Ricard Ribera Llorens
Si sou habituals de les xarxes socials és molt probable que us soni el perfil de @runawaywithyou, amb uns dibuixos plens de color i missatge revolucionari. Darrera d’aquest nom hi trobem la Kris Garriga, una jove il·lustradora catalana que no s’amaga de la seva ideologia i situa el dibuix com una eina per transmetre idees.
En què t’inspires a l’hora de fer les teves il·lustracions?
M’inspiro en tantes coses, la política, la història, els viatges que faig (o feia, maleïda pandèmia) els meus sentiments, pors, angoixes, il·lusions…
Els personatges que dibuixes recorden l’estil del manga, t’ha influït molt el còmic japonès o l’anime?
De petita després de l’escola corria per veure les sèries anime que emetia el K3, després em tancava hores a l’habitació a dibuixar els personatges i a inventar-me els meus propis per les històries que il·lustrava. M’ha influït moltíssim i em costa molt imaginar com dibuixaria o tan sols si dibuixaria sense tota aquesta influència. Passar de dibuixar la Sailor Moon als 6 anys a dibuixar partisanes als 26 pot semblar un canvi radical, però no canvia el que per mi representa, dones empoderades que lluiten pel que creuen, el fil que conecta tota la meva trajectòria com a il·lustradora.
Tot sovint els teus dibuixos comprenen simbologia soviètica, què vols transmetre?
L’art és polític, per molt que molta gent s’entesti en què són coses separades o en què no s’ha de polititzar la il·lustració. Milers de cops m’han dit que sent tan “radical” ningú em voldrà contractar. Directament, moltíssims artistes que es consideren alternatius, reprodueixen idees neoliberals sense ni tan sols donar-se’n compte.
Quan vaig començar a aprendre rus i a viatjar per Rússia, vaig redescrobrir tota la simbologia soviètica, no tindré el debat aquí sobre si URSS bona o URSS dolenta, però m’agradaria transmetre que un altre món és possible, i que alguna cosa no “hagi sortit bé a la primera” no és motiu per deixar de lluitar.
La falç i el martell també és una habitual a les il·lustracions que comparteixes al teu perfil d’Insta. M’imagino que ideològicament tens una definició força clara.
Em defineixo com a marxista leninista i no me’n amago, la falç i el martell significa la unió de dos móns, camp i proletariat, per mi no hi ha millor a símbol d’unitat i resistència. A vegades el trec del món polític i el transporto a un món més abstracte, representant la dualitat cos – ment, el dret a sentir-te malament i el deure de lluitar per superar-les coses, la unitat entre el que és personal i el que és polític. A vegades faig il·lustracions que semblen solament polítiques, però hi ha una gran càrrega emocional i personal darrere.
Quin paper juga l’art en la lluita de classes i en la lluita per l’hegemonia de les idees?
Com deia anteriorment, l’art no està absent de connotació política, per exemple, tots hem vist aquest tipus d’il·lustracions cuquis que et diuen “que somriguis” i que “t’esforcis molt” reforçant la idea neoliberal i individualista de que tu ets l’únic responsable de la vida, ignorant les condicions materials. Podríem anomenar també una desena d’il·lustradores feministes liberals amb discursos simplistes sense anàlisi de classe que podem trobar en samarretes, bosses i fins i tot en pancartes del 8M. Per això crec que és importantíssim poder fer front a tot aquest bombardeig ideològic en forma d’il·lustracions amb dibuixos que s’hi tinguin en compte la lluita de classes.
L’art és una eina importantissima per a transmetre idees, existeix un comic manga del capital, que pot semblar una frikada, però resumeix i explica les idees claus del pensament de Marx d’una forma clara, directe i amena. Pot resultar ideal utilitzar el recurs de la il·lustració i el còmic per a transmetre coneixement teòrics feixucs, fer aquest tipus de còmics és una cosa que m’agradaria fer un un futur, però requereix moltíssimes hores i és difícil trobar-les quan has de tenir altres feines per subsistir.
