Consell de Redacció
Aquesta és una edició diferent, no només perquè ha sortit en dilluns en lloc de divendres. Ens hem renovat, volem fer un petit pas endavant i per això us presentem una nova pàgina web (el motiu pel qual hem estat enfeinats i enfeinades tot el cap de setmana i sortim avui). Volem que la vostra experiència d’usuari millori i us sigui més agradable llegir els articles de la Realitat. A més, hem volgut actualitzar el logotip de la revista, un nou logotip que és una adaptació de l’anterior, però que persegueix visualitzar, de forma sotil, les idees de continuïtat i enfortiment. Esperem que els canvis us resultin interessants i que l’espera des de divendres no se us hagi fet massa llarga, ja que en quatre dies tornem a tenir edició tornant al ritme habitual de publicació.
Se’ns presenta un mes de març en el qual no podrem reivindicar el 8 de Març com caldria. El feminisme és un dels moviments amb més potencial de canvi transformador en la fase actual. Així i tot, la situació de pandèmia dificulta la mobilització en un context que la precarització i el confinament portats per la covid-19 han aprofundit en les condicions de desigualtat i opressió que pateixen les dones treballadores. És per aquest motiu que estem treballant un monogràfic per analitzar la situació en profunditat, que el tindreu a les vostres mans el divendres 12 de març. Aquest, però, no serà l’única sorpresa que tindreu al llarg del mes de març, ja que hi ha un aniversari assenyalat al calendari, els 150 anys de la Comuna de París. Per això, el dia 19 us presentarem un número especial dedicat als treballadors i treballadores parisenques que es van alçar per conquerir el temps de les cireres.
En l’edició d’avui publiquem l’entrevista a l’activista mexicana Daniela González López, que entre altres temes ens explica com el relleu a la Casa Blanca no suposarà un canvi qualitatiu pels pobles d’Amèrica Llatina i que continuaran les agressions imperialistes que han viscut els darrers anys i dècades. En aquest sentit, Joe Biden, més enllà dels missatges simplistes que traslladen alguns mitjans de comunicació, està continuant amb les polítiques que ens tenen acostumats els diferents governs dels Estats Units. Els darrers dies, Biden ha bombardejat Síria, s’ha negat a apujar el salari mínim i ha afirmat que no té intencions de pujar els impostos als més rics. La derrota de Trump és una petita victòria, imprescindible, per la classe treballadora estatunidenca i el moviment antifeixista, però caldrà continuar organitzant-se per fer front a les polítiques agressives de Biden, que a hores d’ara no arriba a ser ni la cara simpàtica de l’imperialisme.
Les relacions internacionals derivades de la lògica de la Guerra Freda i la submissió al centre de l’imperi, estan portant a una situació vergonyosa en els països de la Unió Europea. Les principals empreses farmacèutiques, que han desenvolupat vacunes contra la covid-19 amb el suport dels diners públics i han privatitzat el benefici a través d’un sistema de patents injustificable, estan incomplint els seus compromisos d’entrega de vacunes a les institucions europees i el seu sistema de compra centralitzada. A la vegada, els mateixos governs europeus es posen d’esquena a les vacunes xinesa i russa, malgrat les evidències científiques que les avalen.
A escala estatal les contradiccions dins del govern de coalició s’estan fent insostenibles, amb múltiples exemples, entre ells la regulació dels preus del lloguer. Demostrant, una vegada més, les limitacions del fet que formacions d’esquerres governin amb el PSOE, ja que aquest (i la seva marca catalana -lluny queda l’època en què realment existia el PSC-) és el pal de paller del règim del 78, és la seva estructura central en l’àmbit polític. En l’àmbit nacional, sortim d’un procés electoral on el PSC ha volgut crear la falsa imatge que governaran el país, acompanyats del relat dels comuns, però els resultats demostren que els números no els donen per fer-ho. En aquest període electoral, per fi l’espai Junts x Cat s’ha vist derrotat per Esquerra Republicana i les diferents esquerres han vist millorar els resultats, excepte l’espai dels comuns que en un escenari d’alta abstenció i on els espais electorals més ideològics es trobaven en condicions propícies per mantenir suports i augmentar la representació, com és el cas de la CUP, la candidatura de Catalunya en Comú ha perdut 130.000 vots i tot just ha mantingut la representació.
