Juanma Rodríguez
L’any 2020 van morir com a conseqüència de la Covid-19 un total de 49.824 persones a Espanya, de les qual 24.700 van morir a residències geriàtriques. Un 49,7% de les morts, per tant, es van donar en un sector molt concret de la població, que patir com cap altre les conseqüències d’una pandèmia que es va desbocar en la primera onada, i que va portar a Espanya a liderar rànquings mundials. Avui, però, la situació continua sent greu, essent el país ibèric un dels països amb més afectació a la Unió Europea. Tot i que la segona onada va ser força més suau que la primera, amb la tercera onada tornem a viure com el virus colpeja de forma molt agressiva a les residències. Al nostre país, la Generalitat ha hagut d’intervenir en les darreres setmanes diverses residències, que s’han vist totalment desbordades, davant de brots que semblen impossibles de controlar. Per tant, és pertinent plantejar-se la següent pregunta: què ha passat a les residències.
És evident que cada residència és un cas particular, però es donen força elements comuns per poder fer una diagnosi de les causes d’una de les grans tragèdies que hem viscut en la història recent. Per saber que ha passat, les causes i els responsables, és d’obligatòria lectura l’informe publicat per Metges Sense Fronteres, una de les entitats que va tenir una major implicació en l’ajuda i l’assessorament a les residències geriàtriques en la primera onada. En el document publicat a l’agost, a banda d’explicar quina ha estat l’actuació de l’ONG, explica el model d’atenció a la dependència i a la gent gran d’Espanya, quins reptes i punts crítics es van trobar, i quines conclusions han extret. Per entendre, per tant, perquè gairebé la meitat de les persones que han traspassat es van donar a les residències, aquest article explicarà de forma sintètica l’informe.
En primer lloc, les residències geriàtriques no són centres sanitaris i estan concebuts com a espais de convivència i la seguretat de les cures bàsiques, i no pas per a la cura de malalties o l’assistència sanitària. El seu personal, per tant, no està preparat per atendre emergències mèdiques, i encara menys per fer front a una pandèmia d’aquestes dimensions. A l’estar concebudes com a espais de convivència, per tant, l’activitat quotidiana i les dinàmiques són un terreny fàcil per a la propagació de virus i bactèries. Així, per exemple, són comuns els brots de sarna o MRSA, que també són habituals a les presons, i el darrer també als hospitals. En la mateixa línia, la cura de la higiene de persones dependents també ajuden a la propagació de malalties, sobretot perquè abans de la pandèmia l’ús dels Equips de Protecció Individual no era gens habitual.
Entre els factors que també ajuda a la propagació de malalties, en aquest cas de l’exterior, és la precarietat de les treballadores. Què té a veure la precarietat amb la propagació de malalties? Són diversos els aspectes de la precarietat que hi ajuden. Les jornades parcials involuntàries, pensades per estalviar despesa salarial, són un element determinant. Les persones amb aquest tipus de jornada han de buscar-se altres feines, i per tant, entrar i sortir a diferents espais, amb diferents entorns, el que incrementa la possibilitat de contraure malalties i contagiar-les. De la mateixa manera, unes plantilles molt limitades provoquen un sobreesforç físic, ja que han de tractat amb molt poc temps als residents, que en la majoria de casos no es poden moure per si soles. Una feina repetitiva i esgotadora sempre causa dolències i malalties comunes. A això, que passava abans i que continua passant durant la pandèmia, cal sumar la impossibilitat de crear zones aïllades entre persones contagiades o no contagiades si no hi ha prou personal per dedicar-se de forma exclusiva a algun d’aquests sectors (en molts casos directament les característiques arquitectòniques dels centres ho impedien).
Un altre punt crític de la primera onada va ser la falsa sensació de seguretat que van donar els tests ràpids en l’inici de la pandèmia, i la demora excessiva en fer tests PCR. De la mateixa manera, no es van aïllar les residències com a focus d’infecció ni es va fer seguiment dels contactes exhaustius dels primers contagiats, com ha tornat a passar en la segona i la tercera onada (i com passa a tot arreu, excepte en els centres escolar). La capacitat de cribratge, evidentment, ha millorat, però en cap cas s’ha acabat amb la precarietat, i els EPI i la formació sobre com fer-los servir de forma adequada ha arribat més tard que els cribratges. Una altra manifestació de la precarietat laboral del sector, per cert, és que els tests a les treballadores van arribar molt tard, i en alguns casos no es van fer proves PCR fins la detecció de brots durant la segona o la tercera onada.
