Francesc Bonamusa
Text escrit el mes d’agost de 1970 com a introducció a la “Historia de la Comuna” de Hippolythe Prosper-Olivier Lissagaray.
H.P.O. Lissagaray y la bibliografia de la Comuna
La bibliografia de la Comuna de París és molt extensa i variada en les seves interpretacions. Encara avui, propers a celebrar el centenari de la seva proclamació, els articles, fulletons i llibres dedicats a aquesta experiència de la classe obrera en l’exercici del poder polític tenen un gran interès. Són reeditades les obres dels participants en la Comuna i també les obres posteriors a la mateixa que desenvolupen les seves experiències. Des dels escrits de Benoit Malon i K. Marx, passant pels de Lenin i Trotsky, ha sigut el corrent socialista el que ha extret més ensenyances del moviment de 1871; encara que la historiografia no marxista posterior a la Comuna ha sigut, també, molt extensa. [1]
A partir de la derrota de la Comuna, el maig de 1871, apareixen a França, Anglaterra, Bèlgica i Suïssa, Fulletons i llibres tant dels partidaris del govern de Versalles com dels comuners i adictes a la Comuna. Entre els escriptors acèrrims enemics de la Comuna destaquen el mateix Thiers [2], el general G. Vinoy [3] i la coneguda obra de Maxime Du Camp, Les convulsions de Paris [4]. En aquestes obres els comuners són presentats com agents dels prussians, bandolers i terroristes, i l’Associació Internacional de Treballadors com l’organitzadora de la conspiració, tot ell amb el fi de justificar la repressió portada a terme per les forces de l’ordre durant la setmana sagnant que va seguir al fracàs de la Comuna.
Entre els autors adictes a la Comuna i participants en ella no existeix un criteri uniforme en la interpretació i avaluació dels fets. Les diferències entre els federalistes i socialistes, i els republicans són molt pronunciades. En primer lloc, destaquen les memòries de dirigents com Elisée Reclus, Louise MIchel i Jean Larocque [5].
En segon lloc, els relats històrics de Gaston Da Costa, Charles Beslay, Benoit Malon, Arthur Arnould, Gustave Lefrançais i H. P. O. Lissagaray. El primer, format políticament en els entorns estudiantils revolucionaris del Barri Llatí, pertenyia al grup blanquista i era un dels seus joves dirigents. Colaborà amb Raoul Rigault en la Comissió de Polícia i Seguretat, i va escriure La Commune vécue, publicada a París el 1903-1905 [6]. Ch. Beslay, que va evolucionar des d’un liberalisme burgès a un socialisme liberal, seguint als prudhonians, va ser el delegat de la Comuna davant el Banc de França i va escriure Mes souvenirs 1830-1848-1870 i La Verité sur la Commune [7].
Devem a Benoit Malon un dels escrits més importants per la comprensió del caràcter proletari de la Comuna. La troisième défaite du prolétariat français [8]. Jornaler d’ofici, es va adherir a l’AIT, primer en el corrent prudhonià i després en el col·lectivista. Va ser, juntament amb Varlin, un dels que va mantenir organitzada la secció francesa de la Internacional. Elegit diputat per l’Assemblea Nacional, va dimitir i es va incorporar a la Comuna, destacant com a membre de la Comissió de Treball i Canvi. Desrpés del fracàs va fugir a Suïssa i es va adherir a l’ala federalista de la Internacional. El 1880 va retornar a França i va fundar amb l’ex anarquista Paul Brousse [9] el partit dels “possibilistes”. Des de 1885 va editar la “Revue Socialiste”, i va es va anar aproximant a la tendència dirigida per Marx.
La Historie popularie et parlamentaire de al Commune de Paris [10] es deu a aArthur Arnould. Aquesta obra va ser utilitzada per Stalin en elaborar el seu fulletó “Anarquisme o Socialisme?”. Arnoul va fundar el “Journal du Peuple” i va ser escollit pel quart districte del Comitè de la Comuna. Al separarse dels republicans es va unir a la minoria socialista, adoptant els criteris federalistes. Va fugir a Suïssa. En el mateix país es va refugiar també Gustave Lefrançais, autor d’ Étude sur le inouveinent communaliste à Paris, el 1871 [11], obra molt ben acollida per la Federació del Jura i per Kropotkin, en particular.
Finalment, una de les obres més conegudes sobre la Comuna va ser la d’H. P. O. Lisagaray, titulada Histoire de la Commune de 1871, editada per Kistemaeckers a Bruselas el 1876 [12], amb diverses edicions posteriors en francès, en alemany i en castellà el 1931 en una col·lecció dirigida per Wenceslao Roces, de l’Editorial Cenit.
Hippolythe Prosper Olivier Lissagaray, nascut a Toulouse el 24 de novembre de 1838 [13]. Cursà estudis de filologia i realitzà un viatge per Amèrica. El 1860 va retornar a França i es va convertir en un dels opositors de Lluís Napeoleó a través dels seus articles en le periòdic “L’Avenir”, fundat per ell i que no tardà a ser el centre del moviment democràtic del S.O. de França. Conegut pels seus articles agressius i per un duel amb el bonapartista Cassagnac, li són imposades diverses multes i és condemnat a penes de presó. Surt de la presó la primavera de 1870 i fuig a Brussel·les. Proclamada la República, es dirigeix a Tours, on col·labora amb Gambetta en l’organització dels exèrcits de reserva. És traslladat al front el febrer de 1871 i allà el sorprèn l’armistici.
