Durant la nit del 5 al 6 de gener, La Delegació dels vint districtes (nom que el Comitè Central Republicà del Vint districtes de París havia adoptat el dia 1 de gener) va cobrir els murs de París amb el cèlebre Affiche Rouge. El text deia el següent:
“AL POBLE DE PARÍS,
Els Delegats dels vint districtes de París.
El Govern que, el 4 de setembre va ser encarregat de la defensa nacional, ha complert la seva missió? NO!
Som 500.000 combatents rodejats per 200.000 prussians! De qui és la responsabilitat si no d’aquells que ens governen? Ells no han pensat en d’altra cosa que en negociar en lloc de fondre canons i de fabricar armes.
Ells han refusat cridar a l’alçament massiu.
Ells han deixat en els llocs de comandament als bonapartistes i engarjolat els republicans.
Ells no es varen decidir a actuar contra els Prussians fins després de dos mesos, l’endemà del 31 d’octubre.
Ells ens han conduït fins a la vora de l’abisme per culpa de la seva lentitud, de la seva indecisió i de la seva inèrcia: ells no han sabut ni administrar, ni combatre, i en canvi, ells tenien entre les seves mans tots els recursos, tots els productes bàsics i els homes.
Els no han sabut comprendre que en una ciutat assetjada, tot allò que sosté la lluita per salvar la pàtria posseeix un dret igual a rebre d’ella la subsistència; els no han sabut preveure res: allà on podia existir l’abundància, ells han creat la misèria; om mor de fred, aviat gairebé de fam: les dones pateixen; els nens llangueixen i sucumbeixen.
La direcció militar encara és més deplorable: sortides sense objectiu; lluites mortíferes sense resultats; fracassos repetits, que poden descoratjar els més valents; París bombardejat. El govern a donat ja la seva mida; ell ens mata. La Salvació de París exigeix una decisió ràpida. El govern només respon als retrets de l’opinió pública amb amenaces. Ell declara que mantindrà l’ORDRE com Bonaparte a Sedan.
Si els homes de l’Hôtel de Ville encara tenen patriotisme, el seu deure és retirar-se, deixar que el poble de París es faci càrrec de la seva llibertat. La Municipalitat o la Comuna, sigui quin nom amb la que s’anomeni, és l’única salvació del Poble, el seu únic recurs contra la mort.
Qualsevol addició o interferència en el poder actual només seria un fre que perpetuaria els mateixos errors, els mateixos desastres. Però la perpetuació d’aquest règim és la capitulació, i Metz i Rouen ens ensenyen que la capitulació no és solament encara i sempre la fam, sinó també la ruïna de tots, la ruïna i la vergonya. És l’Exèrcit i la Guàrdia Nacional transportats presoners a Alemanya, i desfilant per les ciutats sota els insults de l’estranger; el comerç destruït, la indústria morta, els impostos de guerra esclafant París: heus ací allò que ens preparen la imperícia o la traïció.
El Gran Poble del 89, que destrueix Bastilles i enderroca trons, esperarà, sumit en un desesper inert, que el fred i la fam hagin congelat dins del seu cor, del que l’enemic compta els batecs, la darrera gota de sang? – NO!
La població de París no voldrà mai acceptar aquestes misèries i aquesta vergonya. Ella sap que encara som a temps i que unes mesures decisives permetran viure als treballadors i combatre a tothom.
Requisició general – Racionament gratuït – Atac en massa.
La política, l’estratègia, l’administració del 4 de setembre continuistes de l’Imperi, han estat jutjades.
Obriu pas al Poble! Obriu pas a la Comuna!
Els delegats dels vint districtes de París
4 de gener de 1871
