Genís Vives Cantero, Estudiant de Dret a la Universitat de Barcelona. Secretari del Consell de l’Alumnat i membre de Fem-la Pública UB.
Els pròxims dies 10 i 11 de desembre, amb un escenari molt marcat per l’actual situació de pandèmia i crisi, la comunitat universitària de la Universitat de Barcelona està cridada a votar el rector que governarà durant els quatre anys vinents la universitat pública més gran del país.
Els candidats s’hi presenten individualment i, d’acord amb la legislació universitària, només poden ser elegibles els catedràtics d’universitat en actiu a temps complet. Segons dades de l’any passat[1], el 77,3% dels que reuneixen aquestes característiques són homes i tan sols un 22,7%, dones. Per tant, no és gens estrany que els tres candidats que s’hi ha presentat siguin tots homes i és una situació que cal treballar per revertir. De fet, per a denunciar-ho l’Assemblea Feminista de la UB ha presentat una candidatura col·lectiva al Rectorat, que serà rebutjada per no complir amb els requisits necessaris.
Per altre costat, és important remarcar que es tracta d’unes eleccions amb sufragi universal, lliure i secret, però amb un vot ponderat en funció del sector de la comunitat universitària al qual es pertany. El personal doctor amb vinculació permanent suposa el 51% del total; la resta de personal docent i investigador (PDI), un 9%; l’estudiantat, un 30%; i el personal d’administració i serveis (PAS), un 10%[2]. Per aquest motiu, el resultat de les eleccions és sempre incert, perquè depèn de com engresquin els candidats els diferents sectors i la seva ponderació en el resultat final.
L’estudiantat, una majoria infrarepresentada
El model de governança universitària ha estat objecte de diversos debats, propostes i posicionaments. Sense anar més lluny, l’actual Estatut de la UB[3] és del 2003 i ha tingut dos intents de reforma recents, el 2014 i el 2016. Ambdues propostes no van aconseguir tirar endavant, tot i que van posar certes qüestions sobre la taula que cal analitzar.
Respecte del primer intent, cal destacar que la Comissió que l’havia d’impulsar estava formada per 32 membres, dels quals només 7 eren estudiants, és a dir, un escàs 21,88% dels seus integrants[4]. És evident que la universitat la componen els diferents sectors i s’ha de comptar amb tots ells per a definir-la, però podem afirmar que l’estudiantat és el seu element constitutiu: la universitat neix en el seu dia perquè hi ha uns estudiants que desitgen aprendre i sense els quals actualment tan sols serien institucions de recerca.
Per tant, la participació estudiantil als òrgans de govern no es pot reduir a un simple testimoni, a una quota que cal omplir i a una minoria que es percep com a una eventual amenaça, perquè participa més aviat poc i quan ho fa és per queixar-se. El millor davant d’aquest fet és preguntar-se el perquè i, a parer meu, això és així perquè en aquests espais on es decideix el futur de tota la universitat no hi participem ni en igualtat numèrica ni d’eines.
L’estudiantat som una majoria absolutament infrarepresentada. En l’àmbit numèric, acostumem a ser al voltant d’un 30% dels representants totals d’aquests òrgans —o menys, al Consell Social hi ha un estudiant dels 18 membres que el componen—, encara que a la UB som uns 60.000 estudiants, mentre que el PDI no arriba a les 6.000 i el PAS supera les 2.400. En conclusió, malgrat que tota la representació estudiantil estigui d’acord amb una demanda i la porti als òrgans de govern, no s’assegura que pugui tirar endavant.
D’altra banda, els representants exercim la nostra tasca sense percebre cap contraprestació econòmica, ni tenim equip tècnic que ens pugui assistir. Acostumem a estar pocs anys en el món de la representació, perquè els estudis duren un temps limitat i, a més, és complicat compatibilitzar la tasca amb la vida acadèmica, així com conciliar-la amb la vida personal i laboral. Mentrestant tenim davant equips rectorals i deganals que tenen anys d’experiència acumulats i recursos a la seva disposició.
Aquest fet dificulta la transmissió de coneixement i quan hi ha noves eleccions és com tornar a començar de zero, però els que es trobaran davant les hauran vist de tots els colors. D’altra banda, encara que hi hagués una igualtat numèrica —com passa als Consells d’Estudis, que són paritaris entre PDI i estudiants— això no asseguraria que tinguéssim les mateixes oportunitats ni recursos per a participar-hi.