Desmobilitzat, després del 18 de març es trasllada a París i s’adhereix a la Comuna, fundant els periòdics “L’Action, jounal politique quotidien” [14], del qual el primer número va veure la llum el 4 d’abril i l’últim el 9 del mateix mes, i “Le Tribun du Peuple” [15] que apareix el 17 de maig i del que surten només 8 números. A través d’aquests periòdics s’exigien enèrgiques mesures polítiques i militars supeditant tota consideració dels principis i teories a les necessitats del moment. Participà directament en els combats dels últims dies en el districte onze i a Belleville. En l’últim instant marxa a Londres, on entra en contacte amb el cercle de Marx, encara que mai s’afilià a cap organització. Amnistiat el 1880 amb l’últim grup de comuners, torna a França, on funda i dirigeix el periòdic “La Bataille” (1881-1883). Va reprendre la seva publicació el 1888 fins al 1893, on combat les aspiracions del general Boulanger. Mor el 25 de gener de 1901.
A més de l’Historire de la Commune i dels seus articles a “L’Avenir”, “Le Tribun du Peuple” i “La Bataille”, és necessari destacar dues obres més, Les huits Journées de Mai derrière les barricades, editada pel Bureau du Petit Journal, el 1871 [16], i La Vision de Versailles, editada a Brussel·les el 1873 [17].
Per últim, és necessari destacar com aportacions a l’estudi històric i polític de la Comuna el fulletó de Karl Marx La Guerra Civil a França i el llibre de P. Lavrov [18] Parizhskaia Kommuna, obres fonamentals per a la interpretació dels fets de la Comuna, que serveixen de base a les anàlisis que sobre el poder polític realitzaren posteriorment els autors marxistes, especialment Lenin [19], Trotsky [20] i Stalin [21].
Algunes dades històriques i polítiques de la Comuna
El juliol de 1870 esclata la guerra franco-prussiana. En els primers moments, Napoleó III semblava l’invasor [22], però les ràpides victòries dels prussians convertiren la guerra en un problema de defensa nacional per als francesos. Tanmateix, el proletariat francès, amb una visió més clara de la situació, sobretot els grups organitzats com les seccions parisenques de l’Associació Internacional de Treballadors, portaren a terme un vigorós atac a l’amenaça de guerra i llançaren un manifest Als treballadors de tots els països [23], dirigit fonamentalment als “germans d’Alemanya” en nom de la pau, assenyalant que la guerra seria fratricida i que les divisions no portarien res més que el triomf complet del despotisme.
A Alemanaya, el jove Partit Social Demòcrata, dirigit per Liebknecht i A. Bebel, es va abstenir de votar els crèdits de guerra demanats per Bismarck, ja que no podia donar suport al govern, però tampoc l’agressió de Napoleó III. El curs victoriós de la guerra per als prussians i la derrota i capitulació de Sedan van portar a la caiguda del II Imperi (2 de setembre), i dos dies més tard era proclamada la República amb un govern provisional de Defensa Nacional [24]. Gambetta intenta organitzar alguns exèrcits a l’interior i Thiers és enviat a Europa a la recerca d’ajuda. A París, sitiat pels prussians, era reorganitzada i armada la guàrdia nacional, dins de la qual els obrers representaven una gran majoria [25]. Fracassats els intents de Thiers, derrotats els exèrcits de Gambetta i sitiat l’exèrcit imperial a Metz, el govern provisional dimití i convocà eleccions per a l’Assemblea que va ser escollida el febrer de 1871, després de l’armistici entre París i els prussians.
L’organització que el govern de Defensa Nacional va fer de les eleccions a l’Assemblea Nacional va portar que aquesta estigués formada per una gran majoria de monàrquics, legitimistes i orleanistes, una minoria de liberals i republicans i només quatre dels candidats socialistes revolucionaris [26]: Pyat, Malon, Gambon i Tolain. L’Assemblea, després d’escollir a Thiers com a cap de govern, havia de firmar la pau amb els prussians acceptant les condicions de Bismarck: cessió d’Alsàcia-Lorena, una forta indemnització i l’ocupació de París.
La guàrdia nacional escollí un nou Comitè Central i va mantenir en el seu poder les armes i els canyons construïts mitjançant subscripció pública. Els prussians van entrar al barri dels Camps Elisis, encara que només van ocupar els forts del nord i est de París; majoria de la població es va retirar als districtes obrers. Thiers, que havia traslladat el govern a Versalles, va ordenar l’evacuació de l’administració de la capital. A París quedaren, doncs, com a grups organitzats el nou Comitè Central de la Guàrdia Nacional, els grups sindicals obrers i les seccions de la Internacional.
Mentrestant, l’Assemblea, reunida a Bordeus, aprovà una sèrie de decrets desfavorables a la petita burgesia, que accentuà la indignació del poble de París.
