Declaració de l’AIT de novembre de 1870

Un document oblidat.
Declaració de l’Associació Internacional de Treballadors¹
(Publicat a La patrie en danger, diari dirigit per Auguste Blanqui, 26 novembre 1870)

Ciutadans,

En els moments on les terres de França son envaïdes per Prússia i els seu vassalls, en que el futur de la República està compromès per accions reaccionàries, els delegats de les societats obreres i de les seccions parisenques de l’Associació Internacional de Treballadors consideren el seu deure formular la seva opinió sobre les qüestions que interessen la salvació pública.

Partidaris de la pau i de la fraternitat dels pobles, ells varen protestar contra la guerra impia empresa per Bonaparte, en un interès purament dinàstic, de la mateixa manera que ells havien protestat contra el plebiscit que en va ser la causa. 

Apòstols de la conciliació i de la unió entre tots els ciutadans, el 4 de setembre, ells varen ajornar les seves reivindicacions a fi de no aportar cap obstacle a la Defensa nacional; però avui, rumors d’armistici, de pau, de restauració monàrquica els obliguen a elevar la seva veu en nom dels obrers que ells representen.

Convençuts que son els intèrprets de tot el poble treballador, de tots els ciutadans que tenen l’honor de conservar intacta la dignitat de França, ells es declaren disposats a sostenir la guerra a ultrança, a rebutjar tot armistici, preludi d’una pau vergonyosa, a oposar-se a tota súplica adreçada a les monarquies europees en nom de la República francesa.

Ells es declaren resolts a posar en pràctica totes les mesures capaces de salvar el país dels perills que el règim monàrquic els a creat.

Una pau vergonyosa, seria l’enviliment de França.

Una pau vergonyosa, significa per a el futur la guerra, guerra salvatge, guerra d’extermini per a una de les dues races.

Una pau vergonyosa, és la ruïna de les reivindicacions del proletariat, és esclafament del lliure pensament, és la condemna de la República.

La pau tan sols pot ser signada a la frontera! Si és negociada al marge de tota pressió monàrquica, la pau reconciliarà els dos pobles, que han estat dividits tan sols per les ambicions principesques.

Disposats a sacrificar la seva existència i la de les seves famílies per defensar la República, els treballadors reclamen:

1. Una declaració solemne que afirmi que a partir d’ara la única forma de govern que accepta Paris és la República. 
2. L’ajornament per a després de la guerra, de qualsevol elecció a l’Assemblea Nacional.
3. La posta dempeus de les institucions republicanes i la revocació dels funcionaris de l’Imperi.
4. Guerra a ultrança, cap pau mentre l’enemic estigui en el nostre territori.
5. Rebuig de tot armistici i de tot acord preliminar de pau basat sobre condicions diferents d’aquesta: “Ni una polsada del nostre territori, ni una pedra de les nostres fortaleses”.² NI UN CÈNTIM DEL NOSTRE PRESSUPOST.
6. Crida a l’activitat de tots els ciutadans vàlids, sigui quina sigui la seva posició social ( seminaristes, empleats de l’administració, de les ambulàncies, etc.)
7. Requisició del material i dels tallers necessaris per a l’equipament i per a la fabricació, transformació i reparació de les armes. Aquests tallers seran posats a disposició dels treballadors, mitjançant el lliurament a preu de cost, per evitar un tràfic especulatiu escandalós.
8. Utilització immediata de tots els mitjans enèrgics de defensa experimentats sigui pels comitès oficials, sigui per comitès d’iniciativa privada que ofereixin garantia a l’opinió pública.
9. Garantia per a tots els ciutadans víctimes de la guerra, sense distinció de grau, d’una pensió proporcionada a les necessitats de les seves famílies (pare, mare i fills).
10. Expropiació per causa d’utilitat pública, de tots els objectes de primera necessitat, dels aliments, vestits o calefacció emmagatzemades a Paris, tot garantint al seu posseïdor un indemnització a preu de cost.
11. Racionament garantit a tots els ciutadans i distribuït a cura de les municipalitats.
12. Privació de drets cívics i confiscació immediata de mobles e immobles a tots aquells que han fugit de Paris sense causa legítima.
13. Supressió dels lloguers fins la fi de la guerra.

A més, els treballadors reclamen també:

1. Una determinació neta del consell municipal de Paris.
2. Una determinació neta, precisa, imperativa, que es pugui prestar a cap equívoc, del mandat confiat a cada persona electa, quina és la seva funció.
3. El dret inalienable i permanent de revocació de tots els mandataris per part d’aquells que li han donat el mandat.
4. Responsabilitat efectiva dels funcionaris, sigui quin sigui la seva categoria.
5. Supressió del pressupost de cultes, supressió de l’ensenyament clerical a les escoles municipals.
6. Supressió de la prefectura de policia. El servei de policia haurà d’estar col·locat sota la direcció de les municipalitats de districte.
7. Reorganització del poder judicial sobre la base del sufragi universal amb lliure concurrència, com per a la resta de funcions.
8. Abrogació immediata de totes les lleis que vulnerin el dret de reunió, d’associació o la llibertat de premsa.
9. Revisió de la legislació. 

Els delegats reserven per més endavant les qüestions del crèdit, del canvi, de la propietat, de la instrucció integral, de la organització del treball, i aquelles que es relacionen als serveis públics, als exèrcits permanents, al deute, a l’impost; ells estan convençuts que l’estudi i la conciliació dels interessos faran arribar el més aviat possible a una solució pacífica basada sobre els principis d’igualtat i de justícia.

Treballadors de les ciutats i del camp, nosaltres som aquells sobre els qui pesa més durament l’impost de sang i el jou de l’amo, nosaltres hem aprés durament a costa nostra allò que una monarquia costa en vergonya, misèria i opressió, i no consentirem de cap manera que la República dels OBRERS I DELS PAGESOS, serveixi d’estrep per a cap família principesca, o per a cap nou César. 

Tractaran en va  sembrar ferments de discòrdia entre nosaltres. Però els treballadors han ajustat comptes a aquests epítets de saquejadors i repartidors³ inventats contra ells pels privilegiats que els usen; les nostres reivindicacions, els nostres interessos son a partir d’ara idèntics.

Allò que tots nosaltres volem, és que cada municipi recuperi la seva independència municipal i que es governi per ella mateixa en mig de la França lliure.

Volem la solidaritat per a tots tant en els dies de perill com en els d’abundància.

En fi, volem la TERRA PER A EL PAGÈS que la conrea, la MINA PER A EL MINER que l’explota, la FÀBRICA PER A L’OBRER que la fa prosperar.

Ciutadans, 

La caiguda de l’Imperi esdevindria inútil si no comportés l’anorreament de tot el sistema de corrupció i de privilegis que a soscavat el sentit moral de la nació.

L’adveniment de la República no seria més que una il·lusió si no constituís també l’adveniment  de la justícia. 

Per a fer real la justícia, hem d’estudiar les bases d’un nou contracte social; hem de preparar l’alliberament de la Pàtria. S’ha iniciat la lluita entre la República i monarquia, entre el socialisme i la feudalitat; cal vèncer, i, de la nostra victòria es desprendrà l’emancipació del ciutadà i l’alliberament dels pobles!

Visca la República universal, democràtica i social!

Notes:

1. Extret de Jacques Rougerie, Paris Livre 1871, Paris, Éditions du Seuil, 1971, pp. 54-58.
2. Aquest havia estat el lema de Jules Ferry.
3. Partageux, al document original en francès.