Consell de Redacció
Fa unes setmanes tancàvem el 2020, un any negre en molts sentits, però també un any on la Realitat ha iniciat una nova etapa. Al llarg d’aquests dotze mesos vàrem trobar l’espai de reflexió necessari per elaborar 5 monogràfics imprescindibles (Llums i ombres del programa del Govern; El fet nacional, una mirada àmplia, Marxisme ecològic, La lluita estudiantil i el Bicentenari d’Engels) i encetar una edició setmanal que s’ha publicat des del mes de maig. Ens vam plantejar fer un salt en el tipus de peces que publicàvem i vam incorporar les entrevistes com una eina per parlar amb gent que ens pot aportar coses, acompanyar-nos en l’anàlisi del món que ens envolta. Les entrevistes ens han ajudat a tractar nous temes com l’esport i la cultura, l’entrevista a Oleguer Presas o amb Bittah en són bons exemples, però també ens han permès aprofundir en temàtiques com l’àmbit internacional (com és el cas de la conversa amb Chauncey K. Robinson, periodista del diari comunista dels EUA People’s World).
Encetem el 2021 amb l’editorial del mes de gener, marcada pel relleu a la Casa Blanca. Un esdeveniment que posa un punt i final explosiu al mandat de Donald Trump. Ara ja queda clar per tothom que l’extrema dreta feixista és el nucli dels votants de Trump, i que des del govern se’ls ha alimentat perquè s’organitzin i creixin. L’escena de centenars de manifestants assaltant el Capitoli no era un cop d’estat, amb prou feines ha estat una insurrecció seriosa, deixant imatges còmiques. Però el que ens ha de preocupar és la demostració de força que ha realitzat l’extrema dreta al país més poderós del món, amb la connivència del poder executiu. La impunitat de què gaudeixen. El mandat de Trump ha finalitzat, però pel feixisme estatunidenc és un punt i seguit, una nova fita en la seva escalada. No podem remarcar suficientment la gravetat d’aquests fets. Si amb un dels seus a la branca executiva s’han atrevit a tant, què no podrà fer l’extrema dreta si controla també els poders judicial i legislatiu? El mateix que ja va ocórrer a Alemanya o Itàlia a principis del segle XX. Això és el que està en joc els propers anys: barrar el pas a la creixent organització i sofisticació de l’extrema dreta. Per això evitar un nou mandat de Trump era vital, com assenyalàvem a l’editorial del mes de novembre, de manera que el feixisme perdi gran part del suport que rebia des de les institucions federals. Joe Biden no és un candidat amic de la classe treballadora, com ho podrien ser Bernie Sanders o Alexandria Ocasio-Cortez, i de ben segur continuarà amb les agressions imperialistes cap a altres pobles del món, però que sortís elegit era estratègic. Després de la caiguda de Trump, s’inicia la batalla pel control del partit Republicà, i de moment el trumpisme se sent fort encara.
Des d’una perspectiva local, l’inici de l’any es caracteritza pel procés de les eleccions al Parlament de Catalunya. Unes eleccions forçades per la repressió però que fa mesos que són imprescindibles per l’esgotament d’un govern que s’ha convertit en inoperant. Tanmateix, l’exigència d’unes eleccions era tan evident com la necessitat de superar l’estancament de la política catalana i donar una resposta a la crisi en favor de la majoria treballadora. Per fer-ho, és necessari construir un espai polític, un front democràtic i social, capaç de canviar la correlació de forces existent, a partir de la confrontació amb el règim, sent clarament d’esquerres i a l’hora amb la voluntat de ser majoritari.