Thiers, com afirma Engels [27], “s’havia d’adonar que el domini de les classes propietàries seria en un perill constant mentre els obrers parisencs tinguessen les armes a la mà”. Per tant, després d’una “espècie de consell de guerra” segons el prefecte de policia Chopin, celebrat el dia 17, intenta el cop de força sobre París. A partir de les tres de la matinada del dia 18, les tropes versalleses ocupen els punts estratègics de la riba dreta del Sena, mentre que uns quants destacaments es dirigeixen als dipòsits de canons de la capital. El més important era el de Montmartre, conegut com a “camp polonès”, on el servei de guàrdia fou sorprès. Però la intervenció del comitè de vigilància del districte XVIII, en el qual Ferré i Louise Michel eren els principals dirigents, frena l’avenç de les tropes del govern, i a les nou del matí la derrota d’aquestes era total. Thiers havia “declarat” la guerra civil, i el poble de París, armat, es disposava a resistir als atacs de les classes propietàries, representades pel govern de Versalles i per l’exèrcit prussià [28]. Engels, el 1891, podia afirmar: “Així del 18 de març ençà, la lluita contra la invasió forastera que havia impulsat el caràcter de classe del moviment parisenc, el mostrà més fortament i clara.” [29]
* * *
El desenvolupament econòmic i social de França durant el segle XIX, la progressiva independència política dels obrers de París i l’experiència de 1848, entre altres factors, feia que les reivindicacions dels obrers i del moviment popular representessin una amenaça contra l’ordre social i polític existent. Aquesta situació quedava endurida a l’estar els obrers organitzats i armats. El 26 de març era escollida i el 28 proclamada la Comuna. La majoria de dirigents eren jacobins i blanquistes i la minoria estava formada per “internacionalistes” [30], entre els que prevalien els partidaris de l’escola de Proudhon [31]. El dia 29 eren organitzades les comissions de la Comuna amb una comissió executiva [32] que el dia 20 d’abril va quedar constituïda per delegats de les nou comissions i de la forma següent: Finances (Jourde, empleat de banca i prudhonista); Guerra (Cluseret, militar adherit a la Internacional); Justícia (Protot, fill de camperols, advocat republicà); Seguretat Nacional (Rigault, blanquista); Subsistencias (Viard, empleat de comerç, posteriorment anarquista); Treball i Canvi (Léo Frankel, obrer joier, partidari de Marx); Relacions Exteriors (Grousset, periodista jacobí i posteriorment socialista oportunista); Serveis Públics (Andrieu, empleat administratiu, membre de la Internacional); Ensenyament (Vaillant, enginyer doctor en Ciències i metge, blanquista). Així, doncs, tant els òrgans dirigents com la mateixa Comuna de París, estaven formats per forces populars de la capital.
És interessant destacar el paper de les cambres sindicals. Al final del Segon Imperi es pot comptar trenta-quatre sindicats obrers o cambres sindicals als que és necessari afegir quaranta-tres cooperatives de producció i set de consum. Són organitzacions recents i dèbils, i pateixen un important deteriorament a causa de la guerra i, sobretot, destaca la seva col·laboració amb la Comissió de Treball i Canvi, i amb Frankel en particular [33].
Destaquem, també, el paper dels clubs [34] organitzats paral·lelament a les cambres sindicals i a les seccions de la Internacional, i que des d’octubre de 1870 ja propaguen la idea de formar una Comuna Revolucionària de París, motiu pel qual foren clausurats. Però la seva activitat continuà, confeccionant llistes de candidats a l’Assemblea, entre els quals destaquen posteriors dirigents de la Comuna: Delescluze, Lefrançais, Blanqui, Pyat, Gambon… Un dels primers objectius era l’educació política dels ciutadans, objectiu que queda superat durant la Comuna pel de les necessitats socials. Denuncien el dret de propietat i admeten com a necessària la supressió de tot privilegi [35], elaboren nombrosos programes socials com a bases per a l’edificació de la nova societat [36], ataquen la influència del clergat defensant la separació entre Església i Estat, reclamen l’emancipació de les dones [37] i denuncien la prostitució, exigeixen la reorganització dels serveis públics, reduint l’administració a l’estrictament necessària i la reorganització policia -alguns fins i tot preconitzen la seva supressió- [38], insisteixen en l’autonomia comunal i en la necessària unitat dels seus membres. Actitud aquesta última que fa que acusin de deserció la retirada dels minoritaris (internacionalistes) del Consell de la Comuna, encara que en més d’un punt sostenen concepcions polítiques pròximes. Un altre principi mantingut pels clubs és el de la sobirania del poble. La seva participació en la defensa de la Comuna és molt important, encara que crítica en alguns aspectes.