Per tot això, podem concloure que no tenim igualtat d’eines per a afrontar els reptes que tenim al davant. En aquest sentit, cal entendre que no hi ha universitat sense l’estudiantat i, per aquest motiu, necessitem el paper que hi juguem. Per això, s’ha d’apostar per augmentar la representació d’estudiants als òrgans de govern a la vegada que es fa el mateix amb els recursos econòmics i tècnics que s’hi destinen, així com dotar-los de la rellevància que es mereixen pel que fa a presència i importància en l’activitat habitual de la institució.
Universitat, recerca i mercat: l’avenç de la governança neoliberal
La pregunta que sobrevola les diferents preferències sobre el model de governança universitari és la mateixa: què és i quin paper juga la universitat? Al meu entendre, és l’espai central de transmissió, foment i generació de coneixement de la societat, des d’una perspectiva crítica i científica i amb voluntat d’universalitat. Com s’ha demostrat en diverses ocasions, és motor de transformacions i avenços socials i cal que així es mantingui, però per a aconseguir-ho s’ha d’assegurar la seva independència respecte d’altres poders.
Per contra, el paradigma neoliberal encamina el seu model universitari cap a una màquina generadora de titulats aptes per al món laboral i gestiona la governança des d’una lògica empresarial —major benefici amb el mínim cost—, tot obviant que l’educació és un dret fonamental i que estem parlant d’institucions públiques. El gran exemple d’això és la creació de les universitats privades, que són directament empreses, o el cas de la UOC, que presta un servei públic amb un model de gestió privada.
Des de la lògica de la importància de la universitat en la societat, es creen a través de la Llei d’Universitats els Consells Socials per a institucionalitzar aquesta relació. Estan compostos, entre d’altres, per nou persones «representatives de la societat» —nomenats pel Parlament, Govern, sindicats i patronal— i sis de la universitat —membres del Consell de Govern—. La idea pot semblar bona, però a la pràctica s’obre la porta a la presència directa d’empreses als òrgans de decisió universitaris i això en compromet la seva independència respecte dels poders fàctics existents.
Per exemple, el Consell Social de la UB havia estat presidit per Salvador Alemany, expresident d’Abertis i del Cercle d’Economia; i actualment ho és Joan Corominas, nomenat a l’òrgan pel Govern de la Generalitat i conseller del Banc Sabadell —empresa de l’IBEX-35—. Les competències de l’òrgan són tan importants tant en termes econòmics —aprovació del pressupost, de l’endeutament de la universitat o dels preus dels serveis—, com acadèmics —aprovar la normativa de permanència, la creació o supressió de graus o màsters o de centres docents i instituts de recerca—.
En aquest sentit, l’esmentada reforma de l’Estatut de la UB l’any 2014 buscava aprofundir en aquesta suposada «participació social» als òrgans de govern de la institució, a través de la creació d’una Junta Consultiva, com a òrgan assessor en matèria acadèmica obert a la «incorporació d’un grup de membres externs de reconegut prestigi», i del reforçament de la figura del Consell Social. A més, proposava una reducció dels membres del Claustre i del Consell de Govern sota els paràmetres d’eficiència, més propis d’una empresa que d’una institució, i que no solucionen el problema de la manca de pluralitat i participació de la comunitat universitària en les decisions.
L’educació no es pot entendre com a una mercaderia amb la qual es pot anar comerciant, perquè és un dret fonamental reconegut per la legislació vigent i pels pactes internacionals. No es tracta d’un bé o servei com podria ser una barra de pa o la subscripció a una plataforma de sèries, sinó que és un dret que cal assegurar i expandir. És evident que la millor forma de fer-ho és amb un bon finançament públic des de l’interès general de la societat i no amb els diners d’empreses privades que tenen els seus propis interessos.
Fa poc, es comparava la producció científica i el finançament de la UB amb el d’altres universitats europees similars i, si bé en termes científics eren similars, la UB era la pitjor finançada amb molta diferència[5]. Per tant, cal denunciar la situació d’infrafinançament que pateixen les universitats per part dels Governs català i estatal, que les manté en una situació d’ofec i augmenta la seva dependència respecte del finançament privat.