La il·lustració permet viure’n professionalment si no ets un dibuixant molt reconegut?
Depèn, així molt simplement, no. El preu que poso a les meves il·lustracions és tirant a baix, però perquè també sé quin públic tinc, el que dibuixo i perquè dibuixo. Pots viure’n professionalment quan et contracten grans empreses que et poden pagar 2.000 o 3.000€ per projecte. Un il·lustrador actualment no té ni horari ni dies de festa, tristament com qualsevol autònom, així que quan mires les hores que hi has invertit i el preu de la vida, aquí a la àrea metropolitana de Barcelona, veus que no surt molt a compte. Ara mateix la única solució que veig per poder dedicar-m’hi exclusivament és mudar-me a un país on la vida sigui més barata, fa temps que consider-ho marxar a Europa de l’est, per poder poder viure fent el que m’agrada sense tenir que pujar els preus.
A quin tipus de públic vols arribar quan dibuixes?
Estic oberta a tothom, no tinc un target concret, les portes estan obertes a tothom, tot i que realment, per estil i temàtica, el meu públic és més aviat jove. Intento combinar tots els idiomes que sé per arribar a més gent. Tinc molts seguidors catalans i de l’estat espanyol, però també molts americans, britànics, irlandesos, russos, filipins, de tota Amèrica Llatina, d’Austràlia, i com a internacionalista, és genial a arribar a gent amb idees semblants de tants països diferents. A vegades acabes arribant a gent que ni t’esperaves, sempre recordaré el dia en que una policia nacional va retuitejar un munt d’il·lustracions meves acompanyat d’un “joer que pena que sea indepe”.
Si mires una mica el que has fet fins ara, quin o quins dels teus treballs t’ha agradat més portar a terme? Ens ho expliques?
Un dels que més m’ha agradat i més orgullosa estic, és el treball que vaig fer per Catarsi magazin. El còmic de la canadenca és 100% el que m’agradaria poder fer com il·lustradora, ja que engloba totes les meves coses preferides, il·lustració, història i política. El mateix et dic sobre el poster de la piràmide del capitalisme, que el tinc penjat a l’habitació i el meu germà em va dir “coi quin ego tenir-lo aquí”, doncs mira una mica sí, però és que n’estic molt orgullosa i això no em passa sovint.
Com és el procés de creació d’una il·lustració?
Primer és tenir la idea, la idea en general sorgeix a partir d’un sentiment, de ràbia, d’angoixa, de pena o de felicitat. Normalment tinc idees quan passejo sola escoltant música, al gimnàs o a la RENFE. Després vindria el procés de documentació, fotos de referència, història i context del que vull dibuixar i després m’hi poso. Sol passar que a mig procés me’n cansi i el deixi abandonat durant mesos, després el torno a agafar i li dono alguna volta més, fins que em convenç i ho publico. El dia següent ja començo el procés de criticar i de buscar defectes, de pensar “merda, hauries d’haver fet això i canviar allò”, i m’ho apunto per la propera. Un artista ha de ser el seu pitjor crític, completament hater i autodestructiu, si no, no es millora. Per dir-me que bonic que m’ha quedat ja tinc a la meva iaia.
Per acabar, amb què et trobes més còmode dibuixant, paper o directament en format digital?
Sóc completament digital. El paper però, me’l guardo pels meus projectes personals, una mica com conservant l’essència de quan dibuixava de petita o per quan vull fer un regal. Digitalment en fas més a via, és net, i és barat. El material artístic de qualitat, ni que sigui una qualitat mitjana, és car. Des del 2016, amb l’ajuda dels meus pares, vaig comprar una Cintiq (un tipus de tablet per il·lustradors) i ara farà un any vaig comprar l’ipad pro, que m’ha permès reduir a la meitat el temps per a realitzar els dibuixos, el sistema per capes, la precisió i suavitat del traç, és una meravella.
