Hector Sánchez Mira
Les eleccions al Parlament de Catalunya del 14F s’han saldat amb significatius canvis, encara que molt probablement no donaran resposta a cap dels grans problemes que tenim com a país. El PSC guanya les eleccions i recupera centralitat en la política catalana, i ERC aconsegueix a la fi la victòria sobre Junts. Però malgrat els moviments que es produeixen dins dels blocs, l’escenari el continua determinant la confrontació entre el bloc independentista i el bloc constitucional. I la disputa es resol de nou amb la victòria del bloc independentista.
L’independentisme ha demostrat, una vegada més, que no serà derrotat judicialment. Ha guanyat les eleccions quan la participació ha estat molt alta, en moments amb menor mobilització, i ara també amb una participació molt baixa, en unes circumstàncies excepcionals i amb un electorat que emetia clars símptomes d’esgotament. I és en aquest últim escenari quan ha aconseguit per fi superar la barrera del 50% dels vots emesos.
Es pot afirmar, per tant, que l’operació d’Estat per a derrotar a l’independentisme ha fracassat. Però això no es tradueix en una derrota del PSOE-PSC i el seu ministre-candidat a Catalunya. El PSC guanya les eleccions al Parlament per primera vegada des de 2003 i es converteix, sens dubte, en la principal referència del bloc constitucional. Les declaracions d’Illa insistint que es presentarà a la investidura (cosa que no depèn d’ell, sinó de la futura Presidenta o del futur President del Parlament) obeeixen fonamentalment a aquest objectiu de posicionar-se com a alternativa al més que probable govern independentista. De la mateixa manera, que l’endemà de les eleccions la fiscalia recorregués el tercer grau dels presos polítics és una demostració més que el “tripartit d’esquerres” mai ha estat una opció.
En efecte, el PSOE ha tibat molt les relacions amb ERC i això afebleix la majoria de la investidura en el Congrés. Però és precisament aquesta tensió la que li ha permès deixar a Ciutadans tocat de mort en el seu lloc d’origen, facilitant les relacions amb el seu grup en el Congrés i estabilitzant de nou el Govern. Així mateix, el PSC tindrà molta més capacitat de moviment en el Parlament de la que va tenir Arrimadas amb els seus 37 diputats gràcies a la seva posició com a partit central, connectat amb les diferents estructures de poder de l’Estat, capaç de gestionar i a la idea que es tracta d’un “aliat d’esquerres” que insisteixen a repetir els comuns. Finalment, la irrupció de Vox, amb 11 diputats, deixa el PP a la vora de l’extraparlamentarisme a Catalunya i a Casado tocat de gravetat, augurant una dura guerra per l’hegemonia en la dreta espanyola. Amb tot, el PSOE guanya centralitat en la política catalana, però especialment en l’espanyola, i demostra de nou ser el partit més funcional al règim del ‘78 i, sens dubte, el més en forma.
En el bloc independentista, ERC obté la tan esperada i treballada, encara que ajustada, victòria sobre Junts que, afegida al creixement de les esquerres en el Parlament, deixa clar que l’escenari ha canviat. El sobiranisme interpreta de manera majoritària que ha arribat el moment de mirar cap a l’esquerra. ERC fa temps que parla de la “Via Àmplia”, és a dir, d’incorporar a la CUP i als comuns a un govern d’ampli espectre, amb centralitat republicana i clarament més a l’esquerra que l’anterior. Hi ha qui parla, fins i tot, del “tripartit impossible” (ERC-CUP-Comuns). Estem en un punt d’inflexió, però crec que encara estem lluny de poder parlar de canvi de cicle: els canvis seran lents i amb moltes dificultats.
La coalició de govern Junts-ERC s’ha demostrat completament disfuncional en la passada legislatura, amortitzada, amb un final agònic. Però les inèrcies del “procés” són molt fortes encara. Inèrcies que expliquen, per exemple, per què ERC es va veure arrossegada a signar un manifest promogut per una entitat molt minoritària comprometent-se a no arribar a cap acord amb el PSC, quan era una cosa que ja havia expressat per activa i per passiva en els últims mesos i que, d’altra banda, resultava evident. La por a l’acusació de traïció, de no ser prou pur, sempre sobrevola. Aquesta serà molt probablement la tàctica de Junts: cedir la iniciativa a ERC perquè busqui la investidura de Pere Aragonès, per a després posar totes les dificultats que pugui per la via d’acusar-los de poc rupturistes, de no ser prou combatius amb el govern de l’Estat, de no estar disposats a fer efectiu “el mandat de les urnes” ara que s’ha superat el 50% de vot a partits independentistes. És esperable que Junts tibi la corda al màxim (sobretot si aconsegueix d’una manera o un altre la complicitat de la CUP en la seva tàctica) i, per descomptat, que ni tan sols es plantegi qualsevol pacte en el qual facilitin una investidura sense formar part del nou Govern.