A més de tots aquests factors, cal sumar que es van denegar moltes derivacions hospitalàries. Com es pot veure en el següent gràfic de l’informe de Metges Sense Fronteres, a Catalunya el 71,9% de les morts es van donar en les mateixes residències, mentre que en el còmput global d’Espanya va ser el 44%. Les promeses de medicalitzar les residències es van quedar en fum, en un màrqueting polític criminal, i la realitat va ser que les treballadores, que arrossegaven anys de precarietat i sobreesforç, van haver de lliurar una batalla de vida o mort, sense tenir cap tipus de formació, i amb un salari molt per sota de la responsabilitat d’atendre la salut d’una persona, com a conseqüència de la falta de personal sanitari a les residències.
Les empreses que gestionen les residències i les administracions públiques s’han escudat en la falta de coneixement del virus, o en el que fet que afectava a tot arreu. Com diuen en castellà: mal de muchos, consuelo de tontos. El col·lapse sanitari és una altra de les excuses de mal pagador. De fet, segons MSF, “s’haurien d’haver proposat alternatives, procedint a derivacions a centres sociosanitaris, extensions hospitalàries, hotels confort o medicalitzats, o hospitals privats, ja que, en tots aquests llocs, va haver places lliures durant el pic epidemiològic”. La realitat és que tampoc va existir una estratègia de prevenció efectiva, coneixent des del principi que aquest virus s’acarnissava precisament amb la gent gran i amb afectacions prèvies. El plans de contigència, per tant, o bé no van existir, o van ser una còpia de les indicacions de la Generalitat o el Ministeri de Sanitat, que tenien força deficiències, sobretot pel que fa al tracte amb les persones asimptomàtica.
Així mateix, segons denuncia l’informe, va existir una gran descoordinació entre les conselleries de serveis socials i sanitat, diputacions, ajuntaments, atenció primària, fundacions i empreses que gestionen centres privats i religiosos. Tal com es mostra en el següent gràfic del mateix document, el sector privat domina de forma aclaparadora les residències geriàtriques, i tot i que MSF no fa cap valoració sobre la gestió privada, és cert que el fet que hi hagi una multitud d’empreses, fundacions, consorcis público-privats i organismes autònoms municipals no facilita gens la gestió d’emergències, i encara menys ajuda als governs a intervenir. De fet, si es llegeix amb deteniment qualsevol notícia sobre la intervenció d’una residència per part de la Generalitat, es podrà veure que no ho fa l’administració pública amb els seus recursos, sinó que ho fa una altra residència, majoritàriament privades.
Finalment, Metges Sense Fronteres també va detectar que l’aïllament es va fer servir de forma indiscriminada, i això va tenir conseqüències directes sobre la salut física i mental de les persones residents. A la vegada, també van faltar protocols per a les cures pal·liatives, i per un final de la vida digna per la falta de personal experimentats en l’acompanyament en els darrers moments de la vida de les persones. Tot plegat, un despropòsit de gestió amb conseqüències gravíssimes, i cap dimissió. És cert, però, que s’han obert diligències judicials per via civil i penal, i està per veure si acaben havent condemnes cap a les gerències, o fins i tot per a càrrec públics.
Les evidències que s’expressen en l’informe haurien de fer canviar de forma estructural el model d’atenció a la gent gran i dependent, però la realitat és que tot i que fou publicat a l’agost de 2020, molts dels punts crítics i dels errors que s’hi manifesten s’han tornat a repetir en la segona i en la tercera onada, i s’hi tornaran a repetir segurament si es donen noves onades d’aquesta pandèmia que ja s’ha emportat a massa gent. Moltes morts que es podien evitar, i que s’han donat per problemes estructurals que tenen molt a veure amb: (1) el model de gestió empresarial (també en els centres públics) que busca minimitzar despesa en personal i equipaments per obtenir el major benefici possible; (2) la perversa “col·laboració público-privada”, que és pura i dura privatització en detriment dels drets socials; i (3) una visió de certs serveis públics com aparcaments de sectors no productius, i no com a serveis imprescindibles per a la millora del benestar de les persones. Evidentment, també cal tenir present que l’atenció a la dependència i a la gent gran hauria d’estar enfocada a una atenció més personalitzada, amb un acompanyament domiciliari professional de qualitat, amb un temps no limitat per l’escassetat de personal, així com donar més facilitat als familiars perquè se’n puguin fer càrrec sense que això comporti una càrrega més per a les dones. Això però, és matèria d’un altre article.
