Alba Blanco
El diumenge 7 de febrer s’ha dut a terme la primera volta de les eleccions Presidencials, per l’Assamblea Nacional i pel Parlament Andí, a l’ Equador. També a la regió de Cuenca s’ha realitzat un referèndum sobre la prohibició de la mineria a zones properes a conques hídriques.
Ara per ara, dijous al matí encara no estan clars els resultats a les presidencials i qui s’enfrontarà a Aráuz a la segona volta el pròxim 11 d’abril.
Antecedents
Fem una mica de memòria. L’any 2006 Rafael Correa va ser escollit president de l’Equador després de 10 anys d’inestabilitat política i econòmica al país. El 1999 s’havia declarat la fallida del sistema financer que va comportar la dolarització del país i la pèrdua de la moneda nacional l’any 2000.
L’any 2006 Correa guanya les eleccions apostant per un rol actiu de l’estat en matèria econòmica (podríem parlar de polítiques keynesianes clàssiques basades en la despesa i la inversió estatal) i amb l’oposició a la signatura del TLC amb els EUA.
Durant els deu anys (2007-2017) que va governar la Revolución Ciudadana les principals fites van ser la reducció en més de 13 punts de la pobresa (del 36,7% el 2007 al 23,3% el 2015) i 8 punts la pobresa extrema (de 16,5% el 2007 al 8,5% el 2015). L’augment del salari promitg, reduint l’índex de Gini en 6 punts, la diferència entre el que cobra la decil·la més rica respecte la més pobra.
L’educació bàsica va augmentar al 96%, incrementant les matrícules de la població més pobra en 6 punts. Es va invertir el 2% del PIB en educació superior, multiplicant el sistema de beques exponencialment i la construcció de noves universitats.
En aquests deu anys, malgrat la crisi mundial, el PIB va créixer en 3,9 punts, 1 punt per sobre de la mitjana llatinoamericana, alhora que es va aconseguir frenar l’evasió d’impostos, triplicant els ingressos de l’estat per aquesta via.
Destaca també l’adopció constitucional del Buen Vivir o Sumak Kawsay, que marca sis fites per la plena satisfacció de les necessitats dels equatorians: equitat, desenvolupament integral, revolució cultural, revolució urbana, revolució agrària i revolució del coneixement.
Després de 10 anys al poder, a les eleccions presidencials de 2017 el que fou vicepresident de Correa, Lenin Moreno, guanya les Presidencials com a successor del Correisme. En els primers dos anys, va fer un viratge radical en les seves postures i programes, renunciant completament a l’herència de la revolució ciutadana, alineant-se amb les polítiques dels Estats Units. Va apostar per la privatització de sectors estratègics, va condonar el deute a les persones més riques del país i tot un paquet de mesures neoliberals que han dut a l’Equador a una greu crisi econòmica amb el consegüent augment de l’atur i la pobresa.
En l’actualitat el President de l’Equador té una popularitat del 3%, fruit també de la nefasta gestió de la crisi sanitària. En termes proporcionals Equador es troba entre els deu països del món amb més mortalitat per COVID (https://www.bbc.com/mundo/noticias-54358383), el tercer de l’Amèrica Llatina i el Carib.
El procés electoral
El vot a l’Equador és obligatori per les persones majors de 18 anys i facultatiu entre els 16 i els 18, tant pels que resideixen al país com pels que ho fan a l’exterior. 12.688.911 d’Equatorians estaven cridats a votar al país i 410.239 a l’exterior.
A un any dels comicis, l’Assemblea Legislativa va decidir canviar els regles del joc (la voluntat era restar parlamentaris a les regions de vot correista), així el 2019 es va canviar el Código de la Democracia passant del mètode D’Hondt a Webster. També es va prohibir la votació entre llistes, malgrat que segueixen sent llistes obertes s’estableix l’obligatorietat de votar la llista en planxa, això ha comportat molta confusió i més del 10% dels vots han estat nuls. S’estableix també la paritat de gènere per encapçalar les llistes, establint que el 2025 les llistes hauran de ser encapçalades en un 50% per dones i en un 25% per joves.
El procés electoral s’ha desenvolupat amb constants irregularitats, més enllà de les provocades per la crisi pandèmica (llargues cues als recintes, informacions contradictòries -obligatorietat de fer-se una PCR i després negació del mateix-, etc.).
La Constitució equatoriana preveu que l’organisme electoral (Función Electoral, formada pel Consejo Nacional Electoral i el TCE) es constitueixi com a poder de l’Estat. Les decisions del CNE per aquestes eleccions han estat més que polèmiques. El 2018 el CNE amb múltiples excuses, però amb un rerefons de persecució política, impedeix la inscripció al registre d’organitzacions polítiques a la força Revolución Ciudadana. Posteriorment al Movimiento MANA, també al Movimiento Revolución Alfarista i finalment a la Fuerza Compromismo per les eleccions seccionals del 2019, totes hereves del correisme.
D’altra banda està el TCE (Tribunal Contencios Electoral), durant tot el procés electoral han existit múltiples contradiccions entre ambdós òrgans (TCE i CNE), generant inseguretat jurídica. Les autoritats electorals han estat sota amenaça de destitució durant tot el procés, fet que qüestiona continuadament les seves decisions. El TCE, en mig del procés electoral, va intentar destituir tres dels membres del CNE, finalment no va ser possible atès que el procés electoral estava en marxa. Exemple de les contradiccions és que el novembre del 2020 va ser impugnada l’existència de l’aliança Fuerza Compromiso Social per part del CNE, argumentat que no va ser inscrita amb el suficient temps, aquesta decisió va ser rebatuda el novembre pel TCE.