No costa gaire entendre que Repsol no finança una càtedra sobre transició energètica gratis et amore, sinó que ho fa amb l’objectiu d’obtenir-ne un benefici[6]. En canvi, aquest fet compromet la independència i la imparcialitat de la universitat i posa en dubte la seva pròpia raó de ser: la recerca de la veritat i del coneixement científic, sense apriorismes. La recerca i l’educació d’aquest país no poden dependre de cap «bona voluntat privada», sinó que han de ser una aposta col·lectiva des de les administracions i la societat partint de la premissa que fer-ho és apostar pel futur.
La defensa de l’autonomia com a baluard de la democràcia
Des dels inicis de la universitat com a institució se li ha reconegut l’autonomia com a expressió de la seva independència respecte de factors externs. De fet, l’actual la Constitució espanyola reconeix l’autonomia universitària (art. 27.10 CE) i la llibertat de càtedra, investigació i estudi (20.1.c CE) com a drets fonamentals. L’objectiu no és altre que preservar l’horitzó constitutiu de la recerca del coneixement des d’una perspectiva científica i com a protecció davant la ingerència dels diferents poders.
L’autonomia universitària és un baluard de la democràcia, perquè permet que aquesta es mantingui com a refugi de les diverses formes de pensament, fins i tot en moments on les llibertats més bàsiques estan en perill. Per aquest motiu, cal rebutjar enèrgicament qualsevol ingerència externa que la posi en escac, encara que a priori s’hi pugui no estar d’acord.
En aquest sentit, la recent condemna a la UB pel manifest del Claustre a favor de la llibertat dels presos polítics[7] és un atac inacceptable a l’autonomia universitària. L’art. 58.1.n) de l’Estatut de la UB reconeix la competència del Claustre per «debatre i aprovar propostes de resolució sobre temes de transcendència social o universitària». És evident que l’empresonament dels líders polítics i socials de Catalunya és un fet de transcendència social i el Claustre es va posicionar al respecte amb 111 vots a favor, 7 en contra i 6 abstencions.
Com a màxim òrgan de representació de la comunitat universitària, el Claustre s’ha manifestat en exercici de les seves competències respecte de molts fets de transcendència social. Com recorda Montserrat Camps[8], ho ha fet a favor de l’autodeterminació de Catalunya (1990), en contra de la guerra del Golf (1991), en solidaritat amb el poble de Chiapas (1995), en rebuig del bloqueig a Cuba (1996), per la supressió del delicte d’injúries a la corona (2008) o a favor de la retirada del projecte de llei de reforma de l’avortament (2014).
Això no vulnera els drets de ningú, és un exemple de l’exercici de l’autonomia universitària i de la sobirania respecte d’ingerències externes del Claustre com a institució representant de la universitat. Hi ha una proposta de text, es debat, es vota i el Claustre es posiciona. El manifest concret pot semblar més o menys adient, però és una mera declaració sense cap efecte jurídic: a cap persona se li requereix que signi cap adhesió a l’hora d’entrar a la universitat.
En canvi, aquesta censura sí que vulnera l’autonomia universitària, coarta la llibertat de les institucions per a debatre el que creguin convenient i genera un precedent que pot servir per a silenciar moltes altres lluites. A la universitat s’hi ha de poder parlar d’absolutament tot, també sobre la llibertat dels presos polítics, l’avortament o la guerra.
El proper rector tindrà la tasca de defensar l’autonomia universitària fins a les últimes conseqüències, tant dels que volen la universitat silenciada, com dels que la volen sota els designis de les empreses privades. En el camí cap a una universitat pública, de qualitat i al servei de la raó, trobarà l’estudiantat al seu costat.
[1] http://www.ub.edu/gtr/indicadors_dades/generepdi.html
[2] https://www.ub.edu/eleccionsrectorat2020/escrutini.html
[3] https://www.ub.edu/web/ub/ca/universitat/organitzacio/normatives/estatut/estatut.html
[4] https://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2013/02/003.html
[5] https://twitter.com/CarlesViladiuUB/status/1306908354598576129
[6] https://www.ub.edu/web/ub/ca/menu_eines/noticies/2019/09/019.html
[7]https://www.ub.edu/dyn/cms/continguts_ca/menu_eines/noticies/docs/Manifest_Claustre_21_10_19.pdf
[8] https://www.ara.cat/opinio/montserrat-camps-claustres-universitaris-compromis-dignitat_0_2351165002.html
