Pots llegir el document complet en aquest enllaç
Hem de superar el paradigma biomèdic centrat en el sistema sanitari i defensar el paradigma centrat en la salut i els determinants socials que generen desigualtats en salut injustes i evitables. Les condicions ambientals, laborals, d’habitatge, entre d’altres, tenen un impacte molt més elevat sobre la nostra salut que la nostra biologia o genètica i que el sistema sanitari. A més, aquestes condicions són desiguals en funció de la nostra edat, sexe, classe social o origen.135 136 Cal una perspectiva intersectorial i de concepció de la salut integral en totes les polítiques.
Cal enfortir la Salut Pública i l’Atenció Primària donant un fort pes a l’acció comunitària en salut. La protecció de salut de la població a través de la prevenció de malalties i la promoció d’entorns i hàbits saludables són garantia per construir una societat amb una major qualitat de vida i preparada per afrontar els reptes presents i futurs que puguin afectar a la nostra salut. Malgrat això, s’hi destinen només un 0,5% (SP) i un 22% (AP) del pressupost de Sanitat de Catalunya.137 Cal destinar recursos i esforços 138 a revaloritzar el pes de l’acció comunitària en la salut amb la col·laboració entre les administracions, la comunitat científica, els quadres professionals de diferents sectors i la ciutadania.
L’actual crisi pandèmica representa una oportunitat per aconseguir que la ciutadania faci novament seva la defensa d’un sistema sanitari públic, universal i de qualitat. Els governs de la Generalitat i de l’Estat han fomentat privatitzacions, retallades i mercantilització del sistema sanitari, provocant una reducció de la qualitat assistencial amb l’augment de llistes d’espera, instaurant el copagament d’alguns serveis i generant un creixement de la contractació de mútues (al 2017, el 33% de la població de Catalunya comptava amb una mútua de salut privada).139 Tot plegat ha anat de la mà de l’augment de la percepció de que la gestió privada pot ser més eficient. Cal revertir aquest guany simbòlic i econòmic del sistema neoliberal.
Cal posar al centre del sistema l’atenció al conjunt de la ciutadania sense discriminació per raons econòmiques, de gènere, edat, origen o identitat. En els darrers temps ens hem trobat amb diverses situacions que, des de perspectives neoliberals i conservadores, qüestionaven l’accés a serveis bàsics de salut en les mateixes condicions i oportunitats a persones depenent de la seva situació administrativa o legal, edat o altres condicions. El nostre sistema ha d’estar preparat i garantir amb qualitat aspectes com la interrupció voluntària de l’embaràs, l’atenció integral a persones trans-intersex, l’acompanyament en el final de vida o l’atenció a persones en situació irregular, entre d’altres.
Cal apostar per la recerca i l’avaluació rigurosa de l’efectivitat i l’eficiència de les intervencions en salut, així com assegurar la transparència i transferència del coneixement a la ciutadania. La recerca i la transparència són l’única garantia per assegurar que intervencions sense fonament científic o intervencions amb un interés purament capitalista i consumista siguin finançades i promogudes al nostre país, alhora que garanteixen que la ciutadania conegui els beneficis de les intervencions que formen part de la cartera de serveis dels nostre sistema. És important garantir recerca tant en l’àmbit biomèdic com en el psicològic i social.
Cal garantir que el PIB destinat a la salut de les persones acabi amb les precàries condicions laborals del personal sanitari i garanteixi un finançament proporcional a l’impacte en la salut de la ciutadania. L’actual percentatge del PIB destinat a sanitat és del 6%. És una dotació inferior a la de 2008, si ho comparem amb el nombre de beneficiaris i està per sota de la mitjana europea. A més es basa en la reducció de costos a costa de la precarització del personal sanitari i la infradotació a la SP i l’AP. La creixent població envellida i amb malalties cròniques del nostre país i l’evidència científica ens indiquen que cal invertir recursos en prevenció i promoció, i no només en el sistema hospitalari.140 141
Habitatge
Sempre hem concebut l’habitatge com un dret que no pot estar subjecte al lucre i per això hem de treballar decididament per la desmercantilització de l’habitatge. La lluita per l’habitatge es troba profundament arrelada en el nostra cultura política: les comunistes som ben conscients de la importància de l’accés a l’habitatge com a eix articulador de la vida diària de la classe treballadora.Per defensar aquest dret podem apostar per diferents mecanismes: control de lloguers, lluita contra els pisos turístics o augment del parc d’habitatge públic.
