Marc Usart, membre del secretariat del Consell de Joventut de Barcelona
Aquesta setmana s’ha iniciat la vaga dels Metges Interns Residents per reclamar unes condicions laborals dignes. La Maria Jurado, resident de quart any de traumatologia a l’Hospital Vall d’Hebron, implicada en l’organització d’aquesta mobilització, ens explica les condicions en que treballen i quines són les seves reclamacions.
Abans de res, quina és la situació que denuncieu? Quines són les condicions en què us trobàveu abans d’iniciar la vaga?
Els Metges Interns Residents (MIR) som graduats en medicina, és a dir, hem cursat un grau de 6 anys i que a més a més té una de les notes de tall més altes, i després, hem hagut de superar unes oposicions, que suposen almenys un altre any d’estudi.
Som metges en formació, i com a tals, cobrem com a sou base uns 1.000 euros bruts, és a dir, uns 925 euros nets. Per complementar-lo, fem guàrdies de 24 hores. Segons la nostra especialitat i el servei que cobrim, en fem entre 4 i 8 al mes. És a dir, fem torns d’unes 32 hores seguides, i jornades setmanals d’entre 60 i 88 hores.
Tenim una jornada de 7,5 hores al dia. Els dies que fem guàrdia, en fem 17 d’extres, de les quals, ens en paguen només 15. Aquestes dues hores impagades no estan justificades. Va ser una mesura econòmica derivada de les retallades post-crisi que s’ha anat mantenint. És clar, això els suposa un estalvi d’entre 100 i 200 euros per resident i mes. Per això, nosaltres reivindiquem que ens paguin totes les hores que treballem, com és normal, no? Bé ho fan a la resta de feines.
En resum, cobrem com becaris però cobrim posicions estructurals. Si no fos ja prou evident de normal, només cal veure que durant aquesta vaga a molts hospitals grans, com Bellvitge o Can Ruti, han establert serveis mínims del 100% a més d’un company. Si ens donen tanta responsabilitat, exigim una retribució igual.
Han assignat als serveis mínims a personal en formació?
Sí, i mira que els metges en formació no n’haurien de tenir serveis mínims. El Tribunal Suprem ja es va pronunciar al respecte el 93 en el sentit que els MIR tenim dret a vaga i no se’ns pot obligar a prestar ni podem prestar serveis mínims, però ens ho justifiquen per “necessitats del servei”. Els MIR que treballen aquests dies ho fan perquè no poden fer vaga, no poden anar a les manifestacions, el que considerem, és una intrusió al seu dret a la vaga. A la pràctica, això ho fa així perquè els sortim molt barat. Pel preu d’un adjunt, contracten a dos residents.
Has d’entendre que els serveis són molt estressants, les condicions molt dures, les guàrdies molt llargues… i els residents som joves. Tenim la pressió d’haver de treballar, i per tant, els resultem cost-eficients. A més a més, ens fan una espècie de xantatge emocional: “t’estàs formant”, “has d’aprendre, “si no ho fas bé, no et contractaran” ens diuen. Però és que és inhumà haver de treballar 24 hores a “destajo”. S’aprofiten de la nostra situació. Sobretot als hospitals més grans. És que els sortim molt, molt a compte.
Com va començar tot? Com va ser el procés de mobilització?
La problemàtica ja venia de fa molts anys. És crònica del personal sanitari, tant entre residents com entre facultatius especialistes. Ara amb la pandèmia s’han incrementat els abusos per part de l’Administració. La gent ha despertat, ha dit que ja n’hi ha prou. Durant l’estat d’alarma han tret les guàrdies -que si ho recordes, és la nostra principal font d’ingressos- i ho van substituir per torns de 12 hores, diürns o nocturns, sempre a canvi del sou base.
Els residents érem al peu del canó, alguns van haver de marxar de casa, i cap de nosaltres no podíem visitar als familiars per por de contagiar-los la COVID. Ni tan sols ens feien la PCR. I al final per què?, per malviure amb un sou mileurista. La gent et tracta com una heroïna, m’aplaudeixen! Però l’Administració em tracta malament, em pren la meva principal font d’ingressos i em fa xantatge, sobretot amb el benestar del pacient.
La vocació és important, però no fa passar la gana. I arribes al teu límit. No pot ser que ens facin passar per tot això i amb aquestes condicions, que ens mantinguin sempre al peu del canó i que la nostra gran recompensa sigui un sou de 1000 euros. Diuen que ens donaran el “plus covid”, però és una mesura insuficient i puntual. Estem davant d’un maltractament crònic. Cada cop ens estrenyen més i finalment hem dit prou, ens hem despertat.
Juguen amb que són “només” quatre o cinc anys. “Has de passar pel filtre”, et diuen. Però cada cop som més importants pel sistema, que retalla més, i necessita més residents. Cada cop ens veiem en situacions més límit. Pots acabar posant en risc al pacient, et fan prendre decisions sense assegurar-te que aquesta és la decisió més correcta per la persona pacient! Hem hagut de prendre decisions vitals, i ens ho fan fer a nosaltres sols.
Ho va començar a impulsar l’associació MIR España durant la pandèmia, que agrupa residents de tot l’Estat espanyol amb la mateixa problemàtica. Nosaltres vam començar amb un escrit al Dr. Argimon, Gerent de l’ICS. Vam mantenir una reunió al juliol, i no ens va oferir cap canvi. Llançava pilotes fora. Deia que res era de la seva competència o que ja s’ho miraria. Després, a principis de setembre, ens vam dirigir al Departament de Salut i a CatSalut amb un nou escrit. Ens van concedir una reunió, que van anul·lar el divendres abans i sense posar data nova. La van tornar a convocar la setmana següent, però de poc va servir. Ni tan sols s’havien llegit l’escrit. Van dir el mateix que el Dr. Argimon.