Per últim, ressalta el paper de les seccions parisenques de la Internacional [39]. En primer lloc, i com ja hem indicat anteriorment, els internacionalistes no formen un bloc homogeni, ja que una majoria és partidària de les idees de Proudhon i la minoria de les de Marx, incloent-hi alguns blanquistes que col·laboren amb la majoria de la Comuna. La Internacional no apareix com organització en el 18 de març, encara que en aquesta data destaquen dirigents com Assi, Avrial, Duval i Varlin. En els primers moments, les seccions de la Internacional dubten en comprometre’s amb el Comitè Central, i és necessària tota l’autoritat de Frankel per rebutjar els dubtes. Un altre aspecte a assenyalar són les insuficients relacions de les seccions parisenques amb el Consell General de Londres, encara que d’això no pot deduir-se, en cap moment, que Marx no estigués informat del que passava a París, doncs mantenia correspondència directa amb Frankel, Varin i altres. La Federació de París comptava amb vint-i-nou seccions i no disponia d’òrgan central de premsa, encara que la seva opinió es reflectia en “La Révolution Politique et Sociale”. Les seves deficiències residien fonamentalment, a més de la seva heterogeneïtat, en la falta de programa coherent i d’una organització centralitzada, sense la qual moltes de les seves iniciatives quedaven diluïdes en els nombrosos fronts de lluita en els que participaven.
Destaquem, a més dels grups organitzats, l’important paper jugat per la premsa. És necessari exposar dos aspectes. En primer lloc, la falta de decisió i energia en suprimir la premsa afecta al govern de Versalles. Alguns periòdics enemics de la Comuna substiren durant quasi tot el temps.
Lissagary atribueix aquest fet perjudicial per a la Comuna a la desorganització de la Comissió de Seguretat i Policia i a la incompetència de la mateixa, sobretot de Raoul Rigault, en alguns aspectes. Però és necessari destacar que aquest era més aviat la conseqüència del fet que no aconseguissin superar les antigues formes de llibertat d’opinió i de premsa. Així com es van adonar que la classe obrera no podia exercir el poder polític amb la vella maquinària de l’Estat i ho van aplicar en els aspectes més directament lligats a la repressió (exèrcit i policia), no arribaren a dilucidar la importància que tenia canviar de modes i formes d’acció en els aspectes de propaganda, com la premsa; doncs al mateix temps l’existència de la premsa reaccionària, la de la Comuna, dirigida per intel·lectuals petitburgesos, no reflectia tant l’opinió d’una organització, tot i el seu sincer desig de servir a la causa comuna, com la dels seus fundadors i directors [40].
Aquesta falta d’energia és formulada i anunciada per Lavrov de la següent manera: “El París dels rics i el dels proletaris miserables, el dels contrastos socials, en tant que Comuna política, exigia en el nom dels principis liberals una completa llibertat de paraula, de reunió, de crítica de govern, etc. París, que acaba de realitzar la revolució en interès del proletariat, i que s’ha assenyalat per principi el de realitzar-la en les institucions, necessitava, en tant que Comuna del proletariat obrer emancipat, mesures revolucionàries, és a dir, dictatorials, amb respecte als enemics del nou règim” [41].
Aquesta debilitat en l’exèrcit del poder no només destaca en l’aspecte de la propaganda, sinó també en aspectes polítics i militars fonamentals, remarcats, precisament uns dies després del desastre de la Comuna, per Marx en el Manifest de l’Associació Internacional de Treballadors sobre la guerra civil a França. Aquests aspectes eren, per una part, la seva actuació respecte a l’activitat dels versallesos en la Comuna i la passivitat dels comuners davant la fugida cap a Versalles dels funcionaris del govern de Thiers, deixant-los la possibilitat d’organitzar l’exèrcit de la repressió [42] i, per l’altra part, la seva actuació dubtosa i finalment desfavorable respecte el Banc de França.
Aquestes deficiències i la permanència de les antigues formes d’acció política estan directament relacionades amb la falta de consistència d’un programa polític que, a més, es trobava encara confós i, per tant, poc determinat. Agreujat tot això per la divergència entre els dirigents de la Comuna. Aquest confusionisme polític i aquesta divergència foren assenyalats per Marx en una carta als dirigents de la Internacional a París, Frankel i Varlin, el maig de 1871 [43]; per Lavrov, que en el seu estudi sobre la Comuna afirma que el primer de març de 1871, dies abans de la proclamació de la Comuna, les “personalitats dirigents de la Internacional a París no tenien encara un programa polític definit” [44] i que “després del 18 de març parís estava en mans del proletariat, però els seus líders, desconcertats pel seu inesperat poder, no van prendre les mesures de seguretat més elementals” [45]; i també, pel mateix Lissagaray en reproduir una declaració d’un membre del Comitè Central de la Guàrdia Nacional, en la qual afirma que la seva talla no està a l’altura del paper que han de jugar i que l’única sortida és la de sostreure’s a les responsabilitats. Posteriorment, Trostsky, en la seva polèmica amb Kautsky, afirma que “reverenciarem el record de la Comuna, a pesar de la restringida experiència, de la falta de preparació dels seus militants, de la confusió del seu programa, de l’absència d’unitat entre els seus dirigents, de la indecisió dels seus projectes, de l’excessiu desordre en les seves decisions i de l’espantós desastre en que fatalment va concloure” [46].