En aquest sentit, ens cal una anàlisi que fugi d’esquemes caducs que no tenen en compte que la qüestió nacional és l’únic element que pot erosionar el règim, per tant governar amb el PSC suposaria tancar definitivament l’escletxa i acontentar la burgesia resident a Catalunya que persegueix la fi del sobiranisme (en la darrera edició ja analitzàvem com la implosió de l’espai convergent fruit del procés sobiranista i la mutació de JxC ha portat que qui millor representa el règim a Catalunya és el PSC). També és necessari ésser conscient que s’està acabant el cicle, però no estem en un nou moment, les esquerres catalanes tot just enceten el procés de reflexió i, a hores d’ara, la possible coincidència programàtica queda relegada per la no coincidència estratègica per combatre el règim, fent francament difícil la idea de país que podria suposar un govern d’ERC-CUP-Comuns (a més, que, l’aritmètica no l’aguanta). L’article que avui publiquem sobre les eleccions ens ajudarà a seguir aprofundint en l’anàlisi.
Un altre dels temes que volem tractar en aquesta edició és les protestes desencadenades per la detenció de Pablo Hasel, un dels articles ho analitza amb calma. Més enllà de l’empresonament del raper per haver cantat o twittejat veritats sobre el règim i els Borbons, aquesta onada de mobilitzacions demostra la presa de consciència de generacions de joves que han crescut en la fase actual del capitalisme, marcada per crisis continuades, el desmantellament de l’estat del benestar, la precarització del mercat laboral, la impossibilitat d’accedir a l’habitatge i l’elitització de la universitat pública.
Les mobilitzacions han comportat disturbis i això ha posat en marxa la maquinària del sistema per desprestigiar-les, uns engranatges que van des de les institucions, passant pels mitjans de comunicació i acabant en l’esquerra benpensant. No és cap novetat l’assimilació per part del sistema del que històricament ha simbolitzat l’eurocomunisme, però la ràpida conversió de l’esquerra política nascuda en el context del 15M o el transformisme d’altres que pretenien ser els guardians de les essències del fil roig, faria esgarrifar si no fos per les repetides mostres d’aquest procés a la que ja ens tenen acostumats. Posar el crit al cel davant d’uns disturbis i amagar el cap sota l’ala davant de la violència estructural que cada dia aplica el sistema econòmic, social i polític sobre la nostra classe i els sectors populars, és altament preocupant.
Per últim, volem parlar-vos d’un tema que ens toca molt de prop i en què centrarem esforços les pròximes setmanes, el judici del camarada Joan Josep Nuet. La llarga trajectòria dels i les comunistes defensant que el conflicte social i el conflicte nacional són indestriables, defensant el dret de l’autodeterminació i assumint el compromís amb la llengua i cultura catalanes són inqüestionables. Per seguir aquests postulats en la seva acció institucional, a partir del debat col·lectiu en els òrgans col·legiats de direcció de Comunistes de Catalunya, donant continuïtat a allò aprovat en les tesis congressuals del Partit, en el front polític i social i en el programa electoral que va votar la ciutadania, s’enfronta a un judici on se’l pot inhabilitar i l’acusació particular demana pena de presó.
Joan Josep Nuet, fins fa uns mesos Secretari General de Comunistes de Catalunya, serà jutjat al Tribunal Suprem els propers 24 i 25 de març per un suposat delicte de desobediència, ja que va permetre, junt amb altres membres de la Mesa del Parlament, el debat sobre les lleis de desconnexió a la cambra. Aquesta acusació contra l’actual membre del Comitè Central del Partit i diputat de Sobiranistes, únic acusat que no és independentista, demostra com el debat democràtic i l’aprofundiment de les polítiques de la classe treballadora en vers l’autodeterminació del poble català porten a entrar en contradicció directa amb el règim del 78. És ben cert allò que dèiem, que la cosa no va d’independència, va de democràcia.
