflictes de parella. De la reincorporació precoç a la feina remunerada i del que això suposa a escala emocional per mare i nadó. De com d’hostil és intentar maternar en un sistema patriarcal i capitalista.
P: Darrerament està sorgint una nova onada de crítica respecte a la violència obstètrica com a violència masclista. Ens pots explicar en què consisteix?
La violència obstètrica és qualsevol conducta realitzada pel personal de salut que afecta el cos i els processos reproductius de les dones, com per exemple el tractament deshumanitzat, la medicalització injustificada o la patologització de processos que són naturals. Fa poc que comencem a anomenar-la i per tant fa poc que la podem detectar, allò que no s’anomena no existeix. Fa cosa d’un any, amb dues companyes (@esther.kiras y @mamajuana_banana) vam iniciar a Instagram el hashtag #metooviolenciaobstetrica i ens vam quedar esgarrifades dels testimonis que vam rebre. És una cosa que segueix passant, cada dia, arreu del món. Encara queda molta feina per fer.
P: Quins obstacles posa el sistema capitalista a la criança conscient?
El primer obstacle són les baixes maternals tan ridículament curtes que tenim. És una hipocresia que des de salut pública es recomanin 6 mesos de lactància materna exclusiva i que després la baixa ni tan sols els cobreixi. Però la cosa no acaba aquí, moltes dones són penalitzades en demanar una reducció de jornada o una excedència. Quedant a més a més, en molts casos, sense independència econòmica a conseqüència de voler estar més presents en la criança. Al final, les cures no importen al sistema, queden relegades a la privacitat de les cases, amb un missatge de “que cadascú s’apanyi com pugui”. El problema és que posar les cures al centre implica canviar tot el sistema, desmuntar-lo per tornar-lo a construir. I això, no interessa.
P: A les teves publicacions parles sovint sobre tallar el judici vers altres mares o vers nosaltres mateixes, emparar la sororitat o fer criances amb un plantejament col·lectiu. Per què creus que és tan important?
Penso que no estem fetes per criar soles, que la criança hauria de ser col·lectiva, però això és un altre impossible en aquest sistema. També crec que el primer pas pot ser deixar de jutjar-nos, començar a veure’ns com a companyes, amb aquesta sororitat de la qual parlava abans. Entendre que cada manera de maternar és única, especial i valenta a la seva manera. I el no judici comença també per nosaltres mateixes, deixar d’intentar arribar a aquest ideal impossible de mare perfecte. Abraçar-nos senceres, amb les nostres ombres i llums. Poder entendre que cada una fa el que pot amb el que té i que ens necessitem les unes a les altres. Juntes.
P: Parlem més sovint de la maternitat conscient que de l’acompanyament de les parelles en aquest procés, especialment, si són homes. Per què creus que hi ha tantes dificultats en desenvolupar noves paternitats?
Falta molt per arribar a una corresponsabilitat real. Penso que per les mares, en certa manera, resulta més fàcil mirar enrere i trobar models de mares amoroses i curoses. Clar que hi ha coses que farem diferents, però tenim on buscar per trobar aquesta mare implicada i conscient. En el cas dels pares resulta més difícil, normalment la figura paterna estava molt poc implicada en la cura de les criatures, i per tant, molts homes no tenen models familiars on buscar. Han de crear el seu propi model. Això requereix formar-se i informar-se. I encara costa. Si la maternitat conscient està invisibilitzada, la paternitat conscient també. Per sort, si penso que cada cop són més els homes realment implicats en la criança i intentant trobar aquesta corresponsabilitat. De fet, a Barcelona ja comencen a sorgir grups de pares autogestionats, on poder parlar de tot el que implica la paternitat per a ells.
P: Tens la sensació que, durant la crisi de la Covid-19, no s’ha escoltat les famílies i les necessitats dels infants. Què t’hauria agradat demanar si ho haguessis pogut fer?
Crec que les famílies i les criatures han estat les grans oblidades. S’ha venut el teletreball com la gran solució, quan si tens una criatura a casa, saps molt bé que és missió impossible teletreballar i criar. Un cop més ens han deixat tancades a casa, sense recursos més enllà de classes en línia a través d’una pantalla i amb gran dosi de culpa i angoixa. Haurien calgut permisos laborals retribuïts durant aquests mesos, perquè una vegada més, el que ens demanaven, era impossible.