Un breu examen de les mesures preses pel Consell de la Comuna en les Comissions de Treball, Ensenyament, Justícia i Finances, i de les divergències entre el poder polític i el militar, ens donarà una petita imatge de la inexistència d’un programa polític definit i de les contradiccions que representava la posada en pràctica de determinats objectius.
En la Declaració al poble francès, del 19 d’abril, s’afirma “el reconeixement i consolidació de la República com única forma de govern compatible amb els seus drets del poble i del desenvolupament regular i lliure de la societat”; i el 13 de maig, L. Frankel declara que “no hem d’oblidar que la Revolució del 18 de març ha sigut realitzada per la classe obrera. Si no fem res per aquesta classe, no veig la raó de ser de la Comuna” [47]. La mateixa Comissió de Treball, sostinguda per les organitzacions de base, manifesta la necessària intervenció de l’Estat en les relacions del capital i del treball. Ara bé, enfront de la claredat d’aquests principis, les mesures preses són parcials i dirigides exclusivament a la solució de determinats aspectes de la política social immediata. Fonamentalment són abordats el problema de l’atur, el dels lloguers, el control dels mercats, i es prohibeix el treball de nit dels forners. Respecte a l’atur s’encarrega a les cambres sindicals l’elaboració d’un cens de tallers abandonats, un estudi sobre les condicions necessàries per a l’explotació d’aquests tallers, no per part dels antics propietaris (fugits a Versalles), sinó per l’associació cooperativa dels treballadors allà empleats, i la constitució d’un jurat arbitral per decidir les condicions de la cessió definitiva dels tallers a les societats obreres i la indemnització als patrons corresponents.
El control dels mercats es realitza mitjançant la revisió seva revisió per part de la Comissió de Treball, l’adjudicació dels mercats a les corporacions i l’establiment de preus obligatoris fixats per Intendència, la cambra sindical de la corporació, una delegació de la Comissió i la Comissió de Finances corresponents. A més de les mesures assenyalades anteriorment, se soluciona també el problema dels desempenyoraments del Mont de Pietat, que afecta els obrers a l’atur i els comerciants, i el dels venciments de crèdits que afecta els comerciants i artesans.
En la Comissió d’Ensenyament es regula l’educació laica i s’organitzen dues escoles professionals, peticions realitzades pels adherits a la Internacional i algunes cambres sindicals. Al mateix temps, es realitzen en alguns districtes campanyes favorables a la gratuïtat de l’ensenyament (districte XX).
La reforma del sistema judicial, basada en la necessitat de disposar de serveis de justícia gratuïts i en l’elecció dels jutges, era desitjada pels membres de la Comuna. Protot (delegat de la Comissió de Justícia) no va poder realitzar més que algun arranjament en el sistema vigent, el que provocà alguns descontentaments en l’opinió popular. Per últim, la vacil·lació i la no nacionalització de la Banca portà a que la Comuna es trobés sempre sotmesa a un insuficient pressupost per abordar els problemes de la guerra i de l’organització interior, i que el govern de Versalles pogués utilitzar fons de la Banca per destruir la Comuna.
Respecte a les divergències entre el poder polític i el militar, és necessari destacar que diferents organismes es disputaren la direcció dels assumptes polítics i militars, el Comitè Central de la Guàrdia nacional, el Consell de la Comuna i el Comitè de Salut Pública. Però el problema fonamental no era el de quin organisme ostentava la delegació del poder popular, sinó de si el poder militar hauria d’estar sotmès al poder polític o mantenir una autonomia total i de quina hauria de ser l’organització més apropiada d’aquest poder militar, ja que no es pot oblidar que el primer i més important problema de la Comuna era la guerra. El Comitè Central dels 20 Districtes incloïa en el seu programa per a les eleccions comunals el manteniment de l’autonomia de la guàrdia nacional, el reconeixement del principi d’elegibilitat de tots els caps militars i la subsistència de l’organització federativa de l’exèrcit popular parisenc. A més, la supressió de l’exèrcit permanent a l’interior de la ciutat [48]. La Comuna va portar a terme l’última de les reivindicacions, al disposar la supressió del reclutament. Però l’autonomia de la guàrdia nacional va quedar minvada al constituir com a jerarquies militars superiors a la comissió militar (on destaquen Pindy, Eudes, Duval…) i el delegat per a la guerra (entre els quals destaquen Cluzeret, Rossel i Delescluze). Amb aquests dos organismes s’assegurava la direcció política de l’aparell militar. Aquestes mesures portaren a una continuada lluita entre els òrgans de la Comuna i la de la Federació de la Guàrdia Nacional. La preponderància dels òrgans civils és sostinguda generalment per tota la literatura revolucionària comunalisa, encara que de forma més accentuada pels socialistes federalistes que pels jacobins i blanquistes.
L’intent d’explicar les causes de la inexistència d’una estratègia política definida i determinada ens portaria, necessàriament, a l’estudi, no només del mode de producció existent a França mitjans del segle XIX, sinó al de la formació social dominant, i a l’anàlisi de les classes i capes socials que intervingueren en la constitució de la Comuna, de les seves necessitats político-econòmiques i de la correlació de forces entre aquestes classes socials. A l’anàlisi, també, de les organitzacions i grups dirigents en determinats aspectes de cada una de les classes socials interessades a enderrocar el govern de Versalles i en instaurar un poder popular. És necessari considerar que tota aquesta anàlisi ha de realitzar-se en el marc d’una situació de guerra amb l’imperi prussià.