Mentre vivim les últimes fuetades del darrer cicle polític, el nou cicle no acaba d’obrir-se i els actors que haurien de fomentar l’aliança un front ampli del sobiranisme d’esquerres actuen amb les velles coordenades. La CUP ha portat a terme un intent d’obertura parcial, controlada, que ha acabat suposant només la incorporació d’un lideratge extern, però no s’ha atrevit a fer el salt necessari per la creació d’un espai plural; per altra banda, Esquerra Republicana cau de nou en el parany de Junts per Catalunya i segueix reproduint el marc conceptual de la candidatura postconvergent. En aquest escenari, cal seguir defensant la creació del front de l’esquerra sobiranista a mig termini, que sigui un espai polític capaç d’assolir majories socials i afrontar els reptes del país, més enllà de la convocatòria electoral del proper 14 de febrer.
Unes eleccions que, mentre s’escriuen aquestes línies, encara no se sap si es podran realitzar per la negativa evolució de la pandèmia. En editorials anteriors i en alguns articles clau hem analitzat suficientment les limitacions de les polítiques contra la pandèmia, que s’estan fent encara més evidents després de les festes de Nadal. L’objectiu de “salvar el Nadal” ha estat una gran imprudència, que segurament farà que la tercera onada porti de nou al col·lapse del sistema de salut públic. Un nou col·lapse, no només ens portaria a un escenari d’una gravetat incalculable, sinó que tensionarà a un personal sanitari que ha patit uns nivells d’estrès que estan perjudicant seriosament la seva salut mental. Cap país s’ho pot jugar tot a una sola carta, en aquest cas la de la vacuna. La campanya de vacunació ha volgut començar abans del previst, i per això, en aquest moment, la seva implementació és un fracàs a totes llums a gairebé totes les Comunitats Autònomes. Per tant, fins que no arribin a la població general passarà temps, i la situació s’anirà degradant si res canvia.
Suspendre o ajornar unes eleccions un cop convocades és una decisió complexa, i que cal prendre amb prou cura com perquè no senti un mal precedent per a futures convocatòries. Si es portessin a terme mesures ambicioses, que van molt més enllà d’habilitat poliesportius, mercats municipals o qualsevol altre espai públic tancat de grans dimensions, s’haurien de poder celebrar. Ara bé, si en el cas de les escoles el pes de la tasca de prevenció ha caigut de forma gairebé total sobre el personal educatiu, no podem esperar que per a aquestes eleccions es puguin complir unes garanties mínimes perquè els col·legis electorals siguin segurs. Davant d’aquesta evidència, però, hi ha partits com el PSC i Junts que juguen amb foc, i pressionen perquè les eleccions es celebrin encara que el risc sigui molt alt.
Els mesos més freds no només dificulten la lluita contra la pandèmia, sinó que porten a l’extrem la barbàrie del sistema capitalista en què ens trobem. Mentre continuen produint-se desallotjaments, el govern de l’Estat ha aprovat una legislació que s’havia fet inaplaçable: la llei contra els desnonaments, malgrat que inclou la compensació als grans tenidors que especulen amb la vivenda i en fan pujar els preus. Actuacions com aquesta mostren les costures d’un govern on els seus membres empenyen en direccions contraposades, però al cap i a la fi el PSOE acaba per imposar la seva funció de garant del règim del 78. El context actual posa sobre la taula les limitacions de l’entrada al govern de les companyes d’Unidas Podemos en un context de crisi econòmica i retrocés polític; la incapacitat de controlar el sector de les elèctriques i fixar els preus n’és una mostra. Llunyana sembla la idea d’un sector elèctric en mans públiques, que sigui capaç de garantir el subministrament elèctric a tota la població, però també acompanyar-lo d’una producció sostenible de l’energia i polítiques que persegueixin reduir el consum.
El règim del 78 té múltiples cares i extensions i, davant d’això, l’aposta política de formar part del govern de l’estat per part d’Unidas Podemos no només comporta intentar influir des d’una posició de franca minoria, sinó que comença a semblar un flirteig involuntari i perillós amb la revolució passiva que està portant a terme el règim. Assumir la seva lògica porta, entre moltes altres coses, a abandonar les reclamacions republicanes de fons, a centrar el discurs en fer la monarquia transparent i fiscalitzable i a afirmar que un referèndum sobre monarquia o república no és un element de naturalesa urgent.