Sentim que ningú ens vol escoltar, que ningú ens vol fer cas. Per això anem a la vaga. Reivindiquem millores laborals, formatives i retributives. A escala laboral que ens donin descans de 12 hores després de les guàrdies de 24 o 31 hores, i que si cauen en dissabte, ens deixin descansar el dilluns. També que s’equipari l’horari laboral d’aquí a Catalunya al de la resta d’Espanya, que ens deixin hores per estudiar -perquè ens estem formant- i que es limitin les hores setmanals a 48. A escala formativa, que almenys el 15% de la jornada consisteixi en activitat formativa, i ens permetin assistir a cursos i congressos, a més a més d’una major i millor supervisió, a través de la figura del tutor. I evidentment, a escala retributiva, que s’incrementi el sou base, el preu de l’hora de guàrdia i que se’ns paguin totes les hores que realment fem.
Com us organitzeu?
Dins dels promotors, tenim un grup general -d’uns 60 residents- que duem el lideratge. Al Comitè de Vaga hi ha 8 residents, i s’hi gestiona la part legal, el contacte directe amb el sindicat i els advocats i es reuneixen amb els diversos departaments. Després hi ha diferents comissions, com la de propaganda, que s’encarrega de la difusió, de l’animació a les concentracions i de convocar als companys; la de comunicació, que fa difusió als mitjans de comunicació, fa entrevistes i es relaciona amb la ràdio, la premsa escrita i la televisió; la de disseny, que fa els logos i les pancartes; i moltes d’altres!
Ens hem organitzat sorprenentment bé. Ha arribat a tots els companys i amb una rebuda molt important. Sobretot tenint en compte que sempre ens havia costat molt organitzar-nos amb reivindicacions comunes. Potser perquè cada especialitat és un món, però aquesta organització tan centralitzada i bona ens ha permès difondre el missatge i anar totes a una per fer concentracions molt grans i amb molta repercussió.
Esteu rebent suport d’altres sectors?
Si, molt de suport. La veritat que hem tingut un suport massiu de tothom. Sempre hi ha qui no entén perquè ens queixem. Hi ha comentaris a xarxes de pacients que creuen que no fem feina perquè just ara s’estan fent sobretot atencions telemàtiques. Sempre hi ha gent que no dona suport. Per sort, en general la rebuda ha sigut molt positiva.
Els adjunts també ens han donat suport, sobretot els més joves. Potser perquè ho tenen més fresc. El sindicat de metges és el que ha donat la vaga, donen suport màxim. Els Col·legis de metges també. Molts metges d’altres parts de l’estat. Fins i tot Instagramers i persones influents a xarxes ens donen suport! També rebem molt de suport de mitjans de comunicació molt diversos i importants, com El País, La Vanguardia, La Sexta, TVE, A3media… i finalment, la població entén les reivindicacions i ens diuen “no entenc com heu pogut aguantar tant!”.
En un primer moment, la vaga havia de durar tres dies, ara s’ha ampliat una setmana més. Ens pots explicar què us ha dut a prendre aquesta decisió?
Si, inicialment vam convocar inicialment tres dies. La nostra intenció, com la de qualsevol persona que convoca una vaga entenc, és que duri el menys possible. Però les millores que proposa la patronal són miserables. Ofereixen una pujada d’un 5% fins a finals d’any i durant l’any que ve d’un 1%.
I això que us suposaria en valors absoluts?
Equival a 1,5€ al dia. És el cafè amb llet que no ens paguen durant les guàrdies. Han ignorat les millores laborals i formatives. Diuen que s’estan estudiant aplicar la lliurança de 24 hores, però perquè és per llei. La dels caps de setmana “no la veuen clara”.
És impressionant que a la reunió d’ahir ens van dir que ja sabíem el que fèiem quan vam decidir estudiar medicina i fer la residència a Catalunya. Que si no estem contents, anem fora. Després de tot l’esforç, i d’escollir estudiar a la nostra terra! Aquí tenim els números molt alts, hauríem pogut anar a molts altres llocs. Òbviament qui ho ha dit no és metge i mai no ha fet una guàrdia de 24 hores. És una falta de respecte, ens va molestar molt, i vam decidir seguir endavant.
Ahir a la concentració vaig sentir que és el primer cop que us mobilitzeu. És així?
Molts ja havíem participat a la Marea Blanca, que també funciona de manera centralitzada i demana millores pels hospitals. És la primera vegada que es fa a escala tan gran específicament de residents i lligat a diferents Comunitats Autònomes. Estem tenint un seguiment de més d’un 90 per cent, i això tenint en compte que molts residents tenen serveis mínims del 100%! Tots els residents que han pogut fer vaga del meu hospital n’han fet, i els que no han pogut és perquè els han obligat a treballar com a serveis mínims.
I què demaneu a la resta de persones i entitats? Com us podem ajudar?
Doncs sobretot suport, difusió i suport al carrer. Ahir, després de la nostra concentració a Plaça Sant Jaume, vam anar davant del Parlament i vam poder parlar amb uns quants diputats (de JxCat, d’ERC, de la CUP i del PSC). Ens van escoltar, vam intercanviar contactes i ens van assegurar que portarien les nostres demandes al Parlament. Ens van dir que el més important és la pressió al carrer si volem que els polítics es mullin i prenguin decisions importants que portin a canvis reals.
Per això, demanem suport al carrer, que ens ajudin a cridar, que ens ajudin a fer arribar als parlamentaris les nostres demandes. Tot el que fem també és per ells, és per la salut de tota la població.