Ara bé, el que sí pot afirmar-se, ja que la realitat dels esdeveniments ho confirma, és que la Comuna va ser l’intent d’una revolució popular, ja que no hauríem d’oblidar que a la França de 1871 el proletariat no formava la majoria del poble. I la revolució no podia ser popular si no englobava tant al proletariat com als camperols, com a forces socials fonamentals del poble. La Comuna intentava aquesta aliança, mitjançant els moviments comunalistes que es van produir en altres poblacions, a part de París, si bé no va assolir els objectius per les múltiples causes interiors i exteriors conegudes. De totes maneres, encara que la classe obrera compartís el poder amb les classes mitjanes parisenques, destaca el reflex del paper dirigent que va jugar la classe obrera en el si del moviment popular, com indica Marx a La guerra civil a França [49], a l’escriure que “fou la primera revolució on la classe obrera es reconegué obertament com l’única classe capaç d’iniciativa social, fins i tot per la gran part de la classe mitjana de París—petit empresari, menestral, comerciant—, amb els capitalistes rics com a única excepció. La Comuna els havia salvat amb una hàbil posició davant la causa sempre recurrent de disputa entre la mateixa classe mitjana, la qüestió dels deutors i els creditors.” [50]
Si bé la classe obrera no va ser l’única detentora de tot el poder polític, doncs comerciants, artesans i professionals liberals van jugar també un paper important, la Comuna ha servit d’important experiència per al moviment obrer posterior i per a l’elaboració de la teoria socialista del poder i de l’Estat, a més que va saber combinar el problema nacional, sorgit de la invasió prussiana, amb l’internacionalisme propi de la classe obrera [51].
El mateix Marx va aprofitar aquesta experiència en la seva lluita posterior, destacant l’elaboració realitzada arrel del Congrés de Gotha [52]. Posteriorment, cal assenyalar el desenvolupament portat a terme per Lenin, destacant els seus fulletons L’Estat i la Revolució, La Revolució Proletària i el renegat Kautsky, a més de la seva aplicació pràctica a partir de la Revolució Russa.
Les característiques fonamentals de l’experiència de la Comuna, extreta per Lenin i la generació bolxevic de 1917, es condensen en els punts següents, elaborats pel primer l’abril de 1917 [53]: “1) una font d’autoritat que no és la llei prèviament discutida i aprovada per un parlament, sinó la iniciativa directa de les masses des de sota i des de les localitats, una ‘presa’ directa per emprar l’expressió habitual; 2) la substitució de la policia i de l’exèrcit, com a estaments separats i oposats al poble, per l’armament directe de tot el poble; l’ordre públic sota aquesta autoritat és protegit per obrers i camperols armats, pel poble armat; 3) els oficials i la burocràcia o bé són substituïts per l’autoritat directa del poble, o, si més no, són sotmesos a un control especial, i esdevenen no tan sols elegibles, sinó també destituïbles d’acord amb el parer del poble, i són reduïts a una situació de simples representants; d’un estrat privilegiat que ocupa ‘places’ altament remunerades d’acord amb el criteri de la burgesia es transformen en treballadors especials “d’una arma”, que no reben més que la paga habitual del treballador qualificat. En això i tan sols en això rau l’essència de la Comuna de París.”
Notes
[1] Citem entre les obres més interessants les de Georges Bourgin, Histoire de la Commune,París, 1907; La Guerre de 1870, 1871 et la Commune, París, 1939; Maurice Dommanget, Hommes et choses de la Commune, Marsella, hacia 1937; Edouard Vaillant, un grand socialiste (1840-1915), París, 1956; Henri Guillemin, L’héroïque défense de Paris (1870-1871), París, 1959; Heinrich Koechlin, Die Pariser Commune im Bewusstsein ihrer Anhänger, Mulhouse, 1950, trad. castellana, Buenos AIres, 1965; Guy de la Batut, Les Pavés de Paris. Guide illustré de París révolutionnaire, Paris, 1937; Albert Ollivier, La Commune, Paris, 1939, trad. castellana, Madrid, 1967; Edward S. Mason, The Paris Commune. An Episode in the History of the Socialilst Movement, Nueva York, 1930.
[2] Notes et souvernis (1870-8173), París, calmann-Lévy 1901
[3] Campagne de 1870-1871. L’armistice et la Commune. Operations de l’armée de Paris et de l’armée de réserve, Paris, Plon 1872
[4] París, Hachette 1878-1879, 4 vols.
[5] Elisée Reclus, La Commune de Paris au jou le jou 18 ars-28 mai 1871, París, Rinwald-Schleicher 1909
Louise Michel, Mémoires, París, F. Roy 1886
Jean Larocque, Souvenirs révolutionnaries, París, Savine 1888
[6] A la editorial Anciènne maison Quantin, y en 3 vols.
