Durant la II República a Catalunya era permès interrompre l’embaràs, però no va ser fins el 1985, després de la dictadura franquista, que es despenalitzava l’avortament induït a l’Estat espanyol en tres casos; que hi hagués un perill greu per la salut de l’embarassada en qualsevol moment de la gestació, en el cas que fos fruit d’una la violació en les dotze primeres setmanes o que fos una malformació durant les primeres vint-i-dos setmanes. Aquesta llei va ser renovada pel govern del PSOE del 2010, permetent l’avortament lliure durant les primeres catorze setmanes, on les menors de 16 i 17 anys no necessitaven consentiment patern. La llei del 2013 impulsada pel govern del PP va eliminar l’avortament lliure i establia un sistema d’indicacions més restrictius que el de 1985, però com que no hi va haver consens es va haver de retirar el projecte de llei. El 2015 el PP va fer una reforma de la llei, que és avui dia vigent, per tal d’exigir el consentiment patern de les menors de 16 i 17 anys que volguessin interrompre l’embaràs.
En l’actualitat, la ministra d’Igualtat, Irene Montero, ha anunciat una reforma de la llei del 2015 que consisteix en que les menors puguin avortar sense el consentiment patern i que es pugui accedir a anticonceptius més nous i efectius.
A banda d’aquest canvi que es farà tant necessari, cal que la institució eclesiàstica deixi de tenir pes en els governs actuals perquè suposa una retallada dels nostres drets.
Un és el cas d’Andorra que a principis d’any va posar a disposició un servei governamental per tal d’assessorar a aquelles dones que volien interrompre el seu embaràs fora del principat. Aquest servei és gratuït i completament confidencial, però aquelles que ho vulguin fer, hauran de costejar-se la intervenció a Catalunya, Portugal o França.
Dins de la constitució andorrana, l’opinió de l’Església pesa moltíssim ja que un dels caps d’estat és bisbe de la Seu d’Urgell. Per això, l’avortament és il·legal i està penalitzat amb presó.
Juntament amb Malta, són els únics països europeus que no han despenalitzat la interrupció voluntària de l’embaràs, tot i la pressió de les Nacions Unides.
El segon cas es troba a territori català. L’any passat, 482 dones van haver de desplaçar-se de les seves comarques per tal d’interrompre l’embaràs. El motiu és que molts dels hospitals catalans es troben concertats amb l’Església catòlica i hi ha molts metges que es neguen a practicar un avortament per les seves creences religioses. A més, es suma un altre factor en aquests casos, que l’avortament quirúrgic no està disponible. Aquest problema és present a l’hospital Sant Joan de Déu de Manresa. Tot i ser l’hospital de referència de Bages, Moianès i Solsonès no hi ha la possibilitat d’avortar. I és que primerament es deia que era per motius tècnics però més tard s’ha vist que és per manca de voluntat, que ve lligada per l’objecció de consciència. Els avortaments en aquestes tres comarques només és possible fer-ho amb fàrmacs i dins de les primeres nou setmanes de gestació a través del CAP de Bages.
I és que a la demarcació de Lleida també hi ha hagut aquesta problemàtica ja que només és possible avortar amb fàrmacs a l’hospital Arnau de Vilanova. Però això empitjora al Pirineu, que les dones no tenen accés ni a l’avortament farmacèutic ni al quirúrgic. Les clíniques privades, que en un primer moment s’excusaven amb el mateix motiu que a Manresa, ara s’acullen a l’objecció de consciència per tal de no realitzar un avortament.
Després de les queixes que s’han presentat, Salut està negociant amb la clínica privada Vithas Lleida, l’antiga clínica Montserrat, per tal de poder fer avortaments quirúrgics voluntaris per tal que les dones lleidatanes no hagin de desplaçar-se.
Al Pirineu, Salut ha previst que a finals d’any sanitaris no objectors es desplacin a Vielha i Tremp per poder facilitar l’avortament amb fàrmacs a aquelles dones que ho sol·licitin.
Aquesta situació ha empitjorat durant les restriccions i el confinament i han provocat més angoixa a les dones que han volgut avortar, una situació ja de per si complexa.
La legislació vigent acorda que s’ha de fer una primera vista presencial per tal donar tota la informació pertinent a la pacient i estableix un període de tres dies per reflexionar abans de fer la intervenció. Això suposa almenys dues visites, per tant, el departament de Salut va notificar a l’abril que aquelles embarassades que volguessin interrompre el seu embaràs podien fer la primera visita de manera telemàtica i estalviar-se un dels dos viatges que hauria de fer.
Encara fan falta molts canvis en la legislació i cal que institucions tant primàries i opressores deixin de tenir influència i poder. El més impactant i trist és que sempre ens repercuteix a les dones que, a banda de negar-nos els nostres drets dins del sistema sanitari i judicial, ens nega el dret de decidir sobre el nostre cos.
Perquè un metge té dret d’objecció de consciència però les institucions no. Perquè aquestes institucions no són propietàries dels nostres cossos i per això cal seguir lluitant.