Per la seva banda, la CUP arriba a aquest escenari sense haver solucionat importants debats de fons. Durant la campanya s’han explicitat dues pulsions enfrontades en l’organització (respecte a assumir responsabilitats o no en un nou executiu) que probablement es resolen en favor de donar suport a una investidura independentista, però no entrar en el Govern, fiscalitzant l’acció de govern des de fora. La CUP també ha manifestat que és el moment d’un gir a l’esquerra del “procés”, però caldrà veure en què es tradueix això en l’estratègic. Fins al moment, la CUP ha mantingut sempre l’horitzó de la unitat d’acció independentista, però en canvi ha xocat fortament amb ERC pel model social, i sens dubte situaran propostes molt ambicioses sobre la taula, especialment si se’ls planteja assumir responsabilitats en el futur Govern. De la mateixa manera, la CUP i ERC han sostingut plantejaments molt diferents en el Congrés dels Diputats, i l’estratègia enfront del govern de l’Estat serà també un escull important. Sembla difícil que la CUP participi activament d’un plantejament que no impliqui el xoc dur, i això la situa als antípodes dels comuns. Com deia, la CUP s’enfronta a debats complexos, especialment per a una organització assembleària i amb l’escàs temps i les limitacions que la pandèmia imposa. Finalment, caldrà veure quina lectura estratègica fa del seu resultat electoral: en un context molt difícil i amb molta més abstenció mantenen els vots de 2017 i obtenen més del doble d’escons, en el que sens dubte no és mal resultat, però que comporta el risc de tapar debats oberts i dificultar processos d’obertura i suma en un futur.
Pel que fa als Comuns, no prendran la iniciativa. Fa temps que operen amb la hipòtesi que fer gestos cap al sobiranisme erosiona la seva base electoral federalista i es mantindran en la seva proposta de “tripartit d’esquerres” (amb el PSC, no amb la CUP), malgrat que es tracti d’una proposta sense cap futur. El relat de presentar-se a si mateixos com una força de govern, molt impregnat de la coalició governamental en l’Estat, posa de manifest que segueixen emocionalment ancorats a la Catalunya del 2015, en el “moment 15M”, i això ja no existeix. Els resultats del 14F s’acosten molt més al que és Catalunya avui i els comuns perden més de 130.000 vots, baixant del 7,46% al 6,87%. Sense una proposta creïble per al debat nacional (que ha estat, és i continuarà sent central en la política catalana), poc poden aportar a la resolució del conflicte i menys si no es fa la deguda autocrítica. I pot semblar anecdòtic, però en el Parlament amb major percentatge de dones de la història, el grup d’ECP tindrà menys d’un 40% de dones, tan sols “superat” per VOX. No deixa de ser sorprenent per a un partit que feia de la feminització de la política la seva bandera.
En definitiva, no hi ha opcions reals per a un govern ERC-CUP-Comuns. Ara com ara és poc més que una idea que expressa una necessitat de país i que cada vegada més veus defensen. En aquest sentit, s’han plantejat debats programàtics per a acostar posicions entre les diferents forces; però l’escull insalvable no és programàtic, sinó estratègic, perquè es parteix de projectes molt diferents i d’una concepció molt allunyada respecte a les majories socials que cal articular per a dur-los a terme. Per començar, és impossible construir un acord sense posar en el centre una proposta d’autodeterminació concreta, que inevitablement passi per l’amnistia de totes les persones represaliades i un referèndum efectiu d’autodeterminació amb un calendari creïble. Fins que no es resolgui aquest debat estratègic i s’avanci en la construcció de les eines polítiques i socials necessàries per a articular en un projecte polític d’emancipació social i nacional a la majoria social d’esquerres i sobiranista que ja existeix a Catalunya, serà molt difícil donar resposta a les necessitats del país. Mentrestant, seguirem en l’interregne, probablement amb la repetició de la coalició de govern en la Generalitat, aquesta vegada amb Pere Aragonès de President.
Efectivament, és el moment d’un gir a l’esquerra, d’un canvi en el lideratge del “procés”, de deixar enrere el legitimisme estèril i la confrontació simbòlica que només ha facilitat la repressió de l’Estat i les batalles internes a l’independentisme. Però serà un procés lent i ple d’esculls. El primer, la dificultat que tindrà ERC per a incorporar al Govern a més actors polítics. Per més ganes de governar que tinguin els Comuns, no poden compartir executiu amb Junts. Al seu torn, la CUP ha de decidir si assumeix responsabilitats de govern o facilita la investidura i tracta de condicionar des de fora; no és un debat senzill, perquè una vegada configurat un Govern ERC-Junts, serà molt lent sortir de la dinàmica actual, i la falta d’una alternativa limita molt la força real que pugui exercir la CUP des de l’oposició.
En qualsevol cas, la convivència d’ERC i Junts serà difícil. El món postconvergent ha governat Catalunya durant moltíssim temps, és un partit per al poder, i no cedirà el lideratge fàcilment. Caldrà veure també com resolen les seves pròpies tensions internes, i en aquest sentit em sembla especialment important el paper que acabi jugant Jordi Sànchez.
Per acabar, encara que no s’esperi que tinguin un paper rellevant en la investidura i la configuració del futur Govern, no es pot minimitzar la gravetat de la irrupció de VOX en el Parlament, que es converteix en quarta força per davant de la CUP i els comuns. El fenomen de l’extrema dreta mereix una reflexió i anàlisi assossegada que va molt més enllà d’una valoració electoral, però sí que vull apuntar alguns elements. En primer lloc, que s’ha menyspreat la força del feixisme a Catalunya, i aquest és ja una dolorosa realitat. En segon lloc, el gravíssim error del PSC normalitzant l’extrema dreta deixant oberta la possibilitat d’acceptar els seus vots en una hipotètica investidura de Salvador Illa; un error que pagarem com a societat. I finalment crec que és també un gravíssim error, especialment des de l’esquerra, la crítica a les accions antifeixistes o els plantejaments que proposen ignorar a l’extrema dreta. El feixisme no és una opinió, és un crim. I hem de combatre-ho amb totes les nostres forces. En les tribunes, amb arguments i dades, desmuntant les seves fal·làcies i el seu discurs d’odi. I al carrer, sense cedir-los el menor espai.
Article publicat originalment a Cuartopoder