[7] La primera editada a París, Neuchatel y Bruselas, Sandoz et Fischbacher 1874. La segona a Brusel·les, Kistemaeckers i Neuchatel, Sandoz 1878.
[8] Neuchatel, G. Guillaume fils, 1871
[9] Havia format part de la Federació de la Jura i militava en aquesta quan Kropotkin va ingressar a la mateixa (P. Kropotkin, Memorias de un revolucionario, p. 597, editorial Cajica, Puebla, México 1965)
[10] Bruel·les, Kistemaeckers, 1871, 3 vols.
[11] Neuchatel, Imp. G. Guillaume fils, 1871
[12] A 8º, 516+30 pàgs. Reeditat a París el 1896 per Dentu. Posteriorment s’han publicat algunes reedicions més.
[13] Segons Jean Bruhat, Jean Dautry i Emile Tersen en La Commune de 1871, París 1960, Editions SOciales, Lissagaray va néixer a Auch.
[14] El principal col·laborador era Henri maret i tenia una extensió de dues pàgines en gran format, venent-se al preu de 10 cts.
[15] Els principals col·laboradors eren Henri Maret i Edmond Lepelletier. La seva extensió era de dues pàgines en gran format i es venia al preu de 10 cts.
[16] VIII +322 pàgs. És un esquema de la Historiere de la Commune de paris, 1871.
[17] És una evocació literària dels malsons dels jutges de Versalles que assisteixen a la resurrecció de les seves víctimes.
[18] Destarrat durant la persecusió realitzada arran de l’atentat al zar Alexander II, va prendre part a la Comuna de París, que l’envià a Brussel·les i a Londres per organitzar l’ajuda exterior. Va poder escapar de la repressió i el 1873 es va establir a París, on va fundar el periòdic “Vperiod”. Socialista convençut ja, elaborà les seves doctrines sociològiques. Durant els anys de la principal campanya terrorista es va mantenir allunyat del moviment revolucionari rus. Posteriorment es va unir a la Narodnaya Volya.
[19] L’Estat i la Revolució, Petrograd 1917.
La Revolució proletària i el renegat Kautsky, Moscou, Petrograd, 1918.
[20] Terrorisme et communisme (L’anti-Kautsky). Edició original, maig 1920. Edició consultada, París 1963.
[21] Anarquisme i socialisme.
[22] Marx afirma que Thiers influeix en el Segon Imperi per la guerra amb Prússia “arremeten feroçment contra la unitat alemanya, no per considerar-la com una dintroisfressa del despostisme prussià, sinó com una usurpació contra el dret conferit a França de mantenir desunida a Alemanya” (La guerra civil a França, p. 38)
[23] Entre els firmants del manifest destaquen Camélinat, Langevin, Benoit, Malon, etcl, que jugaran més endavant un paper important a la Comuna.
[24] En el que destaquen Jules Favre, Gambetta, Picard, Rochefort, Jules Simon, etc. J. Bruhat, J. Dautry i E. Tersen, La Commune de 1871, p. 70.
[25] F. Engels, Introducció a La guerra civil a França de Karl Marx, publicada a Berlín el 1891. Editorial Progreso, Moscou, p. 7.
[26] La Candidatura estava formada per 43 membres de l’Associació Internacional de Treballadors, la Càmbra Federal de les Societats Obreres i la delegació dels 20 disctrictes. J. Bruat, J. Dautry i E. Tersen, La Commune de 1871, pp. 90-92.
[27] Introducció a La guerra civil a França. Nota del traductor: en la versió catalana de la Introducció de F. Engels a La guerra civil a França de Karl Marx, apareix aquesta cita; malgrat que l’autor cita directament l’apareguda a la p. 10, de la versió en castellà publicada per l’Editorial Progresop. 8
[28] J. Bruhat, J. Dautry i E. Tersen, La Commune de 1871, pp. 103-104
[29] Nota del traductor: en la versió catalana de la Introducció de F. Engels a La guerra civil a França de Karl Marx, apareix aquesta cita; malgrat que l’autor cita directament l’apareguda a la p. 10, de la versió en castellà publicada per l’Editorial Progreso, que reproduïm a continuació perquè mostra cert matís: “El carácter de clase del movimiento de París, que antes se había relegado a segundo plano por la lucha contra los invasores extranjeros, resalta con trazos netos y enérgicos desde el 18 de marzo en adelante”.
[30] Entre ells destaquen: Charles Beslay, Charles Longuet, Jean Baptiste Clement, Luis-Jean Pindy, A. A. Assi, Victor Duval (primer delegat de la Comissió de Policia i Seguretat), Albert Theisz (director de Correus) i, sobretot, Benoit Malon, Allemane, François Jourde (dirigent de la Comissió d’Hisenda), R. Z. Camélinat (director de la Casa de la Moneda), Eugène Varlin (dirigent dels sindicats obrers, membre de la Comissió de Finances i un dels dirigents de la Internacional a París), Léo Frankel (dirigent de la Comissió de Treball i Canvi i el més joves dels de la Internacional).
[31] F. Engels, Introducció a La guerra civil a França, p. 12.