Després de totes múltiples dificultats per la inscripció, finalment la Fuerza Compormiso Social va presentar la candidatura Unión por la Esperanza (UNES) a les presidencials, mitjançant el partit ja preexistent Centro Democrático. UNES va aconseguir registrar-se amb Aráuz com a president i Correa com a vicepresident, però amb l’aplicació del lawfair la justícia equatoriana inhabilita a Correa per participar als comicis presidencials. Finalment es presenten el binomi Aráuz i Rabascall.
El 12 de gener el CNE va suspendre l’anunci de la campanya electoral del binomi Arauz-Rabascall perquè hi apareixia la veu de Rafael Correa, rere la sentència a l’expresident que li suspèn els seus drets polítics per 25 anys. Aquesta decisió ha estat qualificada d’inconstitucional i il·legal per múltiples experts, atès que els drets civils i el dret humà a la llibertat d’expressió li han estat conculcats a Correa, ja que el suport a una candidatura no pot ser prohibit, i per tant esdevé censura.
El dia següent, el 13 de gener, el CNE anuncia que hi ha hagut un error en la impressió de més de 6 milions de paperetes presidencials (amb un valor de més de mig milió de dólars), amb un logo equivocat. Paperetes que haurien d’haver estat destruïdes però que no va ser així, augmentant la inseguretat i les irregularitats del procés electoral.
Recordem l’obligatorietat de votar del poble equatorià i les més de 400.000 persones que voten a l’exterior, percentatge que pot fer variar fins un 2% el resultat final en les votacions. Més enllà de la impossibilitat d’exercir el dret a vot a 4 països (Panamà i Perú, per la quarantena fruit de la pandèmia, Veneçuela perquè no es poden assignar recursos i Nicaragua) les eleccions a l’exterior no han estat exemptes de polèmiques electorals. Dos dies abans de les votacions, el CNE emet una resolució anunciant que si els consultats volen, per raons de la COVID, poden enviar els vots pel recompte a Quito. Aquesta resolució aixeca gran recel entre la població migrada, atès que pot ser objecte de frau electoral, de desaparició de paperetes i d’alteració del resultat electoral. A això se li uneix el fet de que per exemple a l’estat espanyol en el cas d’UNES només s’acrediten dos interventors, i en el cas d’AMIGO 1, dels 80 que s’en sol·liciten.
Amb un gran caos organitzatiu per part del CNE amb relació a les missions d’observació internacional, s’arriba al dia de les votacions, on aquestes transcorren sense gaires incidències, més enllà del retard en l’obertura de les meses electorals a causa de la falta de titulars que han de ser substituïts per suplents, pel retard en el material de les votacions pel Parlament Andí i per les llargues cues de votacions.
Els resultats
Els primers resultats electorals, donen la candidatura d’Aráuz i Rabascall com a primera força, però amb un percentatge menor a l’esperat. Alguns sectors del correisme esperaven una victorià en primera volta, i sinó arribar al menys al 36%. El percentatge ha estat del 32%.
El segon lloc encara a hores d’ara no està confirmat. De diumenge fins dijous Yacu Pérez el candidat de Pachakutik anava en segon lloc amb el 19,87% i Lasso en tercer lloc amb el 19,60%. Aquesta tendència sembla que es reverteix el matí de dijous passant Lasso a segon lloc amb el 19,68 vs 19,59% de Pérez. La sorpresa dels comicis la dona el candidat Javier Hervas que del 2% d’intenció de vot al principi de la campanya va passar al 16% de vots en 3 setmanes, gràcies a l’ús de les xarxes, principalment Tik Tok. És un vot molt jove, a un candidat que ha anunciat que tots (en referència a Lasso, Pérez i ell) s’han d’unir contra l’esquerra radical. Destaca també el baixíssim 0.82% que va obtenir l’oficialisme, el candidat de Lenin Moreno, el seu ministre de cultura Juan Fernando Velasco.
Pel que fa a Yacu Pérez, el seu aspecte indigenista no ens pot enganyar. La CONAIE (Confederació Nacional d’Indigenes d’Ecuador) té grans diferències amb el seu braç electoral Pachakutik. Pérez representa el sector més conservador dins aquest moviment. Amb una presència molt enraigada a la zona andina però escassa a la costa, Yacu té una projecció postmodernista de la seva figura: fa servir Tik Tok, fa yoga, toca el saxo i té un discurs modern que apel·la a les classes mitjanes. Les contradiccions són notables, s’ha canviat el nom de Carlos a Yaku per indigenitzar-lo, i malgrat que apareix com el gran defensor de l’aigua i en contra de les empreses extractives, abans de ser governador va ser advocat d’aquestes mateixes mineres. Yaku, amb moltes diferències s’assimila a la figura de Lenin, sembla progressista però és el gran aliat de les polítiques neoliberals dels Estats Units a la regió. A hores d’ara que sembla que Guillermo Lasso passa a segona volta, Pérez ha cridat a sortir al carrer per defensar que no els robin les eleccions. Caldrà veure com resol el CNE l’escassa diferència per la segona volta i si Pachakutik s’aliarà amb Lasso.
Queden doncs molts dubtes oberts sobre què passarà a la segona volta. Lasso és un banquer amb falta de carisma i ha perdut en tres ocasions contra Correa, alhora ha estat el gran soci de Moreno en aquesta darrera legislatura fet que li pot passar factura a la segona volta. Això si, no es pot desestimar el poder de les oligarquies i el gran poder econòmic, mediàtic i judicial que ostenta.
Així doncs la segona volta se celebrarà l’11 d’abril, coincidint amb eleccions a Perú i amb el plebiscit a Xile. Queda pendent saber si l’anticorreisme pesarà més que el projecte de país, o l’Equador votarà per seguir amb el socialisme del segle XXI.
