Jose Mansilla @antroperplejo
Fa uns anys, una amiga va traslladar la seva petita botiga de vins des d’un d’aquests anodins carrers de la zona no costanera de la Vila Olímpica a la Rambla de Poblenou. Al cap de poc, li vaig preguntar què tal li estava anant al nou emplaçament i si havia notat millores amb el canvi. “Doncs em va genial”, em va respondre, “tot i que, de fet, no vaig venir al barri perquè a l’altre lloc m’anés malament, sinó perquè el propietari em va deixar caure que no em renovaria el contracte”, va afegir. Davant la meva sorpresa que, en plena Crisi, l’amo del local no volgués renovar una relació que li asseguraria uns ingressos, ella em va respondre: “Sí, perquè es rumoreja que, just al davant, obriran unes dependències públiques que atrauran molta gent. El tío prefereix tenir el local sense ús, sense ingressos, tot esperant oferir-ho més tard a major preu quan obri aquesta nova institució”.
Aquest petit, i totalment verídic, relat mostra una de les característiques principals de l’economia urbana de les ciutats capitalistes; el fet que el sòl, més enllà del seu valor d’ús, és, principalment, valor de canvi i genera unes rendes que són apropiades -i apropiables- per una certa minoria propietària. El geògraf David Harvey, seguint les aportacions de Marx en el Llibre III de El Capital, va denominar a aquesta situació renda monopolista. Per Harvey, aquest tipus de renda es dóna quan “és possible cobrar un preu monopolista ‘que es fa per l’apetència de compra i la capacitat de pagament dels compradors, sense importar el preu determinat pel preu general de producció o pel valor dels productes ‘. La possibilitat d’imposar un preu monopolista crea, per al propietari de la terra, l’oportunitat d’obtenir una renda monopolista” (1977: 187). És a dir, i per al cas de l’exemple destacat, el preu de lloguer del local de l’antiga botiga de vins no s’establiria tant pel seu valor de producció -materials, mà d’obra, manteniment, etc.,- sinó per la seva localització, fet que genera que hi hagi una multitud d’actors interessats en la seva explotació a causa, en aquest cas, a la propera inauguració d’unes dependències administratives que generaran un important tràfec de futurs clients.
El cas de la botiga de vins és interessant, a més, per dues raons que hem normalitzat. La primera d’elles és que, en general, a les ciutats, hi ha una gran quantitat d’immobles, destinats tant a activitats productives com a habitatge, que no es posen en circulació en el mercat immobiliari, no perquè no hagin de generar beneficis en forma de rendes, sinó perquè aquests beneficis no són considerats, en el moment actual, com suficients. Les expectatives de majors plusvàlues determinen l’ús present del local o habitatge. Exemple d’això serien la gran quantitat d’apartaments anteriorment dedicats a l’ús turístic que es troben buits o són llogats per a estades mitjanes -períodes inferiors, normalment, a dotze mesos-, fins i tot en ciutats com Madrid o Barcelona on la demanda d’habitatge és molt elevada. El segon dels fenòmens que evidencia aquest tipus de dinàmiques és que el sòl urbà, així com la urbanització, és un dels elements clau en la lluita de classes que es dóna constantment a les ciutats capitalistes contemporànies. Quan un propietari actua d’aquesta manera, el resultat final no és més que la seva apropiació i el control d’uns excedents que són generats pel sistema productiu total, en una situació similar a la que es produeix a l’interior de les fàbriques. Ens trobem, així, amb una classe propietària i una altra treballadora que veu com les plusvàlues generades són, de nou, apropiades i gestionades de forma privada.
D’aquesta manera, el mercat immobiliari, ja operi amb protagonisme dins de l’esfera productiva -fàbriques, comerç- o de l’esfera reproductiva -habitatge, educació, sanitat- no deixa de ser un aspecte més del sistema capitalista global. Comportaments aparentment irracionals, com el del propietari del local de la botiga de vins, no deixen de mostrar que la ciutat és l’espai de i per a la lluita de classes.
Referències bibliogràfiques
Harvey, D. (1977). Urbanismo y desigualdad social. Madrid: Siglo XXI.
Marx, K. (2020). El Capital. Libro III: Madrid: Siglo XXI.