A l’estat espanyol, la tendència desreguladora del mercat de l’habitatge s’ha traduït en una enorme vulnerabilitat per la classe treballadora que aspira a adquirir o llogar una vivenda. Aquesta vulnerabilitat està especialment condicionada pels impactes externs de l’economia mundial i, més recentment, per l’entrada de grans capitals estrangers en el mercat de l’habitatge de lloguer. La liberalització del mercat, lluny de produir una millora, ha conduït a que les llars hagin de fer front a majors costos per pagar el seu habitatge.130 Per això, la regulació del mercat de l’habitatge (i en particular el mercat del lloguer) és una necessitat.
El control del lloguer no constitueix una fi en si mateix, sinó un pas cap a l’habitatge concebut com a un dret humà en comptes de com a mercaderia. Aconseguir implementar aquest tipus de controls constituiria un important avenç en el marc actual de l’habitatge. És per això que hem de treballar per promoure models de regulació que tendeixin a baixar els actuals preus de lloguer i que aquests es vinculin a la capacitat de pagament de les llars i no a l’oferta-demanda del mercat. La regulació farà del lloguer una opció segura i estable, com succeeix en altres estats de la Unió Europea.131
Cal una moratòria immediata sobre els desnonaments per que cap persona quedi al carrer per no poder pagar el seu lloguer o hipoteca. Els desnonaments són una de les conseqüències més esgarrifoses del lliure mercat de l’habitatge que pateixen les llars de la classe treballadora. Rebutgem profundament l’ús de l’aparell repressiu de l’Estat com a manera de prioritzar la propietat privada davant el dret humà de poder viure a un habitatge digne. Sota cap concepte podem normalitzar els desnonaments.
L’administració pública ha de tenir un rol fonamental en la promoció de l’accés a un habitatge digne. Per això, és necessari que les partides de pressupost destinades a la construcció d’habitatge públic s’incrementin considerablement. Actualment, l’estat espanyol es manté a la cua de la UE en termes d’inversió en habitatge públic, mantenint un dels parcs públics d’habitatge més petit en comparació amb el privat.132 Això provoca la desprotecció dels sectors més vulnerables i amb majors problemes per accedir a un habitatge del mercat privat.
No podem permetre que l’especulació i l’afany de lucre determini l’expulsió de veïns i veïnes dels seus barris. Als grans nuclis urbans, la gentrificació és una realitat innegable a la que hem de fer front. Per això, cal aturar la construcció de pisos de luxe i promoure el d’habitatge accessible. En aquest sentit, una mesura complementària per lluitar contra la gentrificació és protegir el petit comerç, que sempre ha tingut una funció fonamental en el teixit social dels barris.
És urgent prohibir la posada en marxa de nous pisos turístics legals en aquelles zones on encara continuen en expansió així com exigir sancions efectives pels il·legals. A més a més, cal treballar per establir una legislació que tendeixi a l’eliminació dels ja existents per evitar que els nostres barris es converteixin en parcs d’atraccions, expulsant i trencant el teixit social, a canvi de grans masses de turistes que hi passen unes nits. Aquest model no és sostenible des del punt de vista de l’habitatge però no ho és tampoc des del punt de vista econòmic perquè la dependència del turisme, en un context de crisis múltiples com el que estem caracteritzant, és letal. Malauradament, de la mà de les noves tecnologies i de nombroses apps, els pisos turístics han arribat amb enorme força a les nostres ciutats. Un pis residencial que es converteix en un pis turístic implica una família menys en els nostres barris, provocant preus de compra i lloguer d’habitatge més lluny de la nostra capacitat adquisitiva.133 Hem d’enderrocar el mite dels pisos turístics com un ingrés complementari per les famílies locals, per que el negoci d’aquests pisos és un negoci quasi exclusiu de les grans empreses del sector.
