El passat novembre el Consell de Redacció de la Realitat vam estar molt enfeinades. Vam començar el mes publicant un monogràfic sobre la lluita estudiantil i el vam acabar amb la presentació del projecte ENGELS.CAT. Amb l’objectiu de celebrar el dos-cents aniversari del naixement de Friedrich Engels, a la nova web s’hi pot trobar una cinquantena de textos d’Engels en català, molts d’ells traduïts per primera vegada a la nostra llengua, a més d’un monogràfic d’articles dedicat a analitzar les seves aportacions teòriques i a posar en relleu la seva figura. Entre els autors del monogràfic destaquen militants de Comunistes, com Manuel Delgado o Joan Tafalla, o un ventall d’altres figures de referència en el marc del marxisme català, com és el cas de Josep Manuel Busqueta, Isabel Benítez o Víctor Ríos.
Som a les portes d’un nadal diferent. Més enllà del fet religiós, aquestes dates són de gran rellevància per al nostre país, i no podíem escriure l’editorial del mes de desembre sense parlar-ne. De com encarem el Nadal dependrà l’evolució de la pandèmia i la possible arribada d’una quarta onada que pot escombrar les dèbils estructures econòmiques i sanitàries que encara aguanten. El Nadal és un moment de retrobament i comunitat, no només amb la família més propera. Però també quan el consumisme es desborda. Ens han fet creure que com més regals ens fem i més cars són, més afecte mostrem. La societat de consum també ens impulsa a pensar que si la festa no acaba amb la corbata al cap no ha pagat la pena. I ara, que ens trobem en mig d’una pandèmia, ens veiem abocats a una altra realitat. Una realitat que vindrà marcada per les restriccions en la mobilitat i en les nostres relacions socials, deixant espai per poc més que el consum.
La solució, com va dir un camarada portuguès, no és deixar de viure per evitar el contagi, sinó prendre les mesures de seguretat necessàries per continuar vivint, evitant el contagi. La solució, per tant, reclama a les administracions uns recursos que, per la pròpia dinàmica de la societat capitalista en la que ens ha tocar (sobre)viure, es prioritzen en mantenir el marge de beneficis de les grans empreses i no pas fer el que cal per enfortir el sistema de salut pública i fer pagar més als rics. L’estratègia per guanyar al virus no pot passar, per tant, per aplicar només restriccions i aguantar el 3 de 8 fins que arribi la vacuna. Tampoc passa per tornar a fer vida normal quan les coses semblen anar millor. És imprescindible prendre mesures ambicioses, que protegeixin els drets socials, econòmics i civils del poble treballador.
Més enllà de l’extensió de postures anticientífiques en contra de les vacunes a nivell social, cal que dediquem un moment a parlar sobre com les desigualtats econòmiques internacionals i les estructures de poder de l’imperialisme estan marcant com les classe treballadora i els sectors populars d’arreu del món. Davant del mantra que “la pandèmia ens afecta a tots i totes per igual”, la realitat, sempre tossuda, ens demostra que les desigualtats socioeconòmiques, si ja tenen impacte dins les societats occidentals, encara es fan més evidents (i tenen més impacte) si parlem de centre i perifèria del sistema capitalista. La cursa per aconseguir la vacuna ha abandonat els paràmetres pactats a l’OMS, de considerar la vacuna com a “bé públic global”, per passar a ser plantejada com una cursa purament econòmica, on competeixen les farmacèutiques i els estats on es troben localitzades, i les velles tensions geopolítiques porten a desconsiderar les vacunes que provenen d’investigacions de la República Popular Xina o de la Federació Russa; aquesta competició econòmica, a més, comportarà que s’accentuin les diferències entre centre i perifèria, i és que l’acaparament de vacunes ja comença a ser una realitat abans d’arribar al final de les homologacions.
Per tal de poder fer front a les conseqüències econòmiques i socials de la crisi generada per la pandèmia de la covid-19, aprovar els Pressupostos Generals de l’Estat s’ha convertit en una necessitat. Buscant aprofundir encara més en la crisi de règim, així com allunyar els fantasmes d’un pacte amb els autoanomenats ‘moderats’ de la foto de Colón, EH Bildu i ERC-Sobiranistes consoliden la seva posició al Congreso de los Diputados a la vegada que, en el cas català, s’aconsegueix per primera vegada en la història que l’Estat contempli el compliment de la Disposició Addicional Tercera de l’Estatut, mentre que els bascos s’erigeixen com una formació política solvent capaç de disputar-li l’hegemonia al PNB en el seu propi terreny de joc. Amb aquest acord, no només es reforça la majoria que va fer possible la investidura, sinó que es demostra que és possible aquí i ara una esquerra que lluiti contra el règim del 78 i aposti sense vergonyes per la república, i a la vegada sigui útil per aconseguir millores per a la majoria treballadora, sense renunciar als seus principis.
Aquest novembre passat el Regne del Marroc va trencar l’alto el foc que mantenia amb la República Àrab Saharaui Democràtica (RASD) des del 1991. Davant les protestes del poble saharaui per la carretera marroquina que travessa de manera il·legal una franja de la RASD, El Guerguerat, el Marroc va mobilitzar el seu exèrcit i va obrir foc contra civils desarmats. Aquesta escalada arriba després d’anys d’incompliments dels drets humans constants per part del Marroc, especialment el mur de 2700 km sembrat de mines antipersona, i l’incompliment de l’acord de la ONU per fer un referèndum al Sàhara Occidental. Per sortir-se amb la seva, el Marroc comercia amb la UE en una moneda infame: modula el pas de la immigració subsahariana per pressionar Europa i Espanya. A més, gràcies en part a les riqueses del territori expol·liat al Sàhara s’ha convertit en un important soci comercial d’Espanya. El silenci que mantenen els governs europeus és còmplice i vergonyós, i fins ara la resposta del govern espanyol s’ha limitat a condemnar… les proetestes del moviment saharaui en una ambaixada marroquí a València! Ara més que mai cal donar suport al poble saharaui en la seva lluita justa.
