Lelio La Porta
Traducció de Nando Zamorano
Article publicat el 18 de setembre de 2020 a l’edició digital del diari Il manifesto
Va néixer a Gioiosa Marea, Sicília, l’1 de maig de 1922, fa 98 anys. Ens va deixar i el buit que s’ha obert és insondable. Molt temps militant, des del 1943, al Partit Comunista Italià (també membre del Comitè Central), del sindicat, de la premsa comunista i, finalment, del Partit Rifondazione Comunista, havia estat editor de la revista Critica Marxista. Entre els fundadors i protagonistes de la International Gramsci Society Italia, havia ensenyat a universitats, més recentment a la Universitat de Siena, Filosofia de la història i Filosofia teòrica. També havia estat president del Centro per la filosofia italiana
“Aquest no! Deixeu-lo aquí!”: Això és el que em va dir Giuseppe Prestipino fa un temps quan, junt amb altres amics, vam recollir volums de la seva biblioteca a petició seva per transferir-los allà on li agradés. Tots els llibres havien d’estar empaquetats en capses excepte un: la Muntanya Màgica de Thomas Mann. És l’únic clàssic que Prestipino sempre ha seguit llegint en format paper. Una passió particular per la història i pels protagonistes, pel xoc entre Settembrini i Naphta, per l’autor de la novel·la. Prestipino ens ha deixat i el buit que s’ha obert és insondable.
Va néixer a Gioiosa Marea, a Sicília, l’1 de maig de 1922, fa 98 anys. Vam anar a visitar-lo diversos amics i amigues a Civitavecchia, on vivia en una preciosa casa amb vistes al mar, no només, però sobretot perquè era el seu aniversari. Encara era completament lúcid, enginyós, molt atent i parlar amb ell era un plaer.
Militant des del 1943 del Partit Comunista Italià (també membre del Comitè Central), del sindicat, de la premsa comunista i, finalment, del Partit Rifondazione Comunista, Prestipino havia estat editor de la revista Critica Marxista, de la qual encara era membre. Va ser un dels fundadors i protagonistes de la International Gramsci Society Italy i, pel Dizionario Gramsciano, havia escrit molts articles, especialment filosòfics, extremadament competents i rics. Havia ensenyat a universitats, més recentment a la Universitat de Siena, Filosofia de la història i Filosofia teòrica. També havia estat president del Centre de Filosofia Italiana, del qual ara ocupava el càrrec de president honorari.
Entre els seus nombrosos llibres, L’arte e la dialettica in Lukács e Della Volpe (1961), Natura e società (1973), Da Gramsci a Marx (1979), Modelli di strutture storiche (1993), Narciso e l’automobile (2000), Realismo e Utopia. In memoria di Lukács e Bloch (2002), Tre voci nel deserto. Vico Leopardi Gramsci (2006) i, de pròxima publicació, Su Lukács. Frammenti di un discorso etico-politico.
Un record: cridat a l’escenari per a una cerimònia de lliurament de premis durant una iniciativa per l’aniversari de la fundació del PCI, va agafar el micròfon i, subratllant el fet que no era la seva intenció parlar, va començar un raonament a la seva manera tranquil·la i, de sobte, la seva veu es va agrejar, assenyalant que es parlava poc de Gramsci i que aquells que volien criticar el “socialisme real” no haurien d’oblidar que, durant anys, aquell món havia representat una utopia per a les masses dels subalterns i per a pobles sencers, el somni d’un lloc que es pensava es podria construir realitzant el “món dels lliures i els iguals” sobre el que Marx havia escrit. I Gramsci, va concloure Prestipino, va donar una gran importància a les utopies com a expressió del “sentit comú”, per tant, les utopies s’han de reformar i restar de la tutela gairebé religiosa per tornar-les al terreny realista i laic del món i de la història.
A partir d’aquí, Prestipino va plantejar el seu raonament sobre el comunisme i el que era. El comunisme, més enllà de l’economisme que redueix considerablement el seu àmbit revolucionari i transformador, alhora que és un dels seus elements bàsics, es basa en processos d’autoeducació que es produeixen en les formes històricament no realitzades de la democràcia socialista.
Aquesta és la forma gairebé exclusiva en què el comunisme es pot proposar com a horitzó de la humanitat. Per tant, la lluita de classes és consciència de classe, una opció que s’obre a la realitat d’allò possible.