[32] La primera comissió executiva estava formada per Eudes, Tridon, Vaillant, Lefrançais, Duval, Pyat i Bergeret.
[33] J. Bruhat, J. Dautry i E. Terssen, op. cit. p. 150.
[34] Id., pp, 153-156
[35] Le Proletaire, 10 maig 1871.
[36] Segons Bruhat, Dautry i Tersen, dels consvervadors el ho que resumeix millor és del Club Saint Ambroise.
[37] Destaquen entre ells el Club de Libres Penseurs i el Club de la Révolution Sociale (Bruhat, Dautry i Tersen)
[38] La Révolution politique et sociale, 2 abril 2817.
[39] J. Bruhat, J. Dautry, E. Tersen, op. cit., pp. 145-150
[40] “Le Mot d’Ordre” de Rochefort; “Le Crit du Peuple”, de Jules Vallès; “Le Vengeur”, de Félix Pyat (J. Bruhat, J. Dautry i E. Tersen, op. cit., p. 170).
[41] P. L. Lavrov, La Comuna de París del 18 de marzo de 1871, edició de la Librería Goloss, Petrograd 1919. (Trotsky, Terrorisme et communisme, p. 124.) La primera edició és de Ginebra, 1880.
[42] “Fins i tot els sergents de policia, per comptes d’ésser desarmats i arrestats, tenien les portes obertes per fugir cap a un refugi segur a Versailles. Els homes d’ordre no tan sols foren respectats, sinó que se’ls permeté d’aplegar-se i de prendre silenciosament més d’un baluart en mig de París.” Nota del traductor: la cita inclosa en aquesta nota és de la versió catalana del text de Marx La guerra civil a França, disponible a MIA, malgrat que l’autor cita directament la versió castellana, la pàgina 46 de la versió publicada per l’Editorial Progreso.
“En la seua reserva a continuar la guerra civil oberta per l’intent de robatori de Thiers a Montmartre, el Comitè Central esdevingué culpable, ara, d’un error decisiu en no marxar immediatament cap a Versalles, aleshores completament indefensa, i posar fi a les conspiracions de Thiers i dels seus petits agraris.” Nota del traductor: la cita inclosa en aquesta nota és de la versió catalana del text de Marx La guerra civil a França, disponible a MIA, malgrat que l’autor cita directament la versió castellana, les pàgines 47-48 de la versió publicada per l’Editorial Progreso.
[43] “La Comuna sembla perdre molt temps en bagatel·les i querelles personals. Es veu que hi ha altres influències que les dels obrers. Però tot això no significaria res si recobressin el temps perdut.” (Carta de Marx a Frankel i Varlin (13 de maig 1871), reproduïda a J. Bruhat, J. Dautry i E. Tersen, op. cit., p. 147.)
[44] P. L. Lavrov, La Comuna de París del 18 de març de 1871, Petrograd, 1919, pp. 64-65. Reproduït en Terrorisme et Comunisme, de L. Trotsky, p. 116.
[45] P. L. Lavrov, op. cit., p. 71. Reproduït en Terrorisme et Comunisme, de L. Trotsky, p. 116.
[46] L. Trotsky, Terrorisme et Communisme, p. 113.
[47] J. Bruhat, J. Dautry i E. Tersen, op. cit., p. 195.
[48] De la proclama electoral del Comitè Central dels 20 Districtes. Citat per Lefrançais a Étude sur le mouvement comunaliste à Paris 1871.Pièces Justifictives, p. 33. Consultat a Ideologías y tendencias en la Comuna de París, p. 272, de Heinrich Koechlin.
[49] Nota del traductor: la cita inclosa en aquesta nota és de la versió catalana del text de Marx La guerra civil a França, disponible a MIA, malgrat que l’autor cita directament la versió castellana, la pàgina 59 de la versió publicada per l’Editorial Progreso.
[50] El 18 d’abril, la Comuna publicà un decret sobre venciments, concedint una moratòria de tres anys per al pagament dels deutes.
[51] “Mentre que la Comuna era la veritable representant de tots els elements sans de la societat francesa, i per tant l’únic veritable govern nacional, era igualment, com a govern obrer, el campió ferm de l’emancipació del treball, en tot el sentit internacional de la paraula. Davant els ulls de l’exèrcit prussià, que havia annexionades dues províncies franceses a Alemanya, la Comuna havia annexionat els treballadors de tot el món a França.” Nota del traductor: la cita inclosa en aquesta nota és de la versió catalana del text de Marx La guerra civil a França, disponible a MIA, malgrat que l’autor cita directament la versió castellana, la pàgina 61 de la versió publicada per l’Editorial Progreso.
[52] Marx, Crítica del programa de Gotha, maig de 1875. Publicat per Engels el 1891.
[53] V. I. Lenin, La dualidad de poderes, “Pravda”, 9 abril 1917. Nota del traductor: la cita inclosa en la traducció prové de la versió catalana del text “Del poder dual”, disponible a MIA, malgrat que l’autor cita directament la versió castellana, les pàgines 40-41 de la versió publicada per l’Editorial Progreso (Obras escogidas, Editorial Progreso, Moscú, vol. 2).