Mentre no aconseguim canvis profunds, és imprescindible defensar els petits avenços que s’han aconseguit en matèria legislativa. Entre ells, cal destacar el Decret 17/2019, que amplia els supòsits del lloguer social i el concepte de gran tenidor, i també augmenta els ingressos mínims per a ser considerat llar en vulnerabilitat o exclusió social.134 Actualment es troba sota un intens atac per part dels lobbies immobiliaris (i els seus partits polítics aliats) i cal defensar-lo juntament amb els moviments socials per l’habitatge, que han jugat un paper fonamental en la seva aprovació.
Referències (segons apareixen al document original)
135 ORGANIZACIÓN MUNDIAL DE LA SALUD. (2008). «Determinantes sociales de la Salud».
https://www.who.int/social_determinants/es/
136 BORRELL, C. (1 d’abril de 2019). «Els determinants socials de la Salut». Agència de Salut Pública de Barcelona. https://debatstreballsocial.files.wordpress.com/2019/04/desigualtats-2019-catala.pdf
137 REJÓN, R. (2 d’abril de 2020). «España lleva décadas ignorando políticas de Salud Pública que preparan a un país para emergencias como el coronavirus». El Diario. https://www.eldiario.es/sociedad/Espana-Salud-Publica-emergencias-coronavirus_0_1011749872.html
138 COL·LEGI OFICIAL D’INFERMERES I INFERMERS DE BARCELONA. (3 de febrer de 2020). «Salut prioritza l’atenció primària i la millora de les condicions laborals als pressupostos 2020». https://www.coib.cat/ca-es/actualitat-professional/actualitat-sanitaria/noticies/salut-prioritza-atencio-primariala-millora-de-les-condicions-laborals-als-pressupostos-2020.html
139 TUGAS, R. (28 de novembre de 2018). «La contractació de mútues s’ha disparat un 38% des de l’inici de les retallades». Nació Digital. https://www.naciodigital.cat/noticia/167828/contractacio/mutues/disparat/38/des/inici/retallades
140 BENAVIDES, F. (10 de novembre de 2012). «Políticas de salud que ahorran y crean riqueza». El País. https://elpais.com/elpais/2012/08/24/opinion/1345818026_185628.html
141 SÁNCHEZ, C. (27 de març de 2020). «Radiografía de la sanidad pública española: ¿y si no es tan buena como creemos?». El Confidencial. https://www.elconfidencial.com/economia/2020-03-27/radiografia-sanidad-publica-coronavirus_2520620/
130 BARCELONA ECONOMIA. (2020). «Evolució del mercat de lloguer».
https://ajuntament.barcelona.cat/barcelonaeconomia/ca/mercat-immobiliari/mercat-de-lloguer/evolucio-delmercat-
de-lloguer
131 REDACCIÓ EL PAÍS (23 de gener de 2019). «Així són els lloguers a Europa: més habitatge públic i mesures per
limitar-ne el preu». El País.
https://cat.elpais.com/cat/2019/01/22/economia/1548193886_628764.html
132 VELOSO, M. (1 d’abril de 2018). «España se queda a la cola de Europa en vivienda social». ABC.
https://www.abc.es/noticias/abci-espana-queda-cola-europa-vivienda-social-201804010144_noticia.
html?ref=https%3A%2F%2Fwww.google.com%2F
133 LESTEGÁS, I. (23 de maig de 2017). «Cuando el turismo te echa de tu casa». CTXT.
https://ctxt.es/es/20170517/Firmas/12838/Gentrificacion-barrios-turismo-sur-alquiler.htm
134 GENERALITAT DE CATALUNYA. (23 de desembre de 2019). «Decret Llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures
urgents per millorar l’accés a l’habitatge».
https://portaljuridic.gencat.cat/eli/es-ct/dl/2019/12/23/17 .
